A La Cubana li agrada celebrar-se. Fa quatre dies (o anys) la companyia va muntar una exposició memorable a Sitges, la seva vila natal, per commemorar els seus primers 40 anys. I ara han decidit aprofitar que en fan 45 per omplir una altra vegada els camions amb tots els trastos i plantar una versió acotada d'aquella exposició infinita al Palau Robert.
Són les set del vespre de dijous. Als jardins del Palau s'hi acumulen membres i amics dels cubaneros, sitgetans il·lustres, i gent diversa del món de la faràndula i del món en general. Des de Mont Plans fins a Tomàs Molina, passant per Raül Balam, Christian Escribà o el portaveu encobert de la companyia, Oriol Puig Taulé. Tots ells (i un centenar llarg de persones més) són davant l'escala que corona els jardins, fent petar la xerrada abans que el faristol aculli les veus que inauguraran oficialment aquesta nova vida de l'exposició al bell mig de Barcelona.
"Totes i tots hem rigut molt amb la Cubana", diu Carles Escolà, secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió de la Generalitat. Ho diu de la manera que ho diria algú que mai ha rigut gaire amb La Cubana. To sobri, institucional, encotillat en un text, simbolitzant tot allò que no ve a ser La Cubana. De fet, en el seu breu discurs fa una cosa molt grossa i francament delatora: en enumerar els grans hits de la companyia, posa èmfasi en la coma de "Cómeme el coco negro". "Cómeme el coco, negro", diu. Una aturada literària que jo només he vist fer a les comptades persones que quan els dius "Tomàs calaixera" no són capaces de respondre't a l'instant "casament Angelina".
Per sort, ara això ens ho arreglarà Jordi Milán. L'incombustible director de La Cubana apareix amb el seu barret i el seu bigoti innegociables per "reivindicar la bogeria en la creació" i per convidar-nos a "gaudir de l'exposició d'una manera tranquil·la i sense presses". S'han de tenir molt ben posats per ser el director de La Cubana i demanar a la gent que vagi pel món amb calma i gaudint dels silencis. Però a ell aquesta possible incoherència avui li és igual, perquè el seu objectiu aquest vespre no és obrir les portes del Palau, sinó fer-nos obrir l'agenda. Apunteu: al setembre teniu una cita al Teatre Romea. La Cubana hi farà el seu nou espectacle, "L'amor venia amb taxi", un musical amb què retrà un homenatge apoteòsic al teatre amateur, el de tota la vida, el que va engendrar-los. I Milán no se'n pot estar de vendre'l i de demanar-nos una certa proactivitat consumista: "Ja podeu comprar les entrades", deixa anar davant l'atenta mirada d'Albert Dalmau, conseller de la Presidència.
Dalmau entén perfectament on és, i per això aprofita el seu torn de paraula amb un discurs que aconsegueix transmetre la sensació que el jove conseller és un cubanero de soca-rel. Però el més important de la seva intervenció no és l'encert de les seves paraules, sinó un fet que es produeix al final, quan ja està a punt d'acabar el discurs. De manera improvisada, Dalmau fa pujar al faristol l'alcaldessa de Sitges, Aurora Carbonell, perquè digui ella també unes paraules a la gernació allà present (en gran part, sitgetans). Un gest bonic i elegant que, per pura casualitat, s'esdevé l'endemà que el PSC de Sitges hagi aprovat a l'alcaldessa Carbonell, d'Esquerra, els pressupostos del 2025 pel municipi. La retrobada entre catalans és francament imparable i és emocionant viure-la cada dia en directe als llocs més insospitats.
Un final tan idíl·lic i fraternal ha de ser regat amb una mica de cava, esclar que sí. Brindem! La gent s'abraona a les taules plenes de copes de cava i de canapès. Feia estona que hi tenien posat l'ull, però ara ja poden entregar-s'hi sense por. Tothom se saluda, dos petons, ara feia temps que no coincidíem, on és el Pol que no el veig, allà hi ha la Comes, jo ja la vaig veure a Sitges aquesta exposició, i un llarg etcètera de convencions i de llocs comuns. Al mateix temps, Jordi Milán és segrestat per torns per centenars de milers de persones que esperen el seu moment per abraçar-lo, felicitar-lo i intercanviar-hi quatre paraules. Gràcies a Déu, però, la recepció no s'allargarà excessivament. De mica en mica va acostant-se l'hora de sopar i la multitud, que ja ho té tot fet, comença a desfilar cap a casa. Perquè per molt que tothom estigui sortint d'aquests jardins amb l'estómac distret i el fetge content, en aquest país hi ha coses que són sagrades. I escolta'm, si es fa l'hora de sopar, Teresina, se sopa. Bé, no us hi canseu, eh. Arreveure.