Hi ha qui va respirar alleujat. Després de mesos de genocidi, els titulars de mig món anunciaven un “pla de pau” a Gaza com si fos una treva divina. Diplomàtics, ministres i opinadors es van afanyar a celebrar-ho sense ni tan sols preguntar-se què implicava. Com si dir “pau” fos prou per tapar les runes, els infants morts i els hospitals destruïts.
Però la pau no és un comunicat de premsa o una foto amb banderes al darrere. No hi ha pau sense posar fi a l’ocupació. No hi ha pau sense justícia. I el que s’ha venut com una “solució històrica” és, en realitat, una consolidació de l’hegemonia israeliana sobre un poble esgotat i arrasat. És una pau feta a mida de l’agressor i dissenyada per perpetuar l’ordre existent: els murs, els bloquejos i les desigualtats. Una pau que ignora les causes i s’autoanomena solució.
Israel no ha deixat de matar palestins ni un sol dia des que es va anunciar el suposat pla. Segons l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU, hi ha víctimes civils cada dia tant a Gaza com a Cisjordània, i només les dues últimes setmanes més d’un centenar de persones han mort en nous bombardejos. Es pot dir que l’alto el foc mai no ha existit: el pla de pau ha servit simplement per perpetuar la guerra i treure-li una part del focus mediàtic.
Però més enllà de Gaza, l’ocupació del territori palestí no s’ha aturat ni un sol instant en aquests més de dos anys de genocidi. Cisjordània continua sotmesa a incursions militars diàries, detencions arbitràries i demolicions de cases. Els assentaments israelians, il·legals segons el dret internacional, segueixen expandint-se sense fre. Segons Peace Now, la població colona supera ja les 478.000 persones i els darrers anys s’han accelerat les aprovacions i ampliacions de colònies. No es pot parlar de pau mentre s’ignora Cisjordània. Un pla que només parla de Gaza i deixa intacta l’ocupació a la resta de Palestina no és un pla de pau: és una coartada. No hi pot haver pau parcial quan l’ocupació és total.
El pla parla de “reconstrucció”, però no de sobirania, malgrat el reconeixement en cascada de l’estat palestí per part dels estats europeus. Empreses europees ja competeixen per contractes milionaris per “reconstruir Gaza”, mentre els palestins continuen sota bloqueig. La resistència es vol substituir per una burocràcia dòcil. L’ajuda humanitària ha passat a ser una forma de control, I, de fet, des que va entrar en vigor l’alto el foc, només han entrat a Gaza 986 camions d’ajuda humanitària, molt lluny dels 6.600 previstos a l’acord. Gaza no es reconstrueix per als palestins, sinó per als inversors. La pau es converteix, així, en un nou mercat.
El pla no s’ha escrit a Ramallah ni a Gaza, sinó als despatxos de Washington. Els Estats Units, que des de l’octubre del 2023 han destinat desenes de milers de milions de dòlars a l’ajuda militar a Israel, s’han presentat alhora com a mediadors de pau. És el clàssic cinisme imperialista: bombardejar primer, reconstruir després i cobrar dues vegades. La normalització amb règims autoritaris de la zona no busca estabilitat democràtica, sinó estabilitat energètica i comercial. Podríem dir que més que la pau dels pobles, estem parlant de la pau dels oleoductes.
Potser el més inquietant no és el pla en si, sinó la rapidesa amb què alguns líders van córrer a donar-lo per bo. Pedro Sánchez i Salvador Illa van celebrar-lo com un pas “decisiu per a la pau”, com si el simple gest diplomàtic fos suficient per compensar mesos de discursos sense cap bloqueig ni sanció efectiva. Però aquest suposat pla de pau contradiu el mateix reconeixement de l’Estat palestí que ells mateixos havien anunciat amb solemnitat: no hi contempla ni sobirania, ni control del territori, ni dret de retorn dels centenars de milers de persones desplaçades al llarg dels més de 70 anys d’ocupació. És, de fet, una claudicació vestida d’esperança. Resulta difícil parlar de coherència quan es reconeix un estat i, alhora, s’aplaudeix un acord que el destrueix. L’estat espanyol ha reconegut formalment Palestina, però en la pràctica accepta que continuï ocupada, sotmesa i fragmentada. I mentre es parla de “solució de dos estats”, Israel segueix construint assentaments, controlant l’aigua, l’espai aeri i l’economia. El resultat és una mofa a la sobirania: un estat sense poder, sense territori i sense futur, si de la diplomàcia depèn.
No podem acceptar que la destrucció d’un poble es converteixi en una rutina diplomàtica o en un tema més de l’agenda internacional que es resol amb declaracions i fotografies. Continuar parlant i actuant per Palestina no és cap consigna ni un exercici de culpa col·lectiva: és una forma mínima de justícia, una manera de mantenir oberta la ferida perquè no s’hi instal·li la indiferència. Perquè mentre un poble resisteix sota les runes, el pitjor que podem fer és comportar-nos com si ja hagués estat derrotat.