24
de juny
del
2016
Actualitzat
el
25
de juny
a les
7:45h
David Cameron (1966) va aprendre de pressa a fer el “cursus honorum” de tot membre de l’elit britànica que vol fer política. Barreja de conservador tradicional (estudis a Eton i sang nobiliària) i ambicions de nous temps (el seu pare va ser un broker de la borsa), va arribar al Parlament el 2001, quan el Regne Unit estava governat per l’anomenada Tercera Via, l’experiment de Tony Blair per fer empassar al vell Partit Laborista el nou pragmatisme que exigia el triomf ideològic del thatcherisme.
David Cameron se’n va després de sis anys al poder. Deixeble de la política feta de mercadotècnia i poques manies, mai no ha estat un ideòleg. Com en el cas del seu adversari Tony Blair i de la major part dels líders que ara triomfen a Europa, la conquesta del poder ha estat la seva màxima i única pretensió. Poques arrels ideològiques més enllà d’això. Això sí, magistral en l’anàlisi de les enquestes, en copsar per on bufen els vents per evitar l’únic calfred que l'amoïna: la derrota.
Polític no excessivament brillant, orador mitjà, el futur ex-primer ministre passarà a la historia, malgrat tot, com el dirigent que va afrontar grans decisions. Les va gestionar per pur tacticisme, tot buscant una victòria avui per continuar governant demà. Però va atrevir-se amb el referèndum escocès, i ara s’ho ha jugat tot a una ruleta russa dramàtica i ha perdut. La sort de Cameron, doncs, s’ha lligat al futur del projecte europeu.
Un dels problemes de Cameron és que no ha acabat de representar cap corrent definit en la política britànica ni en el Partit Conservador. L’etapa de Margaret Thatcher va suposar una inflexió i va posar fi a tota una tradició de “tories” moderats, exquisits, partidaris dels grans acords socials. Thatcher va destruir el vell laborisme però va canviar la historia també al seu partit. L’euroescepticisme que s’ha imposat és en bona part fill del thatcherisme.
Cameron no és un thatcherià, però tampoc no ha sabut encarnar aquell conservadorisme que, des de Churchill, i amb figures com Edward Heath, primer ministre els anys setanta, va comprometre’s amb certs ideals europeus. Els veterans euròfils del seu partit, com Kenneth Clarke, sempre l’han vist com un oportunista. La passada matinada deu haver estat molt dura per ell, comprovant cada minut, mentre avençava el recompte, com es quedava sense més cartes a la màniga.
Una batalla cruel
Cameron romandrà encara uns mesos al seu despatx. Tutelarà de prop la batalla que tot just s’enceta pel lideratge del partit i del país. Serà una pugna que farà les delícies de la premsa sensacionalista i nodrirà d’idees tota mena de guionistes dels “Borgen” i “House of cards”. George Osborne, secretari de Finances fet de la mateixa pasta que Cameron, segurament aspirarà al lideratge, com també Boris Johnson, aquest pel cantó euroescèptic, un altre maniobrer.
Però hi haurà molts més actors en aquesta cursa. Malauradament, però, la lluita serà poc ideològica. Allò que Oscar Wilde deia que era l’únic que no podia resistir, la temptació, en aquest cas la del poder, serà massa forta per no tenir molts pretendents.
Qui pagarà els plats trencats de tot plegat serà Europa que, com en el mite clàssic, potser sí que és filla de Fenícia, però corre el perill de caure en mans no pas de Zeus, sinó dels corrents més obscurs de la història del continent. Cameron es pot endur amb ell molt més que un “crac” de les borses.
David Cameron se’n va després de sis anys al poder. Deixeble de la política feta de mercadotècnia i poques manies, mai no ha estat un ideòleg. Com en el cas del seu adversari Tony Blair i de la major part dels líders que ara triomfen a Europa, la conquesta del poder ha estat la seva màxima i única pretensió. Poques arrels ideològiques més enllà d’això. Això sí, magistral en l’anàlisi de les enquestes, en copsar per on bufen els vents per evitar l’únic calfred que l'amoïna: la derrota.
Polític no excessivament brillant, orador mitjà, el futur ex-primer ministre passarà a la historia, malgrat tot, com el dirigent que va afrontar grans decisions. Les va gestionar per pur tacticisme, tot buscant una victòria avui per continuar governant demà. Però va atrevir-se amb el referèndum escocès, i ara s’ho ha jugat tot a una ruleta russa dramàtica i ha perdut. La sort de Cameron, doncs, s’ha lligat al futur del projecte europeu.
Un dels problemes de Cameron és que no ha acabat de representar cap corrent definit en la política britànica ni en el Partit Conservador. L’etapa de Margaret Thatcher va suposar una inflexió i va posar fi a tota una tradició de “tories” moderats, exquisits, partidaris dels grans acords socials. Thatcher va destruir el vell laborisme però va canviar la historia també al seu partit. L’euroescepticisme que s’ha imposat és en bona part fill del thatcherisme.
Cameron no és un thatcherià, però tampoc no ha sabut encarnar aquell conservadorisme que, des de Churchill, i amb figures com Edward Heath, primer ministre els anys setanta, va comprometre’s amb certs ideals europeus. Els veterans euròfils del seu partit, com Kenneth Clarke, sempre l’han vist com un oportunista. La passada matinada deu haver estat molt dura per ell, comprovant cada minut, mentre avençava el recompte, com es quedava sense més cartes a la màniga.
Una batalla cruel
Cameron romandrà encara uns mesos al seu despatx. Tutelarà de prop la batalla que tot just s’enceta pel lideratge del partit i del país. Serà una pugna que farà les delícies de la premsa sensacionalista i nodrirà d’idees tota mena de guionistes dels “Borgen” i “House of cards”. George Osborne, secretari de Finances fet de la mateixa pasta que Cameron, segurament aspirarà al lideratge, com també Boris Johnson, aquest pel cantó euroescèptic, un altre maniobrer.
Però hi haurà molts més actors en aquesta cursa. Malauradament, però, la lluita serà poc ideològica. Allò que Oscar Wilde deia que era l’únic que no podia resistir, la temptació, en aquest cas la del poder, serà massa forta per no tenir molts pretendents.
Qui pagarà els plats trencats de tot plegat serà Europa que, com en el mite clàssic, potser sí que és filla de Fenícia, però corre el perill de caure en mans no pas de Zeus, sinó dels corrents més obscurs de la història del continent. Cameron es pot endur amb ell molt més que un “crac” de les borses.