La darrera setmana de primavera, després de 37 anys de treball plegats, Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya han anunciat el trencament de la federació. Convergència i Unió, que ha estat clau en el procés de vertebració de la Catalunya actual, ja és història. S’ha fet realitat el que ja creient que passaria el 43% de catalans al juny de l’any passat, segons l’enquesta que va publicar el diari El Periódico.
Una ruptura que, si bé es produeix en el marc definit pel camí cap a posicions nítidament independentistes del president Mas i la cúpula dirigent de Convergència post Pujol, té llargues arrels alimentades tant en el híperprotagonisme de Duran, com per les topades i divergències ancorades en la confecció de les llistes electorals i que la participació d’UDC en les llistes i càrrecs fos d’un 25% en si de la coalició, -a partir del 2001 federació-, un percentatge, en opinió de molts convergents, excessivament gran, atès el percentatge de vots que aportava Unió, si bé aquests és un fet que sols es podrà contrastar si Unió se presenta en solitari.
Es miri com es miri el divorci era una crònica anunciada al que sols mancava posar-hi data, sols cal analitzar les hemeroteques per identificat tot un seguit de topades recollides pels mitjans de comunicació i que té arrels molt abans que el President Pujol planteges a Duran, que fos el seu successor a canvi de que UDC s’integrés en Convergència. Un divorci que arriba en el pitxor moment,-si es que hi ha bons moments per un divorci-, ja que amb la mirada posada en el 27 de setembre i amb l’objectiu d’assolir evidencies, acreditables internacionalment, de la voluntat dels catalans d’esdevenir Estat propi. Dividir no ajuda a la desitjable llista única, que aplegui a tots els vots del SI SI, la qual donaria a la comunitat internacional un missatge ineludible del caràcter de referendari de les eleccions.
Ara bé, a pesar que la divisió no es bona i un cop més s’evidencia el que afirmava el president d’Òmniun del Solsonès l’agost de 2009: “El pitjor enemic dels catalans? la manca d´unitat dels partits catalanistes”; cal entendre que en la situació actual d’enfrontament entre la Generalitat i el govern de l’Estat obliga a que tots els nivells de l’Administració catalana governats per CiU (Generalitat, Diputacions, Consell Comarcals i Municipis) actuïn amb unitat de criteri i que les decisions, que es prenent en la plaça Sant Jaume tinguin el seu reflex en el Congrés dels Diputats i el Senat, actuant en perfecta simbiosi. És en aquest context, on cal també entendre que el disintonia Duran – Mas, sols es podia resoldre del costat d’en Mas, no en va és el president de Catalunya.
Convergència i Unió han passat pàgina pública, amb més somriures que llàgrimes, si ens atenem a les imatges de les rodes de premsa, un cert aire d’alliberament es detecta en els dirigents dels dos àmbits, un sentiment que hauria de servir, perquè sigui un trencament no traumàtic, sense enfrontaments que allunyin encara més a la ciutadania de la política i a la vegada debilitin enfront de tercés la legitima voluntat dels catalans d’expressar-nos democràticament en les urnes sobre que volem ser i com. És miri com es miri, hi ha massa coses en joc, perquè protagonismes o interessos individuals, dibuixen més corbes i complicacions al ja prou complex camí emprès.
Una ruptura que, si bé es produeix en el marc definit pel camí cap a posicions nítidament independentistes del president Mas i la cúpula dirigent de Convergència post Pujol, té llargues arrels alimentades tant en el híperprotagonisme de Duran, com per les topades i divergències ancorades en la confecció de les llistes electorals i que la participació d’UDC en les llistes i càrrecs fos d’un 25% en si de la coalició, -a partir del 2001 federació-, un percentatge, en opinió de molts convergents, excessivament gran, atès el percentatge de vots que aportava Unió, si bé aquests és un fet que sols es podrà contrastar si Unió se presenta en solitari.
Es miri com es miri el divorci era una crònica anunciada al que sols mancava posar-hi data, sols cal analitzar les hemeroteques per identificat tot un seguit de topades recollides pels mitjans de comunicació i que té arrels molt abans que el President Pujol planteges a Duran, que fos el seu successor a canvi de que UDC s’integrés en Convergència. Un divorci que arriba en el pitxor moment,-si es que hi ha bons moments per un divorci-, ja que amb la mirada posada en el 27 de setembre i amb l’objectiu d’assolir evidencies, acreditables internacionalment, de la voluntat dels catalans d’esdevenir Estat propi. Dividir no ajuda a la desitjable llista única, que aplegui a tots els vots del SI SI, la qual donaria a la comunitat internacional un missatge ineludible del caràcter de referendari de les eleccions.
Ara bé, a pesar que la divisió no es bona i un cop més s’evidencia el que afirmava el president d’Òmniun del Solsonès l’agost de 2009: “El pitjor enemic dels catalans? la manca d´unitat dels partits catalanistes”; cal entendre que en la situació actual d’enfrontament entre la Generalitat i el govern de l’Estat obliga a que tots els nivells de l’Administració catalana governats per CiU (Generalitat, Diputacions, Consell Comarcals i Municipis) actuïn amb unitat de criteri i que les decisions, que es prenent en la plaça Sant Jaume tinguin el seu reflex en el Congrés dels Diputats i el Senat, actuant en perfecta simbiosi. És en aquest context, on cal també entendre que el disintonia Duran – Mas, sols es podia resoldre del costat d’en Mas, no en va és el president de Catalunya.
Convergència i Unió han passat pàgina pública, amb més somriures que llàgrimes, si ens atenem a les imatges de les rodes de premsa, un cert aire d’alliberament es detecta en els dirigents dels dos àmbits, un sentiment que hauria de servir, perquè sigui un trencament no traumàtic, sense enfrontaments que allunyin encara més a la ciutadania de la política i a la vegada debilitin enfront de tercés la legitima voluntat dels catalans d’expressar-nos democràticament en les urnes sobre que volem ser i com. És miri com es miri, hi ha massa coses en joc, perquè protagonismes o interessos individuals, dibuixen més corbes i complicacions al ja prou complex camí emprès.