13
de febrer
de
2021, 17:46
Actualitzat:
18:21h
L'"efecte Illa" ha propulsat les expectatives electorals del PSC, que està en disposició de guanyar les eleccions, però el remei que Sánchez ha ideat per a Catalunya pot produir contraindicacions importants al Congrés. El president espanyol va apostar fort renunciant al seu ministre de Sanitat i va assumir el cost de les crítiques de tota l'oposició per obtenir un benefici a mitjà termini. Una jugada made in Redondo, el seu assessor de capçalera, pensada per erigir un govern d'esquerres a Catalunya –tant si guanyava ERC o el PSC- que solidifiqués les seves aliances amb els republicans a Madrid.
A 24 hores del 14-F, però, la signatura del cordó sanitari d'ERC sobre el candidat socialista no només fa aparèixer a la memòria la victòria estèril d'Inés Arrimadas al 2017 –ara protagonitzada per Salvador Illa–, sinó també la possibilitat que en cas de victòria de Laura Borràs o que ERC quedi per darrere de Junts els republicans esmenin la seva política d'aliances a Madrid i deixin Sánchez sense el suport dels seus 13 escons. Touché.
Amb l'aritmètica que assenyalen les enquestes, si ERC compleix i no pacta el Govern amb el PSC, Illa podrà guanyar, però estarà condemnat a encarnar el paper d'Arrimadas. El 21 de desembre del 2017 l'ara líder de Ciutadans va comparèixer davant la militància per afirmar que la seva formació havia llançat "un missatge al món". Com va dir Albiol, l'alegria li va durar "cinc minuts". I la resta, com bé sap Albert Rivera, és història.
Més enllà de la sort d'Illa, però, la jugada pot impactar de ple al Congrés. Sánchez ha tensat la corda deixant ERC sense combustible per a aquesta campanya. La mà estesa dels republicans a Madrid no li ha generat fins ara rèdits en clau nacional. Malgrat els seus compromisos d'investidura i dels pressupostos -i també per la reticència de JxCat- la taula de diàleg només s'ha reunit en una ocasió el febrer del 2020. ERC ha arribat als comicis sense taula, ni indults ni reforma del delicte de sedició. Promeses, no fets.
L'aposta dels republicans per l'entesa a Madrid té nom i cognoms: Gabriel Rufián. És una aposta valenta, que si surt bé garanteix un nou cicle que pot oferir escenaris incerts. S'emmarca en una estratègia ideada per Pablo Iglesias per impulsar una majoria progressista, eliminar Cs de l'equació dels acords, i fer dependre totes les majories al Congrés del vot dels seus aliats: ERC i també Bildu, amb qui els republicans tenen un acord de coordinació parlamentària. Passa, però, que si avança ho fa de forma molt lenta.
Ara als despatxos de Ferraz –i també a Podem- hi ha el temor que un resultat poc satisfactori per a ERC al 14-F porti la direcció a un canvi de partitura. Malgrat que els republicans han assegurat que mantindran la via oberta a Madrid, un fiasco electoral pot capgirar l'equació, més si es té en compte les expectatives de victòria dels darrers temps.
Especialment en el cas que quedin per darrere de JxCat, que ha fet bandera del no surrender. Els 13 escons d'ERC són vitals perquè arrosseguen també els d'altres formacions, començant per Bildu, i marquen tendència al córner esquerre de l'hemicicle.
S'hi afegeix la possibilitat que en el cas que Laura Borràs s'imposi al bàndol independentista, el nou govern de la Generalitat aposti de nou per la confrontació. Victòria estèril, pèrdua d'aliats i una nova guerra d'hostilitats a Catalunya, un còctel difícil de digerir en un govern de coalició on els ministres del PSOE i Podem cada setmana intercanvien més retrets.
En tot cas, Sánchez sap que sempre pot comptar per a la mediació amb Catalunya amb el seu nou ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, que és, de llarg, el millor jugador d'escacs del taulell català i espanyol. Tant, que pot veure jugades a tres mesos vista. Just per agafar l'AVE.
A 24 hores del 14-F, però, la signatura del cordó sanitari d'ERC sobre el candidat socialista no només fa aparèixer a la memòria la victòria estèril d'Inés Arrimadas al 2017 –ara protagonitzada per Salvador Illa–, sinó també la possibilitat que en cas de victòria de Laura Borràs o que ERC quedi per darrere de Junts els republicans esmenin la seva política d'aliances a Madrid i deixin Sánchez sense el suport dels seus 13 escons. Touché.
Amb l'aritmètica que assenyalen les enquestes, si ERC compleix i no pacta el Govern amb el PSC, Illa podrà guanyar, però estarà condemnat a encarnar el paper d'Arrimadas. El 21 de desembre del 2017 l'ara líder de Ciutadans va comparèixer davant la militància per afirmar que la seva formació havia llançat "un missatge al món". Com va dir Albiol, l'alegria li va durar "cinc minuts". I la resta, com bé sap Albert Rivera, és història.
Més enllà de la sort d'Illa, però, la jugada pot impactar de ple al Congrés. Sánchez ha tensat la corda deixant ERC sense combustible per a aquesta campanya. La mà estesa dels republicans a Madrid no li ha generat fins ara rèdits en clau nacional. Malgrat els seus compromisos d'investidura i dels pressupostos -i també per la reticència de JxCat- la taula de diàleg només s'ha reunit en una ocasió el febrer del 2020. ERC ha arribat als comicis sense taula, ni indults ni reforma del delicte de sedició. Promeses, no fets.
L'aposta dels republicans per l'entesa a Madrid té nom i cognoms: Gabriel Rufián. És una aposta valenta, que si surt bé garanteix un nou cicle que pot oferir escenaris incerts. S'emmarca en una estratègia ideada per Pablo Iglesias per impulsar una majoria progressista, eliminar Cs de l'equació dels acords, i fer dependre totes les majories al Congrés del vot dels seus aliats: ERC i també Bildu, amb qui els republicans tenen un acord de coordinació parlamentària. Passa, però, que si avança ho fa de forma molt lenta.
Ara als despatxos de Ferraz –i també a Podem- hi ha el temor que un resultat poc satisfactori per a ERC al 14-F porti la direcció a un canvi de partitura. Malgrat que els republicans han assegurat que mantindran la via oberta a Madrid, un fiasco electoral pot capgirar l'equació, més si es té en compte les expectatives de victòria dels darrers temps.
Especialment en el cas que quedin per darrere de JxCat, que ha fet bandera del no surrender. Els 13 escons d'ERC són vitals perquè arrosseguen també els d'altres formacions, començant per Bildu, i marquen tendència al córner esquerre de l'hemicicle.
S'hi afegeix la possibilitat que en el cas que Laura Borràs s'imposi al bàndol independentista, el nou govern de la Generalitat aposti de nou per la confrontació. Victòria estèril, pèrdua d'aliats i una nova guerra d'hostilitats a Catalunya, un còctel difícil de digerir en un govern de coalició on els ministres del PSOE i Podem cada setmana intercanvien més retrets.
En tot cas, Sánchez sap que sempre pot comptar per a la mediació amb Catalunya amb el seu nou ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, que és, de llarg, el millor jugador d'escacs del taulell català i espanyol. Tant, que pot veure jugades a tres mesos vista. Just per agafar l'AVE.