09
de juliol
de
2023, 08:17
Actualitzat:
10
de juliol,
15:41h
S'està generant un "nou sentit comú" de dretes? Està perdent l'esquerra la iniciativa? L'analista polític, doctor en Història per la Universitat de Buenos Aires, i investigador associat de la Fundació Carolina, Pablo Stefanoni acaba de publicar¿La rebeldía se volvió de derechas? (Siglo XXI), on es capbussa en com una dreta alternativa, radical i extrema, està aconseguint fixar un marc mental amb voluntat hegemònica. En tot cas, la recepta per entomar-ho no és fàcil.
Stefanoni, amb una àmplia bibliografia sobre pensament polític, és cap de redacció de la revista llatinoamericanaNueva Sociedad, amb seu a la capital argentina, i col·labora en l'edició de Le Monde Diplomatique per a l'Amèrica Llatina. Hi conversem telefònicament a dues setmanes d'unes eleccions espanyoles que donen un interès afegit a l'estudi de Stefanoni.
- Estem assistint, com diu vostè en el subtítol del llibre, a la creació d'un "nou sentit comú" de dretes?
- Crec que, si més no, la dreta està disputant aquest terreny centrant la seva atenció a una batalla electoral que la dreta sembla que estava perdent, amb l'auge del feminisme, el que ara als Estats Units s'anomena el wokeisme, tots els temes vinculats a la denúncia del racisme, els drets LGTBI, etcètera. I crec que la dreta ha trobat una via per reaccionar. No estic segur que estigui guanyant aquesta batalla, però sí que està posant en tensió un progressisme que no sap molt bé com enfrontar-s'hi. Alhora, s'està produint una mutació en el si de les dretes que fa que ja no estiguem davant del que era la dreta neoconservadora o liberal conservadores del passat, sinó a una nova configuració que va des de les dretes radicals a les extremes dretes, amb moltes diferències entre elles, però que han fet de l'antiprogressisme una mena de paraigües que les unifica.
- Se situa en els finals dels 70 i inicis dels 80 una inflexió a la dreta a Occident, amb els triomfs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, una victòria del neoliberalisme enfront la socialdemocràcia tradicional. Vostè cita algun discurs de Reagan i afirma que la dreta d'avui -penso en un Trump- és incapaç de mostrar aquell optimisme gairebé poètic.
- També hi ha ponts entre aquestes dues dretes, però és veritat que la trumpització del Partit Republicà, ja abans amb el que va ser el Tea Party, expressa una mutació. És quan Hillary Clinton va dir que el Partit Republicà formava part de l'alt right, la dreta alternativa. La dreta que representava Reagan és la que va guanyar la Guerra Freda i tenia una visió positiva del futur, que seria com en alguna de les versions de la fi de la història. Sentien que tenien el vent de la història darrera. Crec que la dreta avui ha fet una mena de replegament nacional. Ho hem vist amb la globalització. La dreta dels anys 90 era molt globalista, convençuda que el món s'estava transformant amb la democràcia liberal i el lliure mercat el món s'estava transformant, fins i tot antropològicament.
- S'obre pas una dreta pessimista?
- Veig una dreta sostinguda en ressentiments, en el temor al futur, situada en una mena de retroutopia, de creure que el passat era millor. També en la dreta dels 90 podia haver retroutopia, una nostàlgia respecte els pares fundadors dels Estats Units, per exemple, però sobretot mirava al futur. Ara ens trobem amb una dreta centrada en el que alguns anomenen les passions tristes.
"La dreta que representava Reagan és la que va guanyar la Guerra Freda i tenia una visió positiva del futur. Ara hi ha hagut una mutació"
- En un capítol del llibre assegura que la pretensió d'una superioritat moral per part de l'esquerra ha estat un error perquè ha deixat de llegir a la dreta, cosa que no passa a l'inrevés.
- En els anys 90, el risc que existia en el món de l'esquerra era un cert conformisme, un cert passotisme. Això ha canviat i ara la gent està més inconformista, disconforme amb el que passa. Però això a vegades va contra el progressisme i és la dreta la que es postula davant de la gent comuna contra les elits. La dreta ha aconseguit una cosa curiosa que és instal·lar la idea que les elits són progressistes i d'esquerres. I que ells representen realment a la gent de baix.
- Prefereix parlar d'extrema dreta, populisme de dretes, dreta alternativa?
- Com sempre passa amb aquests termes, cap d'elles és prou capaç d'abastar fenòmens que són també heterogenis. Crec que populisme o nacional-populisme és un terme complicat perquè populisme serveix per a tot. Sí que serveix per mostrar una dreta que fa un eix de la contradicció poble-elit i que intenta capitalitzar aquesta connexió amb el poble. També hi ha unes dretes més burgeses. Dreta alternativa pot servir per deixar clar que ja no estem parlant de l'establishment nacional conservador que coneixíem. I extrema dreta és un paraigües que és útil perquè és cert que estem parlant d'una dreta que està qüestionant la pròpia idea de la democràcia liberal. Ho veiem en el cas de Viktor Orban a Hongria. S'està teoritzant sobre una democràcia il·liberal. A Europa hi ha encara uns límits davant d'això perquè ràpidament deixarien de fluir els fons europeus.
- El paper de les xarxes ha estat determinant en aquesta eclosió ideològica?
- Per seguir què està passant en aquest camp s'ha de seguir la xarxa, que és una altra forma de politització, que té el seu propi llenguatge. Molts youtubers que hi ha a les xarxes reprodueixen molt el que després es converteix en sentit comú antiprogressista. I hem pogut veure casos de gent que es radicalitza i fins arriba a cometre atemptats, com vam veure a Nova Zelanda el 2019, on qui el va cometre va dir que ho havia après tot a internet. Això coincideix amb totes les tesis conspiranoiques que asseguren que la veritat es troba en l'internet profund.
- En el llibre esmenta fenòmens com l'homonacionalisme i l'ecofeixisme.
- M'interessava de l'homonacionalisme el fet que cada vegada hi havia més figures en l'extrema dreta que es reconeixien com a homosexuals obertament. En les extremes dretes del nord d'Europa cada cop és més comú com utilitzen les banderes del laïcisme com a pròpies i acusen l'esquerra de ser proislàmiques. A França s'empra el terme islamoesquerranisme per desqualificar l'esquerra i Marine Le Pen va agafar la bandera de la laïcitat de manera molt forta. Això ha fet que cada cop hi hagi més gais que voten a l'extrema dreta, i més líders. Una de les dirigents d'Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, és lesbiana. Aquí hi ha un canvi i la posició de l'extrema dreta no és favorable als col·lectius LGTBI, sens dubte, però que comença a interpel·lar aquest segment amb discursos d'extrema dreta. Com Vox, que és més nacionalcatòlica, però comença a tenir figures que diuen que són gais però voten Vox, criticant les esquerres per dir-los com han de ser homosexuals. Hi ha canvis interessants.
- Això com s'explica?
- Bé, hi ha el fet que ser homosexual és avui menys disruptiu que fa un temps. També té a veure amb la suposada amenaça islàmica, que ha fet canviar les coordenades de com es teixeixen els discursos.
- I sobre l'ecofeixisme?
- Em va interessar també. Des de l'ecologisme progressista es planteja el combat climàtic d'una manera solidària: o ens salvem tots o no se salva ningú. Però hi ha altres línies, que algú ha simbolitzat en la imatge del vaixell salvavides, que quan s'omple s'ha d'evitar que hi entri més gent perquè si no s'enfonsa. No hi ha solidaritat, s'ha de tallar els dits als qui volen pujar al vaixell. Hi ha extremes dretes, com a França, que comencen a parlar del tema climàtic. Però en una clau lligada al discurs xenòfob, presentant els immigrants com una espècie invasora. Lligant ecologia a arrelament, amb missatges que poden entrar bé fins i tot a les oïdes progressistes, tot defensant la producció local i criticant la globalització capitalista. Una dificultat del progressisme és que topa amb uns discursos de dretes que no són tan lineals ni fàcils de combatre. Perquè diuen coses que fa poc podien sonar bé a les esquerres, com la crítica a la globalització. Actualment, les úniques crítiques a la Unió Europea venen de l'extrema dreta.
"La idea de futur està avui més lligat a distopies i catastrofismes i avui l'esquerra té dificultats per oferir imatges d'un futur millor"
- En una pàgina del llibre, citant un altre autor, diu que Vox és l'extrema dreta de veritat. On ubica Vox dins d'aquest magma de l'extrema dreta?
- Estan molt a prop de Giorgia Meloni, com sabem. Al Parlament Europeu hi ha dos grans blocs i Vox és una dreta, a diferència d'algunes del nord d'Europa, que té una matriu més nacional conservadora i catòlica que fa que sigui menys transgressora en alguns temes. Però repeteixen molts discursos i també poden parlar contra les elits. Vox, a més, té vincles amb l'Amèrica Llatina i ha desenvolupat en els darrers anys un discurs hispanista, amb la Carta de Madrid i el Fòrum de Madrid, on van intentar aplegar diverses formacions americanes emergents, com Juan Antonio Kast. El que passa a Espanya és que, a diferència d'altres països, el Partit Popular continua sent fort i com que té una ala molt de dretes, això frena l'ascens de Vox.
- És un fenomen exclusiu d'Espanya?
- En altres països, l'extrema dreta ha crescut a costa dels partits liberal conservadors, com a França. A Espanya, el PP resisteix i l'ala dura del PP no és molt diferent a Vox. Això és una dificultat per a l'extrema dreta perquè troba competidors.
- Com Isabel Díaz Ayuso.
- En efecte. No és molt distingible a Vox.
- Un govern del PP i Vox a Espanya suposaria un salt qualitatiu?
- Seria important perquè suposaria un govern més. Estem veient a Meloni al capdavant del govern a Itàlia. Ha entrat ara l'extrema dreta al govern de Finlàndia. I seria rellevant perquè fins ara Espanya navegava una mica a contra-corrent en això, amb un govern bastant a l'esquerra. Espanya és un país molt important dins de la Unió Europea i un gir així segur que tindria conseqüències.
- Cita un autor alemany que dibuixa una bifurcació dins dels partits socialdemòcrates entre unes bases tradicionals i unes classes dirigents cada cop més "liberals d'esquerres". Adverteix vostè contra la tendència d'alguns partits socialdemòcrates d'acostar-se a discursos de duresa, especialment en immigració. Quin seria el camí a seguir per la socialdemocràcia?
- És difícil perquè és cert que un sector dels dirigents socialdemòcrates apareixen com a molt proper a les elits i aquests partits han perdut connexions amb les classes populars, amb els de baix. La socialdemocràcia ha estat responsable de moltes polítiques d'ajust econòmic. A Europa, fins i tot, alguns partits socialdemòcrates han desaparegut o han quedat molt reduïts, com és el cas de França. Hi ha casos com el de Dinamarca en què la socialdemocràcia va recuperar un discurs social però alhora dur en immigració fins al punt de pactar lleis amb l'extrema dreta. Això és un risc.
- Elogia moviments com el de Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez o Jeremy Corbyn.
- L'experiència de Corbyn va ser relativament fallida. Sanders em va semblar interessant, sobretot com a experiència d'esquerres en un país on les tasques de la socialdemocràcia europea restaven pendents. Com l'estat del benestar o el sistema de salut pública. Als EUA lluitar per la salut pública és quasi revolucionari. El de Sanders ha estat un moviment socialista democràtic molt fresc. No tinc una solució en absolut. Avui una tasca és unir els debats social i ecològic. El que a França diuen articular la fi del món amb el final de mes. Per aquí passa un procés de reconstrucció. Paradoxalment, mentre la socialdemocràcia està en crisi, hi ha molts elements de la seva agenda que són ben vigents. Com tot el referent a la sanitat pública i les condicions de vida.
"Una tasca a fer és unir els debats social i ecològic. El que a França diuen articular la fi del món amb el final de mes"
- Connectar de nou amb la gent?
- Es tracta de reconstruir un projecte basat en el bé comú, els serveis públics i en com reconnectar amb "els de baix". La idea de futur està avui més lligat a distopies i catastrofismes i avui l'esquerra té dificultats per oferir imatges d'un futur millor. És necessari reconnectar amb la gent comuna, sí. Hi ha en el progressisme cert sermoneig moralista i moltes discussions de capella que s'allunyen d'això.
- Com veu la situació a Espanya?
- El govern espanyol està pagant una mica això. Ha fet una gestió raonablement bona en molts aspectes però està pagant aquesta desconnexió de les darreres dècades. El progressisme sovint es perd en discussions que fan que mesures que són populars quedin desdibuixades i posen en safata a la dreta una via de crítica. El balanç del govern de coalició a Espanya obliga a pensar en això en un moment en què el que està a l'esquerra de la socialdemocràcia a Europa afronta molts problemes. Ho hem vist a Grècia, on Syriza ha anat perdent vots. A Espanya amb Podem. Això obliga a repensar l'experiència de l'esquerra radical des del 2011 fins ara.