13
de desembre
de
2022, 18:50
Actualitzat:
14
de desembre,
14:14h
Quan Artur Mas va decidir fer un pas al costat -pressionat per la CUP- i va ungir Carles Puigdemont com a successor, Convergència va entrar en un període d'incertesa que, en el fons, es va allargar fins a la fundació de Junts. Era el gener del 2016 i a la cúpula del partit feia només uns dies que s'havia instal·lat la percepció que no hi havia marge per més cessions als anticapitalistes i que el millor era repetir les eleccions, encara que el primer dels costos a pagar fos que no es reedités la candidatura de Junts pel Sí, que tant havia costat de posar en marxa per les reticències d'ERC. Mas, però, va optar per plegar i per centrar-se en l'anomenada refundació de l'espai convergent. La militància va decidir canviar de pell -les sigles del PDECat, en certa manera, van néixer maleïdes per les pugnes internes i les turbulències del procés-, però no tothom ho va avalar. Un d'ells va ser Xavier Trias, que ara torna a primera fila com a candidat a Barcelona.
En el moment de la refundació, Trias ja no era alcalde. Havia estat desallotjat de l'Ajuntament per Ada Colau, però continuava tenint influència en les decisions que es prenien. No tant perquè ell la busqués, sinó perquè el pas dels anys l'havia anat convertint en una figura a cavall del guardià de les essències convergent i l'outsider, algú a qui sempre anava bé consultar per tenir visió global. A dirigents com Trias, la inestabilitat no els agrada, no s'hi troben a gust. Per això no va avalar el canvi de nom de Convergència, i per això argumentava que, si una empresa com Volkswagen havia decidit mantenir la marca després de l'escàndol dels vehicles dièsel -un episodi que en va lesionar com mai la integritat-, el partit fundat per Jordi Pujol feia quatre dècades a Montserrat no tenia per què fer el contrari. La voràgine es va imposar i, sis anys després de tot allò, Junts l'ha anat a buscar per optar a l'alcaldia de la capital.
Trias és d'aquells veterans de qui costa parlar malament, també entre les files dels rivals. Atent a les relacions personals -en la ruta per ser alcalde, en el període 2003-2011, cada dia sopava amb un grup diferent de persones per conèixer els problemes de Barcelona i dels seus ciutadans-, va ser un dels qui es va moure entre bambolines per evitar el trencament entre el PDECat i Junts. Durant una etapa va militar en les dues formacions, però finalment va estripar el carnet postconvergent. Això no vol dir, però, que la marca de la formació que va fundar Carles Puigdemont sigui protagonista en la campanya de l'exalcalde. Més aviat al contrari: aquest matí, des dels Jardinets de Gràcia, Trias ja ha indicat que el protagonista és ell.
En el primer vídeo de precampanya, ni rastre de Junts. Finalment ha aconseguit el que demanava -carta blanca per fer la llista i dissenyar la ruta cap a les municipals del mes de maig- en sintonia amb el secretari general, Jordi Turull, i sense enervar en excés Laura Borràs, presidenta del partit, ni els seus partidaris. Dos anys i mig després de la fundació de Junts, un partit que cavalca entre el passat dels qui provenen de Convergència i els independents que reneguen tant com poden -ja sigui pels casos de corrupció o per la significació que té la construcció de l'autonomia- de l'herència. En tot cas, però, Trias ha aconseguit que la llista estigui formada per dirigents propers i figures amb ascendència, totes elles integrants del sector més pragmàtic del partit.
Qui són? En el número dos hi haurà Neus Munté, exconsellera de la Presidència i una de les que va plegar quan el referèndum de l'1-O va enfilar la recta final. El 2019 va deixar pas a Elsa Artadi com a dona forta de la candidatura que liderava Joaquim Forn, tot i que ella havia guanyat les primàries del PDECat, finalment sense efecte. De número tres s'hi situarà Jordi Martí, un home fidel des de fa dècades a Trias, coneixedor de la ciutat i portaveu del grup municipal. De fitxatges estrella n'hi haurà tres: Victòria Alsina, exconsellera d'Acció Exterior; Damià Calvet, exconseller i expresident del Port de Barcelona; i Ramon Tremosa, que combinarà la tasca de regidor -si entra- amb la de diputat per Lleida. Josep Maria Argimon, que a l'agost ja donava per fet el seu salt a la política municipal al costat de Trias, ha trobat finalment un nou horitzó professional.
Què volen dir, tots aquests noms? Que l'exalcalde ha tingut marge per fer la llista i que el sector afí a Borràs interferirà poc en el discurs. L'equip que ha dissenyat la precampanya i la campanya l'ha pensat com un sprint més que com una marató, perquè la figura de l'exalcalde és coneguda i no se l'ha de presentar davant del gran públic. Es buscarà la polarització amb l'alcaldessa Colau, tant en model de ciutat -aquest dimarts ja ha clarificat que està en contra de la connexió del tramvia per la Diagonal- com en la manera de fer política. Trias no ha oblidat que la líder dels comuns brandés el compte fals a Suïssa publicat pel diari El Mundo en la campanya del 2015, i aquest serà un dels arguments que apareixerà camí dels comicis: netejar la imatge de l'exalcalde.
El dirigent de Junts, l'únic conseller de Jordi Pujol que continua actiu, ha optat per clarificar que no es pensa quedar quatre anys a l'oposició en cas de no continuar com a alcalde. Tampoc amaga que pot pactar tant amb el PSC de Jaume Collboni com amb l'ERC d'Ernest Maragall. Amb els socialistes, de fet, hi ha diverses veus que ja apunten a un acord que inclogui l'alcaldia per a Collboni i la presidència de la Diputació per a Junts, amb la possibilitat oberta perquè sigui Trias qui l'ocupi. Paradoxalment, el fet que resti vots tant als republicans com als socialistes -el vot independentista centrat i el vot d'ordre són els vectors on l'exalcalde es mourà- pot acabar beneficiant Colau.
En el fons, el pas de Trias suposa un retorn al 2015 en el plantejament electoral, amb les diferències -no menors- evidents sobre el moment del procés -en aquell moment es caminava cap a les plebiscitàries- i sobre el mapa de partits. Després de mesos d'adeus inesperats -Artadi- i d'especulacions -Jaume Alonso-Cuevillas, Jaume Giró, el mateix Argimon-, Junts ha optat per les essències que representa l'exalcalde. Unes essències convergents en un partit que, sovint, s'ha esforçat per amagar-les.
En el moment de la refundació, Trias ja no era alcalde. Havia estat desallotjat de l'Ajuntament per Ada Colau, però continuava tenint influència en les decisions que es prenien. No tant perquè ell la busqués, sinó perquè el pas dels anys l'havia anat convertint en una figura a cavall del guardià de les essències convergent i l'outsider, algú a qui sempre anava bé consultar per tenir visió global. A dirigents com Trias, la inestabilitat no els agrada, no s'hi troben a gust. Per això no va avalar el canvi de nom de Convergència, i per això argumentava que, si una empresa com Volkswagen havia decidit mantenir la marca després de l'escàndol dels vehicles dièsel -un episodi que en va lesionar com mai la integritat-, el partit fundat per Jordi Pujol feia quatre dècades a Montserrat no tenia per què fer el contrari. La voràgine es va imposar i, sis anys després de tot allò, Junts l'ha anat a buscar per optar a l'alcaldia de la capital.
Trias és d'aquells veterans de qui costa parlar malament, també entre les files dels rivals. Atent a les relacions personals -en la ruta per ser alcalde, en el període 2003-2011, cada dia sopava amb un grup diferent de persones per conèixer els problemes de Barcelona i dels seus ciutadans-, va ser un dels qui es va moure entre bambolines per evitar el trencament entre el PDECat i Junts. Durant una etapa va militar en les dues formacions, però finalment va estripar el carnet postconvergent. Això no vol dir, però, que la marca de la formació que va fundar Carles Puigdemont sigui protagonista en la campanya de l'exalcalde. Més aviat al contrari: aquest matí, des dels Jardinets de Gràcia, Trias ja ha indicat que el protagonista és ell.
En el primer vídeo de precampanya, ni rastre de Junts. Finalment ha aconseguit el que demanava -carta blanca per fer la llista i dissenyar la ruta cap a les municipals del mes de maig- en sintonia amb el secretari general, Jordi Turull, i sense enervar en excés Laura Borràs, presidenta del partit, ni els seus partidaris. Dos anys i mig després de la fundació de Junts, un partit que cavalca entre el passat dels qui provenen de Convergència i els independents que reneguen tant com poden -ja sigui pels casos de corrupció o per la significació que té la construcció de l'autonomia- de l'herència. En tot cas, però, Trias ha aconseguit que la llista estigui formada per dirigents propers i figures amb ascendència, totes elles integrants del sector més pragmàtic del partit.
Qui són? En el número dos hi haurà Neus Munté, exconsellera de la Presidència i una de les que va plegar quan el referèndum de l'1-O va enfilar la recta final. El 2019 va deixar pas a Elsa Artadi com a dona forta de la candidatura que liderava Joaquim Forn, tot i que ella havia guanyat les primàries del PDECat, finalment sense efecte. De número tres s'hi situarà Jordi Martí, un home fidel des de fa dècades a Trias, coneixedor de la ciutat i portaveu del grup municipal. De fitxatges estrella n'hi haurà tres: Victòria Alsina, exconsellera d'Acció Exterior; Damià Calvet, exconseller i expresident del Port de Barcelona; i Ramon Tremosa, que combinarà la tasca de regidor -si entra- amb la de diputat per Lleida. Josep Maria Argimon, que a l'agost ja donava per fet el seu salt a la política municipal al costat de Trias, ha trobat finalment un nou horitzó professional.
Què volen dir, tots aquests noms? Que l'exalcalde ha tingut marge per fer la llista i que el sector afí a Borràs interferirà poc en el discurs. L'equip que ha dissenyat la precampanya i la campanya l'ha pensat com un sprint més que com una marató, perquè la figura de l'exalcalde és coneguda i no se l'ha de presentar davant del gran públic. Es buscarà la polarització amb l'alcaldessa Colau, tant en model de ciutat -aquest dimarts ja ha clarificat que està en contra de la connexió del tramvia per la Diagonal- com en la manera de fer política. Trias no ha oblidat que la líder dels comuns brandés el compte fals a Suïssa publicat pel diari El Mundo en la campanya del 2015, i aquest serà un dels arguments que apareixerà camí dels comicis: netejar la imatge de l'exalcalde.
El dirigent de Junts, l'únic conseller de Jordi Pujol que continua actiu, ha optat per clarificar que no es pensa quedar quatre anys a l'oposició en cas de no continuar com a alcalde. Tampoc amaga que pot pactar tant amb el PSC de Jaume Collboni com amb l'ERC d'Ernest Maragall. Amb els socialistes, de fet, hi ha diverses veus que ja apunten a un acord que inclogui l'alcaldia per a Collboni i la presidència de la Diputació per a Junts, amb la possibilitat oberta perquè sigui Trias qui l'ocupi. Paradoxalment, el fet que resti vots tant als republicans com als socialistes -el vot independentista centrat i el vot d'ordre són els vectors on l'exalcalde es mourà- pot acabar beneficiant Colau.
En el fons, el pas de Trias suposa un retorn al 2015 en el plantejament electoral, amb les diferències -no menors- evidents sobre el moment del procés -en aquell moment es caminava cap a les plebiscitàries- i sobre el mapa de partits. Després de mesos d'adeus inesperats -Artadi- i d'especulacions -Jaume Alonso-Cuevillas, Jaume Giró, el mateix Argimon-, Junts ha optat per les essències que representa l'exalcalde. Unes essències convergents en un partit que, sovint, s'ha esforçat per amagar-les.