Que et bombin, Trias!

A les 7 en punt, amb un auditori ple, però no del tot, Ramon Rovira es dirigeix a l'audiència per presentar i moderar l'acte. Ho fa amb l'excel·lent correcció de la dreta i evitant compartir les seves anodines opinions personals, cosa que els oients d'El Món a RAC1 presents a la sala agraïm enormement amb una emoció òbvia als ulls.

Collboni comença la seva intervenció inicial citant Carlos Ruiz Zafón i Gaziel, i defineix el seu govern com a progressista, rigorós i plural. En aquest sentit, revela que l'únic carnet que demana per formar-ne part 'és el carnet del partit de Barcelona'. No és l'inici més brillant de la història discursiva d'aquest país, tot i que és útil per confirmar de quin mal haurem de morir aquests anys.

Conscient de l'audiència que té al davant, el nou alcalde posa èmfasi en el valor del pacte, de l'acord, i afirma que la seva prioritat serà 'l'endreça de la ciutat'. Entre el públic, cares de satisfacció. Tot seguit, situa l'accés dels joves a un habitatge assequible com un altre dels reptes clau del seu mandat. Aquí les cares ja són més estranyes, perquè pots comptar qui deuen ser aquests 'joves' i què deu significar la paraula 'assequible'.

 

Collboni acaba un discurs introductori força soporífer, que en tot moment ha tingut el mateix to, la mateixa nota musical, i es dirigeix cap a la seva cadira, on l'esperen l'indulgent Ramon Rovira, Enric Sierra (La Vanguardia) i Josep Maria Morros (RAC1) per fer petar una mica la xerrada. Rovira té una primera curiositat a resoldre amb el socialista: 'Quan va entrar el despatx d'alcalde per primera vegada, se'l va trobar endreçat?'. I aquí aixeca somriures entre el públic, perquè és clar, aquella donota, en fi. Qui no somriu és el senyor probablement francès d'abans, que cinc minuts més tard, amb cara de resignació, abandona en silenci la sala sense fer ús del seu dret a humiliar la llengua catalana. (Per cert, en un moment de la conversa Collboni explicarà que els organitzadors li han deixat triar la llengua del col·loqui i que ell ha escollit fer-lo en català).

 

Surt el senyor previsiblement francès i entra Salvador Illa, que arriba amb tres quarts d'hora de retard. Es troba un Collboni que en aquests moments defensa la geometria variable, des del pacte amb Junts a la Diputació de Barcelona fins a l'anterior (i futur?) pacte de govern amb els Comuns. Li pregunten per la seva relació amb Trias. Estira un 'bé' incòmode i somriu. La gent també ho fa, i quan ell se n'adona frena el gag de cop i volta per remarcar el seu afecte personal vers l'apunyalat, no fos cas que l'hagi de necessitar la setmana vinent. A continuació li pregunten si s'imagina a Ada Colau com a tinent d'alcalde. Una dona esclata en una breu rialla. Algú més s'hi afegeix, fent evident que la proposta no té ni cap ni peus. Però tot apunta que per a Collboni té cap, peus i data.

 

Després de parlar d'altres temes més o menys interessants, com la mobilitat, els patinets o "els brètols que embruten la ciutat", la trobada del poder arriba de mica en mica a la seva fi, no sense abans abordar la gran qüestió barcelonina (i motiu principal de la celebració d'aquest col·loqui): el carril bici de Via Augusta. L'alcalde assegura que està reavaluant la utilitat del carril, sense acabar d'assegurar-ne la destrucció, però per la manera com ho diu ja deixa entreveure als assistents que poden marxar tranquils cap a casa.

 

Jaume Collboni no aixeca passions, i juraria que tampoc vol aixecar-les. En té prou sent alcalde i explicant a la gent que ho és, expressant-se inconscientment amb l'altivesa de qui ha assolit una ambició personal. Potser no és l'alcalde somniat d'aquesta audiència, però amb tota probabilitat aconseguiran que sigui el seu alcalde, que és el que els interessa. Amb prudència, però amb prou satisfacció, l'Upper avui ha ungit una nova eina política. Que et bombin, Trias!