El PSC ha abandonat els matisos i s'ha convertit en el principal partit del no. A partir d'ara, haurà de competir per aquest espai amb el Partit Popular, d'una forma semblant al que passa en el mapa polític del País Basc. També s'haurà de disputar l'espai amb un altre partit català, federalista i socialdemòcrata: Ciutadans, amb l'única diferència que els d'Albert Rivera no pateixen la limitació que implica ser el referent d'un partit espanyol. En qualsevol cas, la posició dels socialistes catalans clarifica una mica més el debat a Catalunya i encarrila les posicions de cara a la consulta que, inevitablement, s'haurà de fer als ciutadans d'aquest país.

Ara bé, el pas que ha fet el PSC cap a l'unionisme, en cas de ser definitiu, dificulta molt el seu futur com a partit de govern a Catalunya. Des d'aquest diumenge, qualsevol català que voti PSC -al seu municipi, al Parlament o a les eleccions espanyoles- serà conscient que la seva papereta incorpora una posició final que descarta -i combat- la possibilitat que Catalunya tingui mai un estat propi, passi el que passi. Els possibles socis de govern també ho hauran de tenir en compte.

És la conseqüència directa del pas de Convergència cap al sobiranisme explícit. La manifestació de la Diada ha esclarit el magma central de la política catalana i ha deixat al descobert dues posicions de fons que eren intuïbles, però curosament ocultades pels dos partits principals. Però ara hi ha l'obligació de posicionar-se i els vots del PSC, inevitablement, se sumaran als de PP i C's en una banda i els de CiU, ERC, ICV i SI en l'altra. El PSC tenia dret a decidir i ho ha fet.