13
d'octubre
de
2019, 12:00
En ple segle XXI les mercaderies viatgen amb fluïdesa, sigui en camió, tren o en avió, i productes de tota mena poden arribar a qualsevol racó del planeta. Així i tot, ja sigui per la inaccessibilitat, per la falta d'infraestructures o perquè es troba en un parc natural protegit, el restaurant La Mola, al cim de la muntanya del mateix nom (Vallès Occidental) utilitza des de fa més de 60 anys un mètode pràcticament únic a Catalunya per a fer arribar el plat a taula. Ni més ni menys que sis mules i un burro són els encarregats de transportar amunt i avall tota mena de productes fins a l'establiment, a 1.104 metres d'altura i a mitja hora de caminada des de l'aparcament més proper.
Per a assegurar-ne el correcte funcionament, el restaurant compta amb dos mulaires, l'Arnau i en David, als quals LaTorre ha acompanyat per a viure in situ un dels tres viatges setmanals que fan amb els animals per omplir les neveres de menjar, els armaris de coberts i els plats dels clients amb un bon entrepà. Segons ells, "aquests animals mantenen el negoci viu, ja que sense ells, moriria; és l'única manera de fer arribar el material aquí dalt". Pel que fa al pla pilot que fa anys que preveu construir un munta-càrregues a través del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac fins al restaurant, li resten importància, ja que "fins que no es construeixi vés a saber quan passarà".
Els set animals presenten noms en funció de diversos motius, com el caràcter o les seves característiques físiques. En Merlí va arribar al restaurant fa tres anys i és l'única mula mascle; la Barrufa, la més llesta segons els cuidadors, fa prop de 15 anys que hi és, i la Morena i la Nina van arribar-hi sis anys enrere. La Romera és la líder del grup i la més veterana -fa més de 25 anys que és al restaurant-. La Lluna és una mula blanca, l'última incorporació a l'equip, mentre que en Trabuc és l'únic burro del grup i és un guarà de Vic, una raça amb origen al centre de la comarca d'Osona.
Mules i burros
Malgrat que la ja llunyana utilització de burros ha fet perdurar la creença popular que aquests animals segueixen sent utilitzats per la tasca en qüestió, amb el pas del temps s'han anat substituint per mules.
Els seus cuidadors asseguren que aquesta espècie "té la intel·ligència del cavall i la tranquil·litat del burro", cosa que la fa ideal per feines com aquesta, en què la seguretat i l'ordre, diuen, és primordial. Utilitzant aquests animals estèrils a més, eviten copulacions a mig camí, que segons comenten, "era un dels principals problemes quan s'utilitzaven burros". Tanmateix, no sempre pot sortir tot rodó i expliquen -en un to distès- que, en ocasions comptades, els animals piquen menjar de la càrrega del de davant.
Els animals s'han convertit ja des de fa molt temps en una de les atraccions per als excursionistes, que els fotografien sorpresos veient-los passar pels camins estrets i empedrats que els porten de pujada fins al restaurant o de baixada al magatzem que tenen a Can Pobla, que està llogat a un particular i serveix de base d'operacions. Durant tot l’any, els animals pugen i baixen faci fred faci calor, plogui o faci vent: sempre hi haurà estómacs per omplir després d'una bona caminada. Sinó, vegeu les fotos del dia en què es va fer aquest reportatge, amb una forta boira, que no va impedir els animals baixar pel relliscós camí empedrat...
Un excursionista fotografia una de les mules Foto: Marc Solé
Segons l'Arnau, un dels mulaires, aquests animals són "extremadament rutinaris", de manera que cada matí els troben "ja a la quadra, preparats per ser 'vestits', i cada un al seu lloc, que sempre és el mateix". Durant els viatges, tant de baixada com de pujada, un dels mulairesva davant i l'altre se situa a la part del darrere. Cada animal té el seu rol i, per tant, l'ordre procuren que sigui sempre el mateix. La Morena, la mula més grossa -que pesa 400 kg -, sol encapçalar el grup, mentre que en Trabuc, el més trapella, acostuma a tancar files.
La provinença de cada un dels animals amaga una història curiosa. Per exemple la Romera, la mula més veterana del grup, va començar a treballar-hi fa prop de 25 anys, quan l'empresa encarregada d'empedrar el camí fins al cim de La Mola va donar-la al restaurant després d'haver-la utilitzat per a la tasca en qüestió. La Nina, la més nova, va ser "fitxada" després que el seu amo, que la utilitzava per arrossegar troncs al Pirineu, la considerés inútil per a la tasca per ser "massa nerviosa". El Trabuc, el burro català, és fill de l'última generació que va servir al restaurant i per tant, és l'únic que va néixer a les quadres del monestir.
Els mulaires del restaurant asseguren que en moltes ocasions els animals han estat rescatats d'hípiques i escorxadors. En els primers dels casos, se'ls salva de "jornades interminables carregant persones" i en el segon, de ser sacrificats per a fer-ne carn. De fet, un dels seus principals proveïdors comercialitza carn de cavall, de manera que tots els animals que capten per aquesta via són salvats d'una mort segura.
Maltractament animal?
Malgrat que mai han rebut queixes ni denúncies per part d'entitats animalistes, els cuidadors citen casos en què excursionistes s'han queixat a títol personal del tracte que reben els animals. Per defensar-se'n, l'Arnau i en David recalquen que els animals treballen un màxim de quatre dies per setmana i unes quatre hores per jornada, mentre que la resta del temps el passen en llibertat total al voltant del Monestir de Sant Llorenç del Munt, on es troba el Restaurant La Mola.
Les mules de La Mola en un dels seus viatges entre el restaurant i el magatzem situat a Can Pobla Foto: Marc Solé
Els dos cuidadors recorden entre rialles anècdotes en què els excursionistes, sense conèixer qüestions tècniques, es queixen del pes que transporten els animals, sobretot guiats pel volum de la càrrega. "A vegades s'han molestat a escridassar-nos per fer-los portar 40 o 50 kg en barres de pa, que tenen molt volum, però que no fan patir en cap cas a l'animal, que pot carregar entre 120 i 150 quilograms sense problemes", afirmen. A més, durant els viatges, només s'estimulen amb sons, com picar de mans o referint-se als noms de cada un dels animals, de manera que en cap moment hi ha un contacte físic violent ni intimidació.
En aquesta línia també destaquen que "no queden pràcticament equins salvatges, ja que durant segles l'home els ha tractat i avui en dia estan molt acostumats a conviure-hi". "Per això aquí són feliços, perquè tenen llibertat i rodejats i cuidats per persones", afegeixen.
Indumentària amb història
Per garantir la seguretat tant de l'animal com de la càrrega, els set equins porten diversos guarniments en cada viatge: les albardes, l'armadura que cobreix el llom i permet incorporar-ne càrrega a les dues bandes; la retranca, la cinta que els assegura per darrere, i el pitral, que fa la mateixa funció però per la zona davantera.
Malgrat els instruments que utilitzen van sent renovats per evitar que es trenquin, hi ha unes peces en concret que fa més de 25 anys que són utilitzades amb eficàcia total. Són les albardes, que tenen una història més que especial.
De les set que s'utilitzen actualment, sis provenen del regiment de cavalleria de l'exèrcit suís i l'altra -en tenen més de recanvi- va ser adquirida a l'exèrcit espanyol, que havia de cremar-la juntament amb altres eines i material que ja no utilitzava. Escolta en aquestes notes de veu les històries explicades per un dels mulaires...
En ocasions, el restaurant La Mola és titllat de "car", d'aquells on fer-hi un àpat generós molt de tant en tant després d'una bona caminada pels entorns del Parc Natural que l'envolta. Tanmateix, poca gent té en consideració l'espai en què es troba el local, envoltat de naturalesa i inaccessible per carretera. En aquest aspecte, s'han de tenir en compte diverses qüestions. Segons els mateixos responsables del local, "l'excepcionalitat del lloc comporta el sou de tot el personal i la manutenció de set animals imprescindibles per a la continuïtat d'un negoci familiar amb més de 60 anys de tradició".
Les mules esperen amb les albardes posades per ser carregades Foto: Marc Solé