Sens dubte, cal una gran dosi de cinisme per dir, sense immutar-se, que la destrucció de Gaza ha estat tan gran que resulta impossible viure-hi i que, per tant, els palestins haurien de marxar a un altre lloc amb millors condicions de vida. I afegir que hi ha països veïns que tenen molt de territori, amb una al·lusió explícita a Egipte i Jordània, i que, en conseqüència, podrien encabir els nous refugiats palestins, com si fossin uns pàries sense pàtria. Això deia el president dels EUA a començament d’any i ho ha tornat a insinuar aquests darrers dies com a part del seu "pla de pau" per al Pròxim Orient.
No cal dir que tant el govern d’Egipte com el rei Abd-Al·lah II de Jordània van refusar amb vehemència el plantejament. I cal ser molt cínic per no afegir que la destrucció de Gaza ha estat possible gràcies a les bombes i els míssils subministrats a Israel aquests dos darrers anys pels governs dels EUA (primer Joe Biden i després Donald Trump) i per no afegir que, a pesar de la destrucció, des de la Casa Blanca ja s’està elaborant un pla per convertir Gaza en una mena de "riviera" de luxe de la Mediterrània oriental.
Un negoci rodó, si no fos perquè els palestins, amb la seva justa i incansable reivindicació de bastir un estat en la terra dels seus avantpassats, la seva pàtria Palestina, podrien malmetre el paisatge. D’ací la proposta de desplaçar-los als països veïns i, en el millor dels casos, permetre el retorn d’uns pocs com a mà d’obra barata en el faraònic i ultracolonial projecte de Trump que exigirà un gran nombre de treballadors de baixos salaris.
I ací no ha passat res. El responsable de la barbàrie desencadenada a Gaza es defineix a si mateix com un «home de pau». Potser també pretén que li concedeixin el Nobel de la Pau. Segueix en això l’estela de Trump i és tal la seva impunitat, avalada pels estats àrabs i europeus que van recolzar el pla de 20 punts de Trump, que pocs dies després de signar (bé, ell no, perquè aquest és un «pla de pau» que es va formalitzar sense la presència ni la signatura dels dos suposats principals protagonistes, el govern d’Israel i Hamàs) trenca l’alto el foc arran de la mort de dos membres de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) en una acció militar d’origen dubtós dins del desgavell d’enfrontaments i execucions que van seguir a la fi de les operacions militars.
A Gaza, s’enfronten ara diverses faccions i senyors de clans, en alguns casos promocionats per Israel, contra l’ordre que intenta implantar Hamàs. Sobre la guerra bruta de les FDI contra Hamàs i els atemptats de la milícia palestina es pot veure la sèrie de televisió israeliana, realitzada el 2015 i distribuïda per Netflix a escala mundial, Fauda on sense embuts es narra com no hi ha dubtes en assassinar i usar tota mena d’accions i crims il·legals per tal de combatre el Moviment de Resistència Islàmic.
En suma, "l’home de pau" Benjamin Netanyahu tampoc té dubtes en reprendre unes accions militars que han costat ja, pel cap baix, la vida a més de 67.000 palestins, la majoria civils. Una barbàrie! Com igualment fou una barbàrie l’atac de Hamàs contra civils del 7 d’octubre de 2023. Però no entra dins del codi ètic de països civilitzats i democràtics respondre a una barbàrie amb una altra de magnitud superior, això ens remunta a unes etapes de la humanitat que donàvem per superades.
Però mancava encara la cirereta del pastís, la submissió dels països àrabs i de molts països europeus al magnat estatunidenc de la construcció i del Show Business. A Xarm el-Xeikh es va escenificar un suposat «acord de pau» entre Hamàs i Israel, apadrinat per Donald Trump, sense la presència dels dos teòrics protagonistes de l’acord. En un escenari amb una gran inscripció on el llegia "Peace 2025", el president nord-americà feia d’amfitrió -per si algú ho ha oblidat Xarm el-Xeikh està a Egipte i el president del país des del 2013 és el colpista Abdelfatah al-Sisi- i rebia un per un als gairebé trenta líders mundials que havien acudit a l’esdeveniment a més dels aconseguidors de l’acord (Qatar, Egipte i Turquia).
Entre els països europeus destacava la presència de França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Espanya i Hongria. I entre els països àrabs la de Jordània, Emirats Àrabs, Bahrain, Iraq i l’Autoritat Nacional Palestina. A més també hi va assistir el secretari general de Nacions Unides António Guterres i el president del Consell Europeu António Costa. No dubto que l’alto el foc és una gran i positiva notícia, perquè en la mesura que Israel -que encara ocupa gairebé dues terceres parts de la Franja- i Hamàs el respectin s’haurà posat fi al vessament de sang innocent d’aquests dos darrers anys.
Ara bé, tampoc calia aquest acte públic a més glòria de Trump que va ser una escenificació de submissió. Trump només ha fet el que feia temps que el govern dels EUA fa temps que hauria d’haver fet: amenaçar Netanyahu de tallar el subministrament d’armes. I ho ha fet gràcies a un error de càlcul del primer ministre israelià: bombardejar Qatar, un aliat estratègic dels EUA a l’Orient Mitjà.
En definitiva, ens aboquem a un món en què l’actual president dels EUA pretén imposar la llei del més fort, és a dir, la seva, amb l’aquiescència, per ara, d’un gran nombre de països i on Europa es veu relegada a fer de comparsa d’un egocèntric que pretén erigir-se en una mena de "nou emperador" que ho pot decidir tot segons la seva voluntat: ja li ha transmès a Volodímir Zelenski que Vladímir Putin per signar la pau entre Rússia i Ucraïna exigeix que Ucraïna renunciï al Donbàs.
Veurem fins a quin punt alguns països del denominat Sud Global i, sobretot, la Xina es mostren disposats a seguir el camí traçat per Trump. Benvingut l’alto el foc, doncs, però això no posa fi a un conflicte que darrere seu té més de tres quarts de segle d’ocupació, de polítiques colonials, d’apartheid, d’exclusió, de neteja ètnica, de supremacisme jueu i, ara, de polítiques genocides. I l’exemple de Sud-àfrica posa en relleu que la violència i el genocidi no és mai la manera d’acabar amb un conflicte com aquest. Al contrari, només la política, el diàleg, el respecte de l’altre, la depuració de responsabilitats i el rescabalament de les víctimes pot conduir algun dia a la pau i al reconeixement dels drets del poble palestí i a una convivència pacífica i justa amb Israel.