27
de gener
de
2020, 10:00
Ens truquem dilluns. Et passo els meus horaris de descans i aprofitem llavors: al matí paro d'11h a 11.30h; al migdia dino de 14h a 15h i, a la tarda, m'airejo de 17.30h a 18h. Després ja tiro fins a les 21h, i t'agrairia que no em truquessis tan tard, que vull sopar ;). Així respon l'Andrea quan NacióDigital s'hi posa en contacte per fer aquest reportatge. La trucada s'acaba fent a dos quarts de sis de la tarda. En aquell moment del dia ja porta set hores d'estudi acumulades, i encara li'n quedaran tres. En total, en farà 10. No és res extraordinari. De fet, fa set mesos que fa això cada dia menys els diumenges, el dia de descans. És estudiant de Medicina i aquest dissabte farà l'examen més important de la seva vida.
L'Andrea, igual que el Pol, el Gerard i la Clàudia, és una més de les gairebé 16.200 persones que s'examinen aquest any del MIR, la prova d'accés a la formació especialitzada en medicina. En joc, 7.512 places -més que mai- en hospitals de tota la península. Més de la meitat es quedarà fora. Els propers anys de la seva vida es dirimeixen en quatre hores d'examen. 175 preguntes dictaran sentència.
Arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. Tots ells ja carreguen a les esquenes sis anys de carrera universitària i una marató final de màxima intensitat de més de mig any en què, si han seguit el plàning que els han marcat, hauran acumulat gairebé 2.000 hores d'estudi. N'hi ha molts que han caigut pel camí, d'altres que ja no es veuen amb cor abans de començar i d'altres que han optat per agafar-s'ho amb calma i fer-ho en dos anys.
L'examen: la prioritat número u
Sigui com sigui, el MIR trastoca per complet la vida d'aquells que s'hi presenten. Gairebé totes les hores de llum passen entre apunts i llibres de text. Quan marxa el sol, últim repàs, sopar i recarregar piles per l'endemà. I així, de dilluns a dissabte, durant 28 setmanes. 28 setmanes de màxima pressió i estrès que posen a prova els límits de cadascú.
L'examen obliga a fer un reset a l'ordre de prioritats. Estudiar ha de passar a ocupar el primer lloc de la llista. Fins i tot, per sobre de la família. Sinó, és impossible. És el cas de la Clàudia, de Girona, que just després de la revetlla de Sant Joan, quan ja tenia a punt els milers de pàgines que llegiria i les desenes de fulls en blanc que ompliria amb apunts, va seure "una bona estona" amb la seva parella per tenir una conversa llarga i sincera. "Vaig deixar-li clares les meves prioritats i vaig explicar-li que res seria igual en els propers set mesos", relata. La relació, a prova. Ell ho va entendre i ha sabut convertir-se en un "pilar" vital per a ella.
Un bon entorn, el millor salvavides
La Clàudia afronta l'examen animada i amb optimisme, però reconeix que ha tingut "moments de tot". El pitjor? Entre l'agost i l'octubre, diu. Amb dos mesos d'intensiu a l'esquena, amb l'esgotament que això ja suposa, mirar el calendari i no albirar el final. Devastador. El gener, a anys llum: "Sembla que ja tens molta feina feta, que hauries d'estar acabant, però tot just comences".
És en moments com aquest quan entra en joc un element clau: l'entorn. "Comptar amb un cercle proper que t'entengui, que t'ajudi i que estigui obert de ment ho és tot", resumeix el Gerard, que es defineix com un noi de poques paraules que sempre s'ha sentit incòmode externalitzant allò que el turmenta. Tot i això, confessa, aquesta ha estat l'etapa de la seva vida en què més s'ha "obert" com a via d'alleujament: "O treus coses, o no arribes". Malgrat no tenir-ho "100% clar", es decanta per l'hematologia, l'oncologia o la medicina interna, com el seu pare. La Clàudia encara acumula més dubtes. "Si hagués de triar ara? Sort que no ho he de fer", respon.
Com millor els vagi l'examen, més probabilitats tindran de poder fer allò que volen, i on volen. El MIR és una competició de tots contra tots: qui tregui la millor nota triarà primer especialitat i hospital. Després ho farà el segon, el tercer... I, així, fins a esgotar les places ofertades.
Cada centre ofereix unes especialitats i unes places determinades per a cadascuna d'elles. Per tant, pots quedar entre els 7.512 primers i topar-te amb què ja no queden places disponibles a l'hospital i departament que desitjaves. És per això que el Guillem creu que arribar al MIR sense tenir massa clar què vols fer, com la Clàudia -i com ell-, és un "avantatge". Per què? Doncs perquè, diu, no jugar-s'ho tot a una carta obre el ventall de possibilitats i, per tant, "et treu pressió". "Si no entro a una, miraré a l'altra i, sinó, a una altra", resumeix. Si que està convençut, però, que a l'hora de la veritat -arriba poques setmanes després de l'examen-, s'inclinarà més cap a una especialitat "quirúrgica" que no pas "mèdica". No l'imposen els quiròfans.
La fortalesa mental, l'element que marca la diferència
Més enllà de ser un estudiant més o menys brillant o de tenir la sort d'estar rodejat d'un entorn compromès amb la causa, sense estabilitat emocional és impossible arribar viu al dia de l'examen. Els quatre estudiants que han parlat amb NacióDigital coincideixen en aquest punt. La pressió externa -sovint, artificial: els estudiants de psicologia o infermeria, per posar dos exemples, també afronten un examen similar i no se'n parla tant- es fa notar, i amb força. L'excés d'autoexigència també pot jugar males passades. Per això, com remarca l'Andrea, cal ser "molt fort mentalment". "Penses moltes vegades 'no puc més!' o et preguntes si tant esforç valdrà la pena", relata. Toca seguir.
El secret de l'èxit passa, tal com diagnostica la Clàudia, per "escoltar el cos". Més enllà de la connotació poètica, la seva afirmació té una lògica indiscutible: "Hi ha dies que, en un moment donat, no pots estudiar més. El teu cap no pot. Has de ser capaç de parar, descansar una mica més aquell dia, i posar-t'hi de nou l'endemà". "O ets racional o no tens res a fer", afegeix el Gerard.
Tots quatre afirmen que el camí ha estat "molt dur", uns ho han portat pitjor que altres, però coincideixen que se l'imaginaven "pitjor". Possiblement, com diagnostica el Guillem, perquè ells mateixos han convertit el MIR en un "monstre". No només ells, sinó tots els estudiants de Medicina. Els de la seva generació i els de totes les anteriors. "Des de primer de carrera et bombardegen amb aquest examen, és normal que li agafis respecte", reflexiona la Clàudia.
El Guillem ho atribueix al "perfil" dels estudiants de Medicina, que no estan acostumats al fet que alguna cosa dels seus estudis els pugui anar malament, i a l'error de diagnosi de creure que "som només un número, quan som molt més que això". Ell ho veu meridianament clar: "Al cap i a la fi, és un examen més i és al qual anem més preparats de la nostra vida. Jo no havia estudiat mai mig any per a una prova, no sé els altres. Tinc clar que avui sé més medicina que el que sabré mai més a la meva vida".
Ara bé, aquesta anàlisi racional que podríem compartir tots, el Guillem assevera que només pot "fer-la o dir-la" ell i els que es presenten a l'examen. La resta -amics, coneguts o saludats-, no. El perquè el té clar: "Qui porta set mesos estudiant gairebé cada dia soc jo. Sé, en la meva pròpia pell, què representa el MIR. Qui no el fa, no. Per molta bona voluntat que tingui, algú que no està estudiant per fer-lo, no em pot demanar que ho relativitzi perquè no sap de què parla".
El MIR, un model a debat
Tot estudiant de Medicina, amb més o menys cerveses sobre la taula -això ja depèn de cadascú-, ha debatut almenys una vegada amb els seus companys de carrera sobre si l'examen MIR és la millor manera de determinar qui mereix continuar la seva formació i qui no. Els quatre alumnes consultats per NacióDigital estan d'acord que el model té mancances, però que, ara per ara, no n'hi ha cap altre de més objectiu.
Consideren que no avalua la intel·ligència emocional, un element vital per a ser bon metge. "Els pacients ens valoraran per com els tractem, no pel número que traguem al MIR", diu el Guillem. "Està clar que has de ser acadèmicament molt bo, però també has de ser bona persona", apunta el Gerard.
Millorable o no com a model per avaluar-los, aquest dissabte a la tarda tots quatre s'asseuran en una de les desenes d'aules habilitades a la Universitat de Barcelona per sotmetre's a la prova que els permetrà (o no) continuar avançant cap al somni d'exercir com a metges. A partir de les 16h, alea iacta est. I, a partir de les 20h, els tocarà afrontar un repte potser encara més majúscul: la festa post-MIR.
L'Andrea, igual que el Pol, el Gerard i la Clàudia, és una més de les gairebé 16.200 persones que s'examinen aquest any del MIR, la prova d'accés a la formació especialitzada en medicina. En joc, 7.512 places -més que mai- en hospitals de tota la península. Més de la meitat es quedarà fora. Els propers anys de la seva vida es dirimeixen en quatre hores d'examen. 175 preguntes dictaran sentència.
Arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. Tots ells ja carreguen a les esquenes sis anys de carrera universitària i una marató final de màxima intensitat de més de mig any en què, si han seguit el plàning que els han marcat, hauran acumulat gairebé 2.000 hores d'estudi. N'hi ha molts que han caigut pel camí, d'altres que ja no es veuen amb cor abans de començar i d'altres que han optat per agafar-s'ho amb calma i fer-ho en dos anys.
L'examen: la prioritat número u
Sigui com sigui, el MIR trastoca per complet la vida d'aquells que s'hi presenten. Gairebé totes les hores de llum passen entre apunts i llibres de text. Quan marxa el sol, últim repàs, sopar i recarregar piles per l'endemà. I així, de dilluns a dissabte, durant 28 setmanes. 28 setmanes de màxima pressió i estrès que posen a prova els límits de cadascú.
Tot el procés és una marató final de màxima intensitat de més de mig any en què, si han seguit el plàning que els han marcat, hauran acumulat gairebé 2.000 hores d'estudi
L'examen obliga a fer un reset a l'ordre de prioritats. Estudiar ha de passar a ocupar el primer lloc de la llista. Fins i tot, per sobre de la família. Sinó, és impossible. És el cas de la Clàudia, de Girona, que just després de la revetlla de Sant Joan, quan ja tenia a punt els milers de pàgines que llegiria i les desenes de fulls en blanc que ompliria amb apunts, va seure "una bona estona" amb la seva parella per tenir una conversa llarga i sincera. "Vaig deixar-li clares les meves prioritats i vaig explicar-li que res seria igual en els propers set mesos", relata. La relació, a prova. Ell ho va entendre i ha sabut convertir-se en un "pilar" vital per a ella.
Un bon entorn, el millor salvavides
La Clàudia afronta l'examen animada i amb optimisme, però reconeix que ha tingut "moments de tot". El pitjor? Entre l'agost i l'octubre, diu. Amb dos mesos d'intensiu a l'esquena, amb l'esgotament que això ja suposa, mirar el calendari i no albirar el final. Devastador. El gener, a anys llum: "Sembla que ja tens molta feina feta, que hauries d'estar acabant, però tot just comences".
És en moments com aquest quan entra en joc un element clau: l'entorn. "Comptar amb un cercle proper que t'entengui, que t'ajudi i que estigui obert de ment ho és tot", resumeix el Gerard, que es defineix com un noi de poques paraules que sempre s'ha sentit incòmode externalitzant allò que el turmenta. Tot i això, confessa, aquesta ha estat l'etapa de la seva vida en què més s'ha "obert" com a via d'alleujament: "O treus coses, o no arribes". Malgrat no tenir-ho "100% clar", es decanta per l'hematologia, l'oncologia o la medicina interna, com el seu pare. La Clàudia encara acumula més dubtes. "Si hagués de triar ara? Sort que no ho he de fer", respon.
Com millor els vagi l'examen, més probabilitats tindran de poder fer allò que volen, i on volen. El MIR és una competició de tots contra tots
Com millor els vagi l'examen, més probabilitats tindran de poder fer allò que volen, i on volen. El MIR és una competició de tots contra tots: qui tregui la millor nota triarà primer especialitat i hospital. Després ho farà el segon, el tercer... I, així, fins a esgotar les places ofertades.
Cada centre ofereix unes especialitats i unes places determinades per a cadascuna d'elles. Per tant, pots quedar entre els 7.512 primers i topar-te amb què ja no queden places disponibles a l'hospital i departament que desitjaves. És per això que el Guillem creu que arribar al MIR sense tenir massa clar què vols fer, com la Clàudia -i com ell-, és un "avantatge". Per què? Doncs perquè, diu, no jugar-s'ho tot a una carta obre el ventall de possibilitats i, per tant, "et treu pressió". "Si no entro a una, miraré a l'altra i, sinó, a una altra", resumeix. Si que està convençut, però, que a l'hora de la veritat -arriba poques setmanes després de l'examen-, s'inclinarà més cap a una especialitat "quirúrgica" que no pas "mèdica". No l'imposen els quiròfans.
La fortalesa mental, l'element que marca la diferència
Més enllà de ser un estudiant més o menys brillant o de tenir la sort d'estar rodejat d'un entorn compromès amb la causa, sense estabilitat emocional és impossible arribar viu al dia de l'examen. Els quatre estudiants que han parlat amb NacióDigital coincideixen en aquest punt. La pressió externa -sovint, artificial: els estudiants de psicologia o infermeria, per posar dos exemples, també afronten un examen similar i no se'n parla tant- es fa notar, i amb força. L'excés d'autoexigència també pot jugar males passades. Per això, com remarca l'Andrea, cal ser "molt fort mentalment". "Penses moltes vegades 'no puc més!' o et preguntes si tant esforç valdrà la pena", relata. Toca seguir.
El secret de l'èxit passa, tal com diagnostica la Clàudia, per "escoltar el cos". Més enllà de la connotació poètica, la seva afirmació té una lògica indiscutible: "Hi ha dies que, en un moment donat, no pots estudiar més. El teu cap no pot. Has de ser capaç de parar, descansar una mica més aquell dia, i posar-t'hi de nou l'endemà". "O ets racional o no tens res a fer", afegeix el Gerard.
Tots quatre afirmen que el camí ha estat "molt dur", uns ho han portat pitjor que altres, però coincideixen que se l'imaginaven "pitjor". Possiblement, com diagnostica el Guillem, perquè ells mateixos han convertit el MIR en un "monstre". No només ells, sinó tots els estudiants de Medicina. Els de la seva generació i els de totes les anteriors. "Des de primer de carrera et bombardegen amb aquest examen, és normal que li agafis respecte", reflexiona la Clàudia.
El Guillem ho atribueix al "perfil" dels estudiants de Medicina, que no estan acostumats al fet que alguna cosa dels seus estudis els pugui anar malament, i a l'error de diagnosi de creure que "som només un número, quan som molt més que això". Ell ho veu meridianament clar: "Al cap i a la fi, és un examen més i és al qual anem més preparats de la nostra vida. Jo no havia estudiat mai mig any per a una prova, no sé els altres. Tinc clar que avui sé més medicina que el que sabré mai més a la meva vida".
Estan d'acord que el model del MIR té mancances perquè no avalua la intel·ligència emocional, vital en un metge, però també reconeixen que, ara per ara, no troben cap sistema més objectiu
Ara bé, aquesta anàlisi racional que podríem compartir tots, el Guillem assevera que només pot "fer-la o dir-la" ell i els que es presenten a l'examen. La resta -amics, coneguts o saludats-, no. El perquè el té clar: "Qui porta set mesos estudiant gairebé cada dia soc jo. Sé, en la meva pròpia pell, què representa el MIR. Qui no el fa, no. Per molta bona voluntat que tingui, algú que no està estudiant per fer-lo, no em pot demanar que ho relativitzi perquè no sap de què parla".
El MIR, un model a debat
Tot estudiant de Medicina, amb més o menys cerveses sobre la taula -això ja depèn de cadascú-, ha debatut almenys una vegada amb els seus companys de carrera sobre si l'examen MIR és la millor manera de determinar qui mereix continuar la seva formació i qui no. Els quatre alumnes consultats per NacióDigital estan d'acord que el model té mancances, però que, ara per ara, no n'hi ha cap altre de més objectiu.
Consideren que no avalua la intel·ligència emocional, un element vital per a ser bon metge. "Els pacients ens valoraran per com els tractem, no pel número que traguem al MIR", diu el Guillem. "Està clar que has de ser acadèmicament molt bo, però també has de ser bona persona", apunta el Gerard.
Millorable o no com a model per avaluar-los, aquest dissabte a la tarda tots quatre s'asseuran en una de les desenes d'aules habilitades a la Universitat de Barcelona per sotmetre's a la prova que els permetrà (o no) continuar avançant cap al somni d'exercir com a metges. A partir de les 16h, alea iacta est. I, a partir de les 20h, els tocarà afrontar un repte potser encara més majúscul: la festa post-MIR.