El DAFO del 12-M: com hi arriben els partits?

Quan aquest dimarts Patrícia Plaja, portaveu del Govern, no va ser taxativa a l'hora de negar un avançament electoral a Catalunya davant del bloqueig dels pressupostos, hi va haver més d'un dirigent de l'oposició que va entrar en alerta. La topada entre Pere Aragonès i els comuns conduïa els comptes al fracàs i, malgrat que el president havia estat diàfan a l'hora d'expressar la voluntat d'esgotar la legislatura en múltiples ocasions, l'escenari electoral ja era palpable. No tenia sentit continuar sense pressupostos ni a Catalunya ni a Espanya i es va acabar de rubricar amb una compareixença que, de retruc, va activar el compte enrere a les seus de totes les formacions per afrontar una campanya especialment oberta.

Com hi arriben els partits amb representació? Quines són les principals fortaleses i debilitats? Qui té candidat designat i qui l'haurà d'escollir a contrarellotge? Aquestes són les claus per entendre les perspectives amb els quals s'afronta el 12-M des de les diferents seus.
 

PSC

Principal fortalesa: La tendència del PSC, guanyador de les eleccions municipals i de les espanyoles, és a l'alça. Salvador Illa ja va imposar-se en els comicis del 2021, tot i que no va poder governar, i apareix com a favorit en les enquestes publicades. La presència de Pedro Sánchez a la Moncloa -hi és perquè els socialistes catalans van tenir un gran resultat al juliol- també pot actuar com a tractor de les perspectives del partit, per bé que necessitaran un nombre de diputats més elevat -ara en tenen 33- per tenir garantida la presidència de la Generalitat i consumar l'anomenada "agenda del retrobament" impulsada des de la Moncloa.

Principal debilitat: Els efectes de l'amnistia són demoscòpicament imprevisibles, per bé que es dona per fet que hi haurà un cost entre aquells electors decebuts amb Sánchez pels pactes amb l'independentisme. A banda, l'esclat del cas Koldo també és una dificultat afegida, perquè Illa era ministre de Sanitat durant la pandèmia i, per tant, durant la presumpta trama de corrupció vinculada a les mascaretes. El líder del PSC, tanmateix, ha negat qualsevol vincle amb el cas.
 

ERC

Principal fortalesa: Tot i l'avançament electoral, Aragonès és el president que més temps ha sabut allargar la presidència i la legislatura en l'última dècada, una fita que el relaciona amb l'estabilitat després de temps convulsos i incerts pel procés. A més, tot i el desgast que suposa governar, de moment es manté com el segon favorit a les enquestes, per darrere del PSC, però per davant de Junts, amb qui s'ha diferenciat per una obra de Govern que ha prioritzat les mesures socials. Seran les polítiques dutes a terme els últims anys les que ERC aprofitarà per fer valdre un projecte que continuarà defensant, sense girs de guió i mantenint la coherència. 

Principal debilitat: Des del moment que Junts va sortir del Govern, l'oposició en bloc s'ha dedicat a repetir contra el Govern les paraules "minoria", "debilitat", "soledat" i "33 diputats" per furgar en la situació de feblesa parlamentària sostinguda que ha patit ERC, una idea que ha calat i ha servit per desgastar l'executiu. S'hi afegeix com evolucioni la sequera d'ara fins a les eleccions, ja que malgrat el context electoral, s'hauran de continuar prenent decisions per l'emergència que podran causar controvèrsia, ja que a cap sector li agrada que li tanquin l'aixeta. ERC també haurà de lluitar contra el desgast de l'acció governamental i la manca de fruits amb Madrid en matèria de traspàs de Rodalies o finançament singular per l'avançament electoral.

Junts

Principal fortalesa: Tot i haver sortit del Govern, Junts no ha perdut el focus, sobretot des que va obtenir set diputats decisius a Madrid que li permeten ser claus en la governabilitat de l'Estat. La possibilitat que Carles Puigdemont sigui candidat suposa utilitzar el principal actiu electoral i, per tant, optar a -com a mínim- acostar-se als favorits, que són el PSC i ERC. L'amnistia, que només ha estat possible des que han entrat a l'equació al Congrés, els beneficia.

Principal debilitat: La convocatòria ha agafat amb el peu canviat a la formació liderada per Laura Borràs i Jordi Turull, que estava intentant afegir capes ideològiques al seu discurs per no quedar exclusivament ancorats en el legitimisme independentista. També els pot passar factura la relació amb el PSOE davant d'un electorat que s'hi ha refugiat davant del gir d'ERC.
 

Vox

Principal fortalesa: Després d'obtenir 11 escons a les eleccions del 2023, Ignacio Garriga s'ha consolidat com a veu de la ultradreta al Parlament. Vox aspira a competir amb un PP a l'alça. Ho farà amb Garriga com a candidat i com a home fort del partit, perquè compta amb la màxima confiança de Santiago Abascal en el terreny estatal.

Principal debilitat: En les últimes eleccions espanyoles, Vox va patir un retrocés notable, senyal d'un fre en el projecte que s'ha plasmat en diverses decisions i la sensació que el sistema mediàtic madrileny ja no s'encarrega de propulsar-lo. El fet que la ultradreta governi en territoris com el País Valencià i les Balears ha permès veure fins a quin punt compleix amb les polítiques anticatalanistes, de manera que la resta de formacions hi posaran l'accent.
 

CUP

Principal fortalesa: És l'única força que ha reivindicat l'independentisme des del primer fins a l'últim dia de la legislatura, fent valdre la majoria del 52%. Els anticapitalistes tenen les mans lliures per criticar ERC i Junts mentre que no seran, possiblement, l'objectiu contra el qual es focalitzin republicans i juntaires al llarg de la campanya.

Principal debilitat: Les eleccions enganxen la formació anticapitalista en ple procés de refundació (Procés Garbí) i amb múltiples debats interns. A més, el diputat més veterà i conegut que queda de la formació al Parlament, Carles Riera, no pot ser candidat perquè ja haurà exhaurit els dos mandats determinats per la CUP. A hores d'ara, doncs, el partit no té candidat.
 

Comuns

Principal fortalesa: L'embranzida de les eleccions del 23-J, en què els comuns van quedar segons a Catalunya, són un bon punt per arrencar la campanya. Afronten els comicis amb un lideratge consolidat, el de l'actual presidenta del grup parlamentari, Jéssica Albiach, que vol repetir. A més, tot i el desgast que pugui suposar haver tombat els últims comptes, poden reivindicar la seva responsabilitat per haver facilitat la tramitació dels últims tres projectes pressupostaris. 

Principal debilitat: A una bona part de la ciutadania li costarà entendre que els comuns hagin tombat uns pressupostos per un macroprojecte, el Hard Rock, que fa 12 anys que està encallat i que ni tan sols apareixia als comptes. ERC i el PSC faran bandera d'aquest moviment per atacar el partit d'Albiach. Hauran de fer front també a un risc per a la divisió existent entre Sumar i Podem, i viuran una campanya sense la centralitat que els atorgava la dirigent més popular de l'espai, Ada Colau, que en les últimes eleccions era alcaldessa de Barcelona. 
 

Ciutadans

Principal fortalesa: De fortaleses, a Ciutadans, n'hi queden més aviat poques. El fet d'haver nascut a Catalunya, des d'on després van fer el salt a l'Estat de la mà d'Albert Rivera, primer, i Inés Arrimadas, després -tots forjats al Parlament-, els pot dotar d'un motiu quasi romàntic per seduir el votant espanyolista decebut amb el PSC. De fet, el suport dels socialistes a l'amnistia serà un argument per picar la porta dels qui han marxat del projecte de Ciutadans. Carlos Carrizosa, previsiblement el candidat el 12-M, té un grau de coneixement notable.

Principal debilitat: El desballestament del projecte, desaparegut al Congrés i pendent de veure si fa forat al Parlament Europeu, és pràcticament irreversible. De fet, el 2017 Ciutadans va guanyar les eleccions a la cambra catalana, sense possibilitat de governar, i només set anys després pot veure com es queda sense escons. La sensació de final d'etapa és evident. De fet, ja ha transcendit la possibilitat que Ciutadans quedi integrada dins la candidatura del PP, tot i els recels dels populars catalans.
 

PP

Principal fortalesa: La tendència a l'alça del PP, constatada a les eleccions espanyoles del 23-J, hauria de ser el motor de propulsió d'una pujada al Parlament. Després d'uns mesos qüestionat per la direcció encapçalada per Alberto Núñez Feijóo, Alejandro Fernández apareix com a favorit per ser el màxim representant de l'espanyolisme al Parlament, un paper que Vox els va arrabassar. Els tres diputats obtinguts el 2021, un resultat pèssim, creixeran aquest 12-M.

Principal debilitat: El soroll intern que va causar el posicionament de Feijóo a favor d'un indult condicionat va causar un terrabastall al PP. Quina cara s'exhibirà en campanya: la més dura -que Fernández representa en cada intervenció al Parlament- o bé una que tingui una aparença conciliadora? Aquests dubtes estratègics poden castigar els populars, encara més sabent que Vox acostuma a no fer presoners a l'hora d'elevar el to del discurs contra el procés.