Ara si, el compte enrere pel 27-S ha iniciat el seu tram final i cadascun dels catalans tenim clar que les eleccions parlamentaries que ha convocat el president Mas no tenen res a veure amb les que les han presidit. Ni els catalans ni aquells que ens miren, dubtem que el 27S és el referèndum que no es vàrem deixar fer i en conseqüència, la nostra decisió en el moment d’escollir la papereta tindrà una forta component emocional i els programes electorals passen a un segon pla. Un component emocional que dificulta el debat serè i que abona aquells missatges més adreçats a activar les emocions, ja siguin activadores del positivisme o aquelles que activen l’immobilisme arrelat en les incerteses i la por, missatges que, més d’un cop, fugen de la veritat. Emocions que són imprescindibles, però que no poden eliminar l’anàlisi rigorós dels fets i amagar que als missatges de la por es combaten, en democràcia, dipositant lliurament els vots a les urnes, tot acceptant el que la majoria decideixi.
Emocions a flor de pell que s’incrementen i que a vegades ens porten a oblidar alguns temes que, al meu entendre, són rellevants. Entre ells que Catalunya no és dual, no sols hi ha persones que volen la independència i altres que s'hi oposen, també hi ha un tercer grup que considera que la decisió cal sustentar-se en un referèndum acordat amb Madrid, a l’escocesa, tot sustentant el seu posicionament confiats que passades les eleccions generals del proper desembre la inflexibilitat del PP es diluirà pels resultats electorals. Aquests és un fet a no menystenir atees que els vots del Sí, no hauran tocat sostre el 27-S, en cas d'un referèndum acordat caldria sumar-hi tots aquelles que també votarien Sí en aquests cas.
Un segon fet que el debat apassionat sobre independència Sí o Independència No, és oblidar les potencialitats que tenim; els fets significatius del passat que ens han permès arribar on estem i que ens han donat les capacitats per entomar nous desafiaments i també a persones que han actuat amb coherència democràcia.
Pel que fa a potencialitats hom recorda la capacitat científica de Catalunya, evidenciada pels 32 articles per milió d’habitants publicats en els darrers 4 anys (França 18 o Alemanya 22) i que ens posen en una excel·lent posició en el marc de l’economia del coneixement, si garantim que aquests progrés científic arribi al teixit productiu del país, un conjunt d’empreses que lideren les exportacions de l’Estat i que permeten entomar el futur amb confiança.
Pels fets, és molt difícil escollir-ne un per sobre d’altres, però a poques hores del 27S cal reconèixer l’esforç de milions de catalans anònims, que en els moments més durs de la dictadura, o èpoques d’enormes dificultats, van mantenir la cultura i la llegua catalana en el si de les famílies i en les actuacions i organitzacions de la societat civil. Potser a l’escola estudiàvem en castellà però al carrers i a casa jugaven, ens estimaven, parlaven i gaudíem o sofrien en català.
Finalment pel que fa a persones que han actuant amb coherència i rigor democràtic és imprescindible reconèixer la tasca feta pel president Mas, un president que ha debut escoltar el clam del carrer i el voler donar veu als ciutadans sense ignorar el seu clam. Hom caldria que assumís que sense la determinació i compromís del president Artur Mas, el dia 27 no foren eleccions plebiscitàries i el món no ens miraria amb atenció, si bé no exempta de preocupació.
Ara ha arribat l’hora, votar el diumenge és un dret, però també una obligació indefugible per a tots, sigui quin sigui la intensió del vot, no és sols el nostre futur del que parlem, també dels nostres fills i dels fills dels fills. Unes eleccions molt especials i imprescindibles per assolir més confiança en l’esdevenidor i que han de permetre entomar una negociació amb Madrid amb la legitimitat i la força que donen les urnes, sabedors alhora que el recolzament de les nacions, en un món interdependent, ens el guanyarem per la forçà dels vots, aplicant la legalitat i fugint de les aventures unilaterals.
Emocions a flor de pell que s’incrementen i que a vegades ens porten a oblidar alguns temes que, al meu entendre, són rellevants. Entre ells que Catalunya no és dual, no sols hi ha persones que volen la independència i altres que s'hi oposen, també hi ha un tercer grup que considera que la decisió cal sustentar-se en un referèndum acordat amb Madrid, a l’escocesa, tot sustentant el seu posicionament confiats que passades les eleccions generals del proper desembre la inflexibilitat del PP es diluirà pels resultats electorals. Aquests és un fet a no menystenir atees que els vots del Sí, no hauran tocat sostre el 27-S, en cas d'un referèndum acordat caldria sumar-hi tots aquelles que també votarien Sí en aquests cas.
Un segon fet que el debat apassionat sobre independència Sí o Independència No, és oblidar les potencialitats que tenim; els fets significatius del passat que ens han permès arribar on estem i que ens han donat les capacitats per entomar nous desafiaments i també a persones que han actuat amb coherència democràcia.
Pel que fa a potencialitats hom recorda la capacitat científica de Catalunya, evidenciada pels 32 articles per milió d’habitants publicats en els darrers 4 anys (França 18 o Alemanya 22) i que ens posen en una excel·lent posició en el marc de l’economia del coneixement, si garantim que aquests progrés científic arribi al teixit productiu del país, un conjunt d’empreses que lideren les exportacions de l’Estat i que permeten entomar el futur amb confiança.
Pels fets, és molt difícil escollir-ne un per sobre d’altres, però a poques hores del 27S cal reconèixer l’esforç de milions de catalans anònims, que en els moments més durs de la dictadura, o èpoques d’enormes dificultats, van mantenir la cultura i la llegua catalana en el si de les famílies i en les actuacions i organitzacions de la societat civil. Potser a l’escola estudiàvem en castellà però al carrers i a casa jugaven, ens estimaven, parlaven i gaudíem o sofrien en català.
Finalment pel que fa a persones que han actuant amb coherència i rigor democràtic és imprescindible reconèixer la tasca feta pel president Mas, un president que ha debut escoltar el clam del carrer i el voler donar veu als ciutadans sense ignorar el seu clam. Hom caldria que assumís que sense la determinació i compromís del president Artur Mas, el dia 27 no foren eleccions plebiscitàries i el món no ens miraria amb atenció, si bé no exempta de preocupació.
Ara ha arribat l’hora, votar el diumenge és un dret, però també una obligació indefugible per a tots, sigui quin sigui la intensió del vot, no és sols el nostre futur del que parlem, també dels nostres fills i dels fills dels fills. Unes eleccions molt especials i imprescindibles per assolir més confiança en l’esdevenidor i que han de permetre entomar una negociació amb Madrid amb la legitimitat i la força que donen les urnes, sabedors alhora que el recolzament de les nacions, en un món interdependent, ens el guanyarem per la forçà dels vots, aplicant la legalitat i fugint de les aventures unilaterals.