En un escenari global de crispació i escàs diàleg, el passat dijous 28 de juliol Hillary Clinton, trencant el sostre de vidre de la política americana, va acceptar la nominació del Partit Demòcrata, convertint-se en la primera dona que opta a la Casa Blanca amb possibilitats de convertir-se en la presidenta dels Estats Units. En el seu discurs, Hillary, va insistir en les polítiques per millorar les condicions de vida dels ciutadans, posar les persones en el centre de tota actuació tot recordant, citant el lema de la nació "i pluribus unum", la força i capacitat col·lectiva si s'assumeix la importància de sumar i unir voluntats.
Escoltar el lema "de molts, un", reconeixent la força de la diversitat, em va fer pensar en la situació política a l’Estat espanyol, on els líders de les forces polítiques majoritàries, immersos en les seves rivalitats, divisions, baralles, línies vermelles i ambicions personals semblem que han oblidat que la democràcia exigeix diàleg per sumar, per posar-se d'acord i afrontar els reptes del futur, en una societat que està immersa en una austeritat asfixiant, que pateix el retrocés de les polítiques socials i el poder transformador del desenvolupament professional, que esta cansada del “tu més” de la corrupció i cada cop més allunyada de la política.
Amb el record del discurs de Hillary Clinton i la constatació que formar govern a Espanya segueix sent missió impossible, -al igual que assumir la necessitat de seure i dialogar amb el govern de Catalunya-, ja que els actuals protagonistes han evidenciat novament, com van fer en el post 20-D, la seva incapacitat per construir diàlegs acceptant que l'Estat és plural, que la veritat és polièdrica i que des del rancúnia i la prepotència no s'identifiquen espais comuns, ni s'articula el diàleg que permet superar esculls. Polítics que no entenen que el problema no és el resultat electoral, sinó la seva incapacitat de convertir-lo en una oportunitat de construir un govern ampli capaç d'afrontar els problemes amb un noves mirés, entenent que les solucions d'ahir no són les idònies per demà.
Aquí i arreu construir un destí col·lectiu esperançador i catalitzador d'esforços, exigeix líders intel·ligents, flexibles, compromesos i generosos que entenguin que tot té data de caducitat. Això és un fet empíricament demostrat. Sap greu pensar que la intel·ligència i el realisme escassegen en moltes organitzacions. Sembla ser que un sentiment de superioritat s'ha instal·lat entre directius i interlocutors el qual els fa sentir-se més intel·ligents que altres persones, igual o més preparades, el que els porta a situar-se, erròniament, per sobre de la seva capacitat real, submergint-se en la vanitat i allunyant-se de qualsevol possibilitat d'entesa i cooperació.
Com m'indicava privadament fa un parell de dies una reconeguda periodista, "tot apunta que l'efecte Dunning-Kruger s'ha fet present i condiciona tota via d'entesa i progrés en molts àmbits d'activitat". Un fenomen estudiat a la fi del segle passat per Justin Kruger i David Dunning, que indicava que les persones menys brillants i els mediocres, tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats i són incapaços de reconèixer les habilitats en els altres i per descomptat no reconeixen els seus propis errors.
Un efecte que impedeix a les persones donar-se compte de la seva no idoneïtat per desenvolupar una activitat en determinades circumstàncies o entorns. Persones que es tanquen en "la seva veritat", aguditzen els problemes i impedeixen trobar solucions òptimes, evidenciant la certesa de l'afirmació del filòsof i matemàtic Bertrand Russell "una gran part de les dificultats per les que travessa el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents que comprenen la realitat són plens de dubtes".
Estar immersos en una situació en què uns sobreestimen les seves capacitats i menyspreen les alienes no és un bon escenari de present ni de construcció de futur, i encara que és cert que més aviat que tard la realitat s'imposa, també és cert que són moltes les il·lusions perdudes, el talent malmès i les oportunitats no considerades.
Sens dubte l'efecte Dunning-Kruger no és exclusiu del món polític, s'evidencia sovint en moltes organitzacions i en innombrables relacions interpersonals, però l'impacte és molt més gran quan estem parlant de la gestió de la col·lectivitat, de l'articulació del poder emanat de les urnes, un impacte incrementat en moments complexos, al quals cal més capacitat, més voluntat de diàleg i intel·ligència per superar situacions que perjudiquen enormement a la ciutadania. Es miri com es miri, la situació d'enroc actual exigeix canvi d'interlocutors i començar a conjugar el verb dimitir per poder aplicar "i pluribus unum".
Escoltar el lema "de molts, un", reconeixent la força de la diversitat, em va fer pensar en la situació política a l’Estat espanyol, on els líders de les forces polítiques majoritàries, immersos en les seves rivalitats, divisions, baralles, línies vermelles i ambicions personals semblem que han oblidat que la democràcia exigeix diàleg per sumar, per posar-se d'acord i afrontar els reptes del futur, en una societat que està immersa en una austeritat asfixiant, que pateix el retrocés de les polítiques socials i el poder transformador del desenvolupament professional, que esta cansada del “tu més” de la corrupció i cada cop més allunyada de la política.
Amb el record del discurs de Hillary Clinton i la constatació que formar govern a Espanya segueix sent missió impossible, -al igual que assumir la necessitat de seure i dialogar amb el govern de Catalunya-, ja que els actuals protagonistes han evidenciat novament, com van fer en el post 20-D, la seva incapacitat per construir diàlegs acceptant que l'Estat és plural, que la veritat és polièdrica i que des del rancúnia i la prepotència no s'identifiquen espais comuns, ni s'articula el diàleg que permet superar esculls. Polítics que no entenen que el problema no és el resultat electoral, sinó la seva incapacitat de convertir-lo en una oportunitat de construir un govern ampli capaç d'afrontar els problemes amb un noves mirés, entenent que les solucions d'ahir no són les idònies per demà.
Aquí i arreu construir un destí col·lectiu esperançador i catalitzador d'esforços, exigeix líders intel·ligents, flexibles, compromesos i generosos que entenguin que tot té data de caducitat. Això és un fet empíricament demostrat. Sap greu pensar que la intel·ligència i el realisme escassegen en moltes organitzacions. Sembla ser que un sentiment de superioritat s'ha instal·lat entre directius i interlocutors el qual els fa sentir-se més intel·ligents que altres persones, igual o més preparades, el que els porta a situar-se, erròniament, per sobre de la seva capacitat real, submergint-se en la vanitat i allunyant-se de qualsevol possibilitat d'entesa i cooperació.
Com m'indicava privadament fa un parell de dies una reconeguda periodista, "tot apunta que l'efecte Dunning-Kruger s'ha fet present i condiciona tota via d'entesa i progrés en molts àmbits d'activitat". Un fenomen estudiat a la fi del segle passat per Justin Kruger i David Dunning, que indicava que les persones menys brillants i els mediocres, tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats i són incapaços de reconèixer les habilitats en els altres i per descomptat no reconeixen els seus propis errors.
Un efecte que impedeix a les persones donar-se compte de la seva no idoneïtat per desenvolupar una activitat en determinades circumstàncies o entorns. Persones que es tanquen en "la seva veritat", aguditzen els problemes i impedeixen trobar solucions òptimes, evidenciant la certesa de l'afirmació del filòsof i matemàtic Bertrand Russell "una gran part de les dificultats per les que travessa el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents que comprenen la realitat són plens de dubtes".
Estar immersos en una situació en què uns sobreestimen les seves capacitats i menyspreen les alienes no és un bon escenari de present ni de construcció de futur, i encara que és cert que més aviat que tard la realitat s'imposa, també és cert que són moltes les il·lusions perdudes, el talent malmès i les oportunitats no considerades.
Sens dubte l'efecte Dunning-Kruger no és exclusiu del món polític, s'evidencia sovint en moltes organitzacions i en innombrables relacions interpersonals, però l'impacte és molt més gran quan estem parlant de la gestió de la col·lectivitat, de l'articulació del poder emanat de les urnes, un impacte incrementat en moments complexos, al quals cal més capacitat, més voluntat de diàleg i intel·ligència per superar situacions que perjudiquen enormement a la ciutadania. Es miri com es miri, la situació d'enroc actual exigeix canvi d'interlocutors i començar a conjugar el verb dimitir per poder aplicar "i pluribus unum".