14
de juny
de
2016, 01:08
Actualitzat:
18:18h
Llenguatge corporal
Incontinència gestual. Albert Rivera va passar-se tot el diumenge assajant el seu llenguatge corporal. A diferència d’altres debats, estava bastant controlat però només arribar a l’Acadèmia no va poder evitar un gran sospir (por).
Posat. En la fotografia per la premsa, tant Sánchez com Rivera i Iglesias van optar per un gest neutre (braços al costat del cos). Rajoy, encara que també somreia, es va posar les mans a l’esquena (intent de consolar-se sense que les càmeres ho captessin).
Cohibit. A la primera part del debat tots quatre es mostraven moderats, tal com els seus assessors els havien recomanat. Sorprenia especialment el caràcter cohibit del líder de Podem. Però a mesura que passava el temps, Iglesias no va poder amagar més estona la seva personalitat punyent: començà a encorbar-se, creuà les cames, colpejà el faristol i arrufà les celles.
Bipartidisme. Cada cop que en Mariano Rajoy prenia la paraula, Pedro Sánchez redirigia la seva posició cap al candidat popular i li girava l’esquena a “la nova política”. En canvi, el president en funcions espanyol ignorava (cap contacte visual) a tots els altres.
Nervis. Rajoy i Iglesias tenen almenys una cosa en comú: agafar un bolígraf per dissimular els nervis, no pas per apuntar res. Recurs de primer d’oratòria gens recomanable per un president.
Indumentària
La corbata. Mentre els candidats del vell bipartidisme van optar per la corbata (blava popular en Rajoy i vermella socialista en Sánchez perquè tothom els identifiqui); C’s (per diferenciar-se del PP, però amb americana) i Podem (camisa blanca amb les mànigues arremangades) van prescindir del llaç.
Imatge presidencial. La corbata no concedeix al candidat seguretat i serietat per art de màgia. I encara que cap dels quatre aspirants sàpiga fer-se un bon nus, el de rebel sense causa que defensa darrerament Iglesias no l’hagués ajudat pas per vendre serietat i seguretat. Això sí, el líder de Podem anava tan repentinat que costava advertir la famosa cua que el caracteritza.
Escenografia
Faristols. Els faristols actuen com un gran escut: el llenguatge corporal dels candidats (fins i tot el de les mans) passa més desapercebut i l’espectador perd informació. Seria bo optar per un altre tipus de mobiliari on el candidat s’hagués d’expressar sentint-se còmode però sense ajudes externes.
Rajoy, a l’esquerra. Va ser una de les condicions pactades pel PP durant les negociacions d’aquest debat: en Rajoy es col·locaria a l’esquerra. Tot i que es pot pensar que és una estratègia fallida (el de la dreta, en aquest cas Iglesias, aconsegueix més atenció), el que es buscava era que la falta de carisma (i les ganyotes) del candidat popular passessin més inadvertides.
Incontinència gestual. Albert Rivera va passar-se tot el diumenge assajant el seu llenguatge corporal. A diferència d’altres debats, estava bastant controlat però només arribar a l’Acadèmia no va poder evitar un gran sospir (por).
Posat. En la fotografia per la premsa, tant Sánchez com Rivera i Iglesias van optar per un gest neutre (braços al costat del cos). Rajoy, encara que també somreia, es va posar les mans a l’esquena (intent de consolar-se sense que les càmeres ho captessin).
Cohibit. A la primera part del debat tots quatre es mostraven moderats, tal com els seus assessors els havien recomanat. Sorprenia especialment el caràcter cohibit del líder de Podem. Però a mesura que passava el temps, Iglesias no va poder amagar més estona la seva personalitat punyent: començà a encorbar-se, creuà les cames, colpejà el faristol i arrufà les celles.
Bipartidisme. Cada cop que en Mariano Rajoy prenia la paraula, Pedro Sánchez redirigia la seva posició cap al candidat popular i li girava l’esquena a “la nova política”. En canvi, el president en funcions espanyol ignorava (cap contacte visual) a tots els altres.
Nervis. Rajoy i Iglesias tenen almenys una cosa en comú: agafar un bolígraf per dissimular els nervis, no pas per apuntar res. Recurs de primer d’oratòria gens recomanable per un president.
Indumentària
La corbata. Mentre els candidats del vell bipartidisme van optar per la corbata (blava popular en Rajoy i vermella socialista en Sánchez perquè tothom els identifiqui); C’s (per diferenciar-se del PP, però amb americana) i Podem (camisa blanca amb les mànigues arremangades) van prescindir del llaç.
Imatge presidencial. La corbata no concedeix al candidat seguretat i serietat per art de màgia. I encara que cap dels quatre aspirants sàpiga fer-se un bon nus, el de rebel sense causa que defensa darrerament Iglesias no l’hagués ajudat pas per vendre serietat i seguretat. Això sí, el líder de Podem anava tan repentinat que costava advertir la famosa cua que el caracteritza.
Escenografia
Faristols. Els faristols actuen com un gran escut: el llenguatge corporal dels candidats (fins i tot el de les mans) passa més desapercebut i l’espectador perd informació. Seria bo optar per un altre tipus de mobiliari on el candidat s’hagués d’expressar sentint-se còmode però sense ajudes externes.
Rajoy, a l’esquerra. Va ser una de les condicions pactades pel PP durant les negociacions d’aquest debat: en Rajoy es col·locaria a l’esquerra. Tot i que es pot pensar que és una estratègia fallida (el de la dreta, en aquest cas Iglesias, aconsegueix més atenció), el que es buscava era que la falta de carisma (i les ganyotes) del candidat popular passessin més inadvertides.