En física, el terme momentum designa una magnitud que indica quant de moviment té un objecte, i és el producte de la seva massa per la seva velocitat. Així, cossos molt grans poden tenir un gran momentum, fins i tot si es mouen lentament. A la inversa, els cossos més lleugers necessiten velocitats molt més elevades per assolir el mateix momentum.
En política se'n fa un ús metafòric, per fer referència a la situació en què un partit o candidat es troba en una trajectòria ascendent a les enquestes, guanyant suports, i això fa més probable que en segueixi guanyant. La idea de momentum es fa servir molt per analitzar el procés de primàries presidencials als Estats Units. Com que les primàries es van celebrant seqüencialment en diferents estats, tradicionalment començant per Iowa, New Hampshire, Nevada i Carolina del Sud, el que passa en els primers estats té molta transcendència, perquè és a Iowa i New Hampshire on els candidats agafen momentum i es situen en una trajectòria guanyadora o perdedora.
Aquests dies s'ha fet servir molt el concepte de momentum per a explicar la decisió de Pedro Sánchez d'avançar les eleccions generals al 29 de novembre. El president del govern espanyol hauria calculat que el gir sobtat en l'agenda política, que arran del "cas Maricarmen" ha passat d'estar centrada en Ceuta, control de fronteres, immigració i corrupció per focalitzar-se sobre la qüestió de l'habitatge, provocaria un canvi de tendència en les enquestes. El canvi podria ser temporal, però per Sánchez n'hi hauria prou que durés unes setmanes per arribar a les eleccions amb alguna opció de repetir al govern. Al capdavall, un partit pot anar al darrere tota la legislatura i només que el dia de les eleccions tingui un bon resultat, això és el que compta.
Tot això, però, son poc més que especulacions. Tot i que probablement, com han dit alguns periodistes (i com dictaria el sentit comú) el PSOE va encarregar alguna enquesta exprés o algun tracking abans de prendre la decisió, Sánchez activar el compte enrere electoral amb poca evidència que el momentum fos real. I, de fet, les poques dades que s'han publicat aquesta setmana no acaben de mostrar un gran canvi de tendència.
L'agenda de campanya és clau
I és que, fins al moment de l'avançament electoral, pràcticament totes les enquestes coincidien a donar una còmoda majoria absoluta al bloc de la dreta. Hi ha qui insisteix que el 2023 ja passava el mateix i finalment Sánchez va aconseguir quedar-se a la Moncloa. Però obliden que l'avantatge del bloc de dretes que dibuixen els sondejos el 2026 és molt més gran que la que hi havia llavors. Fins i tot si les enquestes estiguessin infraestimant les esquerres com el 2023, la dreta tindria prou marge per guanyar les eleccions de novembre. Per tant, en la decisió de Sánchez hi ha més intuïció i audàcia política que no pas suport empíric. En altres ocasions li ha funcionat, veurem què passa ara.
En tot cas, el que sí que té una base empírica sòlida és la idea que l'agenda de campanya té una gran importància per determinar els resultats. I per tant, la intuïció està ben fonamentada. Les campanyes no es guanyen només convencent els votants de les teves propostes, sinó sobretot fent que vagin a votar pensant en aquells temes en què tu estàs més ben posicionat.
El politòleg William Riker va encunyar el concepte d'herestètica, per referir-se a l'art de guanyar votacions sense necessitat de convèncer als altres de res, com intenta fer la retòrica, sinó canviant les condicions de l'elecció. Els partits saben que rarament aconseguiran que els votants canviïn d'opinió en unes poques setmanes, però sí que poden influir en quins temes ocupen el centre del debat. Cada partit o coalició domina en determinats temes -l'esquerra en qüestions socials, la dreta en ordre i seguretat- i l'estratègia consisteix a fer que les eleccions girin al voltant d'aquests temes i no dels que afavoreixen els rivals. Per això una campanya és, en bona mesura, una lluita per l'agenda: qui aconsegueix que la pregunta central de les eleccions sigui la que li convé, té bona part de la partida guanyada.
La mobilització asimètrica
Amb el que sabem de l'opinió pública espanyola, podem dir que si els votants prenen la seva decisió pensant en la situació de l'habitatge, és més probable que votin a partits d'esquerres. I si, per contra, van a votar amb la qüestió de les fronteres, la immigració i la seguretat al cap, doncs els partits de dretes tindran resultats més bons.
Aquest efecte no s'explica tant pel canvi de vot de votants que basculen entre els blocs, que en temps de polarització son cada cop menys nombrosos, com per la mobilització asimètrica. Sobretot dels votants d'esquerres, que son els més proclius a abstenir-se a Espanya. Hi ha determinats temes que els poden fer sortir de casa. Cal tenir en compte que, si mirem la història electoral espanyola, les majories electorals de la dreta s'han degut fonamentalment a la desmobilització de l'esquerra. I el context anterior al cas Maricarmen era especialment procliu a la desmobilització dels votants del bloc progressista: un govern desgastat, incapaç de complir moltes de les seves promeses, afectat per casos de corrupció i amb fortes divisions internes al seu bloc de suport parlamentari. Per contra, en l'àmbit de la dreta nacionalista espanyola hi havia una gran mobilització.
Veurem si el gir en l'agenda i el focus en l'habitatge, juntament amb la por a l'extrema dreta seran suficients per revertir la tendència en les set setmanes que queden fins les eleccions. No sembla gens fàcil, a priori. Però el PSOE és un cos (polític) amb molta massa, i amb una mica de velocitat pot acumular força momentum.
