26
de maig
de
2017, 11:38
Actualitzat:
28
de maig,
6:28h
Després de cinc anys de catenaccio i d’aventures fallides com l'“operació Catalunya” i l’”operació diàleg”, Mariano Rajoy ha decidit activar l’artilleria mediàtica del PP i del govern espanyol per anunciar que ho té tot preparat per impedir un “cop d’estat” en forma d’urna. El passat dilluns, i després de la publicació al diari El País d’un esborrany de la llei de transitorietat -suposadament filtrat pel mateix govern espanyol-, Rajoy va ordenar als vicesecretaris generals del PP i als membres del seu executiu que centressin els seus missatges en aquesta direcció. Foc a discreció.
Un gir estratègic amb intencionalitat doble. D’una banda esquivar una setmana de titulars incòmodes per la victòria de Pedro Sánchez, la creació de la comissió d’investigació del PP i la seva declaració en el cas Gürtel. De l’altra oferir–en el seu pitjor moment polític- una imatge de contundència llargament aplaudida per la dreta mediàtica espanyola. Rajoy inflama el “problema” català per ocultar-ne d’altres.
Les advertències del govern espanyol, però, constaten el fracàs de les iniciatives que ha posat en marxa per impedir el procés. La Moncloa ja veu inevitable el xoc de trens. La rendició incondicional –llargament buscada- sembla lluny de produir-se, i el Govern ha demostrat capacitat de resistència i determinació per dur a terme el referèndum. A Rajoy tan sols li queda esperar que tot plegat desemboqui en unes eleccions anticipades on els independentistes no sumin, i preparar el terreny de l’opinió pública per a un desembarcament que –sigui en el format que sigui- marcarà un abans i un després en les relacions entre l’Estat i Catalunya.
El desplegament d’aquesta estratègia passa, primer, per denunciar una suposada vulneració dels drets dels ciutadans a Catalunya. Ho va fer el mateix Rajoy aquest dimarts al Senat, quan va dir que l’escenari català és digne “de les pitjors dictadures”. L’objectiu d’aquest mantra repetit pels seus ministres és dotar de legitimitat qualsevol tipus d’actuació i crear el marc d’opinió adequat per situar el PSOE –que ha passat de puntetes sobre la qüestió aquesta setmana- en la tessitura d’haver d’escollir enter dos mals: intervenció o referèndum.
Mentrestant, Rajoy té enllestits els plans per al “dia D” a través d’un memoràndum que recull tots els escenaris possibles en el cas de convocatòria. Un document que manté en secret mentre reclama al president de la Generalitat que exposi al Congrés i a la ciutadania la seva proposta.
De tots els mecanismes de què disposa, el més repetit és l’article 155 de la Constitució, que li permetria fer-se amb el control d’algunes competències de la Generalitat. També és el més lent i enrevessat. Requereix un advertiment previ aprovat pel consell de ministres–com el que va rebre el 1989 el president canari Lorenzo Olarte- i la remissió al Senat d’un escrit amb l’abast de les mesures i la justificació de la seva aplicació. La mesa del Senat enviaria la documentació al president de la Generalitat, que hi podria presentar al·legacions, i la qüestió se sotmetria a la Comissió de les Comunitats Autònomes abans de passar al ple, on caldria majoria absoluta per aprovar el text.
L’opció preferida del govern espanyol és l’aplicació de les noves atribucions del Tribunal Constitucional per fer complir les seves sentències. Malgrat que ja fa dos anys que es va aprovar, no s’ha aplicat mai i els magistrats han expressat el seu malestar pel fet que el govern espanyol pretengui traslladar a la seva taula un problema que hauria de solucionar pels seus propis mitjans. La llei permet que el TC suspengui càrrecs públics i doni ordres als Mossos, a funcionaris o a particulars. A diferència del 155, en casos “d’excepcional transcendència constitucional” obre una via directa per actuar sense escoltar les parts.
L’executiu de Rajoy també podria fer ús de la llei de seguretat nacional que va aprovar el 2015 amb el suport del PSOE i que va ser avalada pel Tribunal Constitucional. Obliga les autoritats autonòmiques a posar a disposició del govern espanyol “els mitjans humans i materials necessaris que en depenguin”, com per exemple els Mossos, en cas que es produeixi “una situació d’interès per a la seguretat nacional”. El TC va posar límits a aquesta obligació i va apuntar que els governs autonòmics només estan obligats a posar a disposició de l’executiu espanyol els recursos necessaris per afrontar una emergència específica, però no va concretar més.
La més improbable –per extrema- és una declaració de l’estat d’excepció recollit a l’article 116 de la Constitució. El govern de Zapatero el va fer servir durant la vaga dels controladors aeris del 2011, i l’equip de Rajoy va incloure aquesta possibilitat a un escrit dirigit a la Comissió de Venècia per justificar la reforma del Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola reserva aquest article pels casos en què el 155 resulta insuficient. Es pot invocar quan “el lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans i el normal funcionament de les institucions democràtiques... o qualsevol altre aspecte d’ordre públic” estiguin “greument alterats”. Permet detenir qualsevol persona si es considera necessari “per a la conservació de l’ordre”, segrestar publicacions i suspendre funcionaris. Però per aplicar-lo ha de passar primer pel Congrés dels Diputats, on el PP necessitaria l’aval i el suport del PSOE.
Totes quatre vies d’actuació tenen un nexe comú: forcen el govern espanyol a adoptar una mesura dràstica que evidencia a ulls de la comunitat internacional la inestabilitat política a l'Estat i –en el cas de l’ús de la força- la manca de capacitat de Rajoy de resoldre la qüestió dins dels cànons de les democràcies occidentals. Sembla que el president espanyol ja ha fet els comptes del cost-benefici de cada acció. Només queda per saber fins a quin estadi està disposat a arribar per impedir que els catalans decideixin el seu futur.
Un gir estratègic amb intencionalitat doble. D’una banda esquivar una setmana de titulars incòmodes per la victòria de Pedro Sánchez, la creació de la comissió d’investigació del PP i la seva declaració en el cas Gürtel. De l’altra oferir–en el seu pitjor moment polític- una imatge de contundència llargament aplaudida per la dreta mediàtica espanyola. Rajoy inflama el “problema” català per ocultar-ne d’altres.
Les advertències del govern espanyol, però, constaten el fracàs de les iniciatives que ha posat en marxa per impedir el procés. La Moncloa ja veu inevitable el xoc de trens. La rendició incondicional –llargament buscada- sembla lluny de produir-se, i el Govern ha demostrat capacitat de resistència i determinació per dur a terme el referèndum. A Rajoy tan sols li queda esperar que tot plegat desemboqui en unes eleccions anticipades on els independentistes no sumin, i preparar el terreny de l’opinió pública per a un desembarcament que –sigui en el format que sigui- marcarà un abans i un després en les relacions entre l’Estat i Catalunya.
El desplegament d’aquesta estratègia passa, primer, per denunciar una suposada vulneració dels drets dels ciutadans a Catalunya. Ho va fer el mateix Rajoy aquest dimarts al Senat, quan va dir que l’escenari català és digne “de les pitjors dictadures”. L’objectiu d’aquest mantra repetit pels seus ministres és dotar de legitimitat qualsevol tipus d’actuació i crear el marc d’opinió adequat per situar el PSOE –que ha passat de puntetes sobre la qüestió aquesta setmana- en la tessitura d’haver d’escollir enter dos mals: intervenció o referèndum.
Mentrestant, Rajoy té enllestits els plans per al “dia D” a través d’un memoràndum que recull tots els escenaris possibles en el cas de convocatòria. Un document que manté en secret mentre reclama al president de la Generalitat que exposi al Congrés i a la ciutadania la seva proposta.
De tots els mecanismes de què disposa, el més repetit és l’article 155 de la Constitució, que li permetria fer-se amb el control d’algunes competències de la Generalitat. També és el més lent i enrevessat. Requereix un advertiment previ aprovat pel consell de ministres–com el que va rebre el 1989 el president canari Lorenzo Olarte- i la remissió al Senat d’un escrit amb l’abast de les mesures i la justificació de la seva aplicació. La mesa del Senat enviaria la documentació al president de la Generalitat, que hi podria presentar al·legacions, i la qüestió se sotmetria a la Comissió de les Comunitats Autònomes abans de passar al ple, on caldria majoria absoluta per aprovar el text.
L’opció preferida del govern espanyol és l’aplicació de les noves atribucions del Tribunal Constitucional per fer complir les seves sentències. Malgrat que ja fa dos anys que es va aprovar, no s’ha aplicat mai i els magistrats han expressat el seu malestar pel fet que el govern espanyol pretengui traslladar a la seva taula un problema que hauria de solucionar pels seus propis mitjans. La llei permet que el TC suspengui càrrecs públics i doni ordres als Mossos, a funcionaris o a particulars. A diferència del 155, en casos “d’excepcional transcendència constitucional” obre una via directa per actuar sense escoltar les parts.
L’executiu de Rajoy també podria fer ús de la llei de seguretat nacional que va aprovar el 2015 amb el suport del PSOE i que va ser avalada pel Tribunal Constitucional. Obliga les autoritats autonòmiques a posar a disposició del govern espanyol “els mitjans humans i materials necessaris que en depenguin”, com per exemple els Mossos, en cas que es produeixi “una situació d’interès per a la seguretat nacional”. El TC va posar límits a aquesta obligació i va apuntar que els governs autonòmics només estan obligats a posar a disposició de l’executiu espanyol els recursos necessaris per afrontar una emergència específica, però no va concretar més.
La més improbable –per extrema- és una declaració de l’estat d’excepció recollit a l’article 116 de la Constitució. El govern de Zapatero el va fer servir durant la vaga dels controladors aeris del 2011, i l’equip de Rajoy va incloure aquesta possibilitat a un escrit dirigit a la Comissió de Venècia per justificar la reforma del Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola reserva aquest article pels casos en què el 155 resulta insuficient. Es pot invocar quan “el lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans i el normal funcionament de les institucions democràtiques... o qualsevol altre aspecte d’ordre públic” estiguin “greument alterats”. Permet detenir qualsevol persona si es considera necessari “per a la conservació de l’ordre”, segrestar publicacions i suspendre funcionaris. Però per aplicar-lo ha de passar primer pel Congrés dels Diputats, on el PP necessitaria l’aval i el suport del PSOE.
Totes quatre vies d’actuació tenen un nexe comú: forcen el govern espanyol a adoptar una mesura dràstica que evidencia a ulls de la comunitat internacional la inestabilitat política a l'Estat i –en el cas de l’ús de la força- la manca de capacitat de Rajoy de resoldre la qüestió dins dels cànons de les democràcies occidentals. Sembla que el president espanyol ja ha fet els comptes del cost-benefici de cada acció. Només queda per saber fins a quin estadi està disposat a arribar per impedir que els catalans decideixin el seu futur.