- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Una llarga cua de milers de persones accedeix lentament a les antigues escoles d'Elna. N'hi ha que fa una estona pesada que esperen. Els gendarmes ordenen la cua i controlen els busos que van arribant. D'un d'aquests autobusos en surt un matrimoni d'edat consolidada que, amb aquella parsimònia tan entrenada, falsa innocència quirúrgica, es cola a l'inici de la fila sense que ningú dispari. Trenta segons més tard, ja són dins.
Mentrestant, a la zona de policlins que hi ha a l'entrada, l'eufòria que crea el fet de formar part d'una gran comunitat es percep ràpidament. Mentre alguns esperen el torn d'evacuar (només hi ha quatre serveis) un jove amb un accent poc metropolità comenta als altres: "N'hauran de posar més, eh, perquè amb la gentada que som!". Tots riuen. És el comentari pletòric i el riure fàcil de quan et retrobes amb l'autoestima que tenies oblidada en un calaix; una sensació que tots hem viscut alguna vegada en una festa major, un concert, una cadena humana o un miracle. Vist des de fora, té un punt de ridícul i de bonic.
"Ja heu saludat a qui havíeu de saludar? Pues ale". Al costat de platea, un marit apressa la seva dona, que fa estona que s'està dreta a prop de les primeres files, on les patums van prenent lloc. En principi, ella ja ha saludat de lluny amb la mà a tots els personatges de pes. També ha fet saber a Pilar Calvo, des d'uns 30 metres de distància, que és guapa. Així que, amb la feina ja feta, satisfets tots dos, se'n van cap al seu lloc, a veure com esclata aquest acte que comença amb 25 minuts de retard.
Laura Borràs, de verd esperança relativa, és la primeríssima en aixecar-se a aplaudir i a somriure quan els presentadors de l'acte es posen a recitar els noms de tots els integrants de la llista del president. Com bé deia Joan Capri, l'amor del partit se'n va, però ella es queda. Un a un, els candidats van apareixent, sota un aplaudiment inacabable del públic, i van col·locant-se als seus seients reservats, envoltant l'escenari circular de 360 graus. Quan, des de dins l'antiga escola d'Elna, apareix finalment Carles Puigdemont, la música es torna encara més èpica, de pel·lícula. Una superproducció americana amb una estrella catalana.
El d'Amer no serà, però, el primer a agafar el micro. Ho faran els caps de llista per Girona, Lleida i Tarragona. Dels tres, Salvador Vergés, el gironí, és l'únic que sap perfectament on és. És davant una audiència assedegada d'alguna cosa, la que sigui. Emocions, mentides, il·lusions. I per això esvalota el galliner amb mestria ("Si la negociació no avança, tirarem pel dret! I tant que tirarem pel dret!"), a la vegada que enceta l'estratègia d'agafar per les solapes Pere Aragonès però també Jordi Graupera, bo i recordant que Junts ha vingut "a entomar-ho tot amb responsabilitat: nou embat nacional i bon govern". Tot alhora.
Puigdemont és presentat a continuació com "una persona que, després de sis anys i mig a l'exili, torna per aixecar Catalunya i culminar el procés d'independència". Tornar i culminar, dos verbs que tota persona viva a la Catalunya del 2017 utilitza avui amb el comptagotes més car i precís del mercat. No és el cas de l'entorn del 130è president de la Generalitat, però, que aquest dissabte s'abraça novament als dos verbs amb aquella passió habitual.
Un Puigdemont alegre, somrient, distès, subratlla amb exemples concrets el caràcter i l'esperit de superació d'alguns integrants de la seva candidatura. També el seu. I prem les tecles del talent i del compromís per desmarcar-se amb sornegueria d'aquells polítics que en aquesta Catalunya regional "no poden substituir l'enorme professionalitat dels gestors". En general, però, la sang no ha d'arribar al riu. El discurs és afable, tranquil, sense gravetat en el que ni en el com. Però vestit amb una oratòria òptima per tal que una espectadora pugui definir-lo a la seva amiga com "una passada".
Quan l'acte acaba, sonen Els Segadors i No Surrender, els dos himnes nacionals. L'un, amb solemnitat; Els Segadors, també. Les masses s'acosten llavors a l'escenari per abraçar, animar, fotografiar o senzillament admirar un home que avui desprèn felicitat, un líder que sap que la seva candidatura pot utilitzar els verbs tornar i culminar amb tranquil·litat davant la seva gent perquè el menys important de tot plegat és que ell torni a Catalunya a culminar res. De fet, a Carles Puigdemont ni tan sols se li està demanant que governi cap país. Sap que el seu electorat en té més que prou si, com avui, els governa de nou les emocions, aquelles sensacions que en qualsevol moment poden tornar sense necessitat de travessar cap frontera.