Em permeto una recomanació que val la pena: s’acaba d’inaugurar al Born Centre Cultural l’exposició El Born reivindicat, una mostra de fotografies que glossen una etapa poc explicada de l’històric edifici, la que comprèn entre 1971 –quan va deixar de ser un mercat- i 2001. Són una trentena d’anys en què allà hi va passar de tot: teatre, música, política, activisme, fires... Hi ha documents gràfics molt valuosos que ho documenten i ho expliquen i aquesta exposició és un vehicle fabulós per donar-ne fe, relatar-ho i reivindicar l’espai com un metamòrfic acumulador de tota mena de vivències i experiències culturals, veïnals, cíviques i ciutadanes.

Joel Colomer i Miquel Àngel Fumanal s’han encarregat dels textos i del disseny i la selecció de les fotos és tasca dels grans Robert Ramos i Pere Virgili, fotoperiodistes de llarga trajectòria, sang calenta i intens batec de la professió que tant estimen. Han regirat arxius, han trucat a companys de feina, han bussejat pels seus milers de negatius per a trobar les quasi seixanta imatges que formen la mostra. Totes les fotos exposades són en blanc i negre i van ser disparades en sistema analògic, són fruit –segons el Robert i el Pere expliquen- de la inquietud i la tafaneria del fotoperiodista, aquest ésser sempre amatent al devenir de l’actualitat però a qui li apassiona perdre’s pels marges de la realitat. 

Conservar la memòria gràfica de Barcelona és una labor preciosa, consubstancial a la personalitat dels fotògrafs, que posseeixen arxius de valor incalculable, preciós. Reivindicar-ho és sempre una bona idea, sempre va a favor de la cultura, del periodisme, d’aquesta capacitat per a retratar porcions de vida, trossos d’història que val la pena retenir a la memòria perquè quan ens hi retrobem ens sigui possible recordar-los amb la màxima lucidesa. És apassionant conèixer la història de Barcelona a través dels ulls d’aquells que l’han fotografiat. A mi, com a mínim, m’apassiona. I suposo que a qualsevol amb un mínim de sensibilitat i curiositat, també.

Al Born tot s’hi ha viscut sempre intensament. A l’exposició hi podem veure fotos de Pérez de Rozas, Brangulí, Xefo Guasch, Guillermina Puig, Anna Turbau, Pepe Encinas, Albert Olivé, Ferran Sendra, Marcel·lí Sáenz, Miquel Anglarill, Cristina Calderer... i dels dos comissaris també, esclar. Hi veiem el mític muntatge de Don Juan Tenorio, on hi sortia Pau Riba i on Mario Gas dirigia i escenes del film Alicia en la España de las maravillas, estranya i estimulant obra de Jordi Feliu amb Mireia Ros de protagonista. També ens trobem amb l’activisme de l’Ateneu Popular del Born, amb Gato Pérez cantant en un míting del PSC i amb Fraga bramant en un d’Aliaza Popular. Amb Andreu Alfaro passejant entre les seves escultures, amb la Maña remenant les plomes en un envelat improvisat i amb Marisol en plena trobada del Partit Comunista. També descobrim que hi va actuar Nina Simone i que el Doctor Soler va sentar càtedra d’humor i d’estripada. Montserrat Caballé hi va cantar i unes models van mostrar-hi les corbes, Jordi Pujol va exhortar els seus acòlits i el Cobi hi va donar les primeres passes quan encara faltaven uns anys perquè el pebeter esclatés en flames.

M’encanta la foto del Xefo Guasch amb un escombriaire que neteja i m’apassiona la del Pepe Encinas on hi veiem el vell quiosc La Verdad, on s’hi servien “comidas” quan encara era un mercat de cols, patates, costelles i aviram. El Saló del Còmic i la Fira del Disc hi van donar els primers passos, encara ranquejants però enèrgics. Quina barbaritat de coses hi han passat! Que bonic retrobar-s’hi o descobrir-les!

El Born, ja sabeu, aquell lloc on fa uns mesos a algú se li va acudir fer-hi una exposició per a fer memòria sobre la impunitat dels símbols franquistes i uns quants es van posar més estupendos del compte. Molts van fer el ridícul i hi va haver una política que va afirmar que allà s’hi feia exaltació del franquisme. A hores d’ara encara no tinc notícia que hagi dimitit. Van posar una estàtua eqüestre de Franco a l’entrada, i alguns s’ho van prendre molt malament. Li van clavar pals i puntades, li van tirar ous i pintura. Un happening urbà que va tenir la seva gràcia, un exercici pop que ben mirat tenia tot el sentit del món i que entroncava amb els records de lluites veïnals, lluites sordes i ensordides, amb anys en què la llibertat estava proscrita. 

Aquests anys, aquests records, aquests temps de nervi i de cultura, de teatre, de cine, d’art, de suor, de ciutat viva i palpitant, apareixen a les fotos que avui hi estan exposades. Aneu-hi, aprendreu coses boniques i potser us emocioneu. Veureu que les fotos estan injectades de vida.