Ara fa cent anys, el 24 d’octubre de 1925, Francesc Macià i Llussà i Josep Carner-Ribalta, el seu secretari, arribaven a Moscou, amb passaports falsos, amb l’objectiu d’obtenir el suport soviètic tant militar com financer per a la causa de la independència de Catalunya, un cop fracassats alguns intents previs en cercles econòmics europeus, amb el mateix propòsit. Macià, que havia estat tinent coronel de l’exèrcit espanyol i diputat al congrés d’Espanya des de 1907, tenia llavors 66 anys i el jove Carner, 27. Sempre vestit amb elegància, alt i ben plantat, la imatge característica de Macià ja començava a ser una de les icones estètiques de l’aleshores moviment separatista català. 

Tots dos s’havien desplaçat amb taxi des de Bois-Colombes, quarter general de l’organització político-militar Estat Català, fins a la parisenca Gare du Nord i d’allà continuaren el trajecte per Brussel·les, Anvers i Berlín on el cònsol soviètic els proporcionà una quantitat de diners per les despeses no previstes a què havien hagut de fer front. La documentació falsa de Macià l’acreditava com a ciutadà francès nascut a Orleans i de 57 anys, de professió mecànic i de nom François Morel, conservant-ne així les inicials del nom veritable, malgrat el caràcter sorprenent de la professió escollida i la disminució en nou anys de l’edat veritable.

L’Hotel Lux on s’allotjaren els dos catalans, a les habitacions 350 i 378, era el lloc d’acollida habitual reservat per als dirigents comunistes i revolucionaris que arribaven a la capital soviètica procedents d’arreu del món i, durant els anys 30, l’establiment va ser objecte d’escorcolls i purgues constants per part del règim estalinista que ja veia enemics i espies pertot arreu. Aquells dies de tardor de 1925, Moscou es trobava a 12 graus sota zero i Macià hi arribava amb l’aval de formar part del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança que s’havia creta a la capital francesa per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, comitè integrat per organitzacions tan diverses com Estat Català, la CNT i el Partit Comunista d’Espanya, entre altres.

Carner-Ribalta descriu així la seva impressió de la Rússia soviètica: “El Moscou de l'any 1925 feia l'efecte d'una ciutat opulenta en la qual la massa, el poble, la pobretalla s'havia ficat a les residències senyorials i als palaus de la noblesa. A la cambra de bany pompeiana, hi tenia setrills i forcs de cebes penjats; a les vitrines del saló imperi, hi desaven les eines de manyà, i damunt el billar tenien esteses màrfegues de palla”. El moment polític intern era extraordinàriament complex en aquella ciutat que s’anava acostant als dos milions d’habitants, sense arribar-hi encara, i on les lluites pel poder ja s’anaven desfermant amb tota la seva cruesa, 22 mesos després de la mort de Lenin. 

El ferrocarril alemany amb què viatjaren havia travessat Polònia, el corredor internacional de Danzig, Lituània, on hagueren de canviar de tren, així com Letònia, ja amb un comboi soviètic, l’exprés transsiberià, que els va dur fins a Moscou, on arribaren deu dies després d’haver iniciat un viatge que tenia molta aventura en aquell context polític i geogràfic. Tal com era previst, el primer a rebre’ls va ser el secretari de la Internacional Comunista i director del diari Pravda, un jove de 31 anys de nom Nicolai Ivanòvitx Bukharin que els va assegurar la simpatia dels soviètics pels moviments d’emancipació nacional, en presència del secretari general del PCE, José Bullejos, i el traductor Andreu Nin, mestre català resident a Moscou amb responsabilitats a la Internacional Sindical Roja, en el futur un dels grans traductors de la literatura russa a la nostra llengua. Bukharin era més partidari d’una revolta a tot l’Estat espanyol que no pas pròxim al sacrifici patriòtic català, en solitari, a què estava disposat Macià, con en el cas de la Revolta de Pasqua irlandesa. Així i tot, demanà al líder català que li redactés un informe sobre les seves pretensions i d’anàlisi de la situació. 

Carner-Ribalta i Macià prepararen dos documents redactats en francès, un sobre la tradició revolucionària de Catalunya i un altre on s’avaluava el pes de les forces militars i contrarevolucionàries espanyoles. El 13 de novembre es retrobaren amb Zinoviev a qui acompanyava Jules Humbert-Droz, teòleg protestant, fundador del Partit Comunista Suís i responsable de la Internacional Comunista per als països llatins. No es tornaren a veure amb Bukarin, però sí amb Humbert-Droz, Bullejos i Nin, els dos dies següents, amb els quals acordaren un document de 10 punts que incloïa la conveniència de contactar secretament amb Abd-el-Krim, el líder rifeny malson dels espanyols, i la proclamació de la república federativa popular, amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya i del País Basc. 

El 25 de novembre, la Komintern acordà el suport material i moral al moviment revolucionari representat per Macià. Aquells dies els dos catalans van fer una mica de turisme, visitaren el Moscou monumental i les institucions més destacades,  assistiren a sessions de cinema  i van visitar hospitals, fàbriques, escoles i casernes i, a l’escola militar de Moscou, Macià va passar revista a tropes mentre sonava La Internacional. I encara van poder assistir a la monumental desfilada militar commemorativa de la revolució d’octubre, a la plaça Roja. Per la correspondència de Macià amb Nin, sabem que aquest va sovintejar les relacions amb la família del revolucionari vendrellenc i en va conèixer la muller i les dues filles. El també català Ramon Casanellas, futur líder del Partit Comunista de Catalunya i mort en circumstàncies sospitoses en un accident de moto (1933), visità diferents vegades els dos compatriotes hostatjats a l’Hotel Lux.

Finalment, van poder reunir-se al Kremlin amb Grigori Zinóviev, llavors amb 35 anys i president de la Internacional Comunista i amb qui la proximitat humana i política fou més gran que amb Bukharin. Zinoviev s’esforçà a subratllar la importància que els comunistes soviètics donaven a les causes d’emancipació nacional. Va arribar a dir a Macià: “Digui als catalans que els partidaris més fervents de la seva independència som nosaltres”. Tot i intentar-ho repetidament, els catalans no aconseguiren de veure’s amb Trotsky, cap de l’exèrcit roig durant la revolució d’octubre de 1917, oficialment de viatge a Leningrad, però probablement ja en arrest domiciliari a la capital russa.

El 25 de novembre, la Internacional Comunista avalà enderrocar la dictadura militar espanyola amb “un acte revolucionari menat conjuntament pel proletariat i la pagesia d’Espanya, així com per les nacionalitats oprimides de Catalunya i el País Basc”. Però no arribant concrecions materials més enllà de les bones paraules, tres dies després Macià decidí el retorn a París on arribà el 3 de desembre. L’aferrissada lluita interna a l’interior del PC soviètic, entre altres factors, impedí cap mena d’avenç real en el suport retòric moscovita a la causa catalana. I, amb els anys, tant Zinoviev (1936), com Bukharin (1938) seran afusellats per l’estalinisme. Nin desapareixerà el 1937 a mans d’agents soviètics a Barcelona pel seu arrenglerament amb Trotsky i José Bullejos serà expulsat del PCE, el 1932. 

Des de la capital francesa, el 16 de desembre Macià escriví a Nin per manifestar-li que calia anar “sense perdre ni un dia, a la compra d’armes i de tota altra mena de material de lluita”. I li confessava: “Amic Nin, no comprenc com vosaltres amb les idees que teniu de la revolució i donat l'estat actual de coses, vulgueu perdre no ja un mes ni un dia, sinó ni un sol moment que ja és prou de vegades per fer fracassar una revolució”. Macià havia tornat d’aquell viatge singular, el cost total del qual fou de 18.700 francs francesos, amb un sol convenciment: la causa de la llibertat de Catalunya només hauria de ser obra dels catalans. I, coherentment, es dedicà a preparar el que es coneixerà com el Complot de Prats de Molló, l’any següent, en cos i ànima, amb el suport financer primordial dels catalans d’Amèrica i el patrimoni familiar heretat per la seva muller, posat al servei de la causa nacional.

Per a saber-ne més: 

• Macià al país dels soviets, Enric Ucelay da Cal i Joan Esculies, Edicions de 1984, Barcelona, 2015.
• Macià a Moscou. Centenari (1925-2025). Internacionalització de la causa catalana, Tomàs Callau, Florenci Crivillé, Jordi Miró i Francesc Morera, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2025.