El 14 de març de 2020, el govern espanyol va decretar l'estat d'alarma que va obligar a confinar tota la població durant gairebé dos mesos. El motiu? Una pandèmia mundial provocada pel coronavirus que va trasbalsar tota la societat i que va tenir un gran impacte, no només quant a l'elevat cost humà, sinó també quant a les conseqüències psicològiques, socials, econòmiques i polítiques, entre altres. El doctor i epidemiòleg Antoni Trilla (Barcelona, 1956), una de les veus expertes més reconegudes durant la pandèmia, assegura que a l'Estat no es vivia una situació de la mateixa gravetat i magnitud des de la grip del 1918.

Gairebé set anys després, i coincidint amb la seva jubilació com a professor i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), Trilla creu que estem més ben preparats, si bé reconeix que la Covid va evidenciar una "mancança quasi estructural" del sistema. Conversem amb el també cap de Medicina Interna i Epidemiologia de l'Hospital Clínic sobre la importància de la prevenció, el perill dels moviments antivacunes, els reptes principals del sistema sanitari català i l'ensenyament de la medicina a Catalunya.

Ja fa gairebé set anys de la pandèmia de la Covid-19. Què n'hem après?
Hem après que hi ha coses que no pensàvem que podien passar i que passen, tot i que històricament ja havien passat, com amb la grip espanyola del 1918. Que quan un virus apareix i posa el món cap per avall, de vegades s'han de fer coses extraordinàries, i que hem d'estar més ben preparats per fer front a aquestes circumstàncies. També hem après -no sé si tothom- que si vam sortir del pou de la Covid va ser gràcies a la ciència, que va fer molts avenços, especialment els de les vacunes, que es van poder posar i que van ajudar a sortir de les situacions més complexes.

Creu que, com a societat, ara entenem millor què és l'epidemiologia i quin paper té?
Sí. Abans de la Covid, no és que no ens coneguessin, és que la gent no sabia ni el nostre nom. Crec que la pandèmia va servir per entendre que una cosa és la salut de les persones o salut individual, que és feina dels metges, i l'altra la salut de les poblacions, que és a la que ens dediquem els epidemiòlegs. I això va ser important per entendre determinades mesures, fossin més encertades o menys encertades.

Per tant, si ara aparegués un virus amb un potencial de propagació similar al de la Covid-19, estaríem més ben preparats?
Si no fos molt diferent i tinguéssim les eines i la tecnologia a punt, com vacunes preparades o mig preparades, sí. Però s'hauria de fer una revisió -que ja s'ha fet, en part-. Potser els tancaments s'haurien de fer d'una forma més quirúrgica, sabent que han de durar el mínim possible. Això si fos un virus molt semblant a la Covid, si fos una altra malaltia, ens hauríem d'adaptar.

Quines són les mancances del sistema sanitari que van quedar més exposades durant la pandèmia?
La mancança principal és una mancança quasi estructural. En anglès és el que s'anomena surge capacity, és a dir, la capacitat d'un sistema de fer front a una necessitat extraordinària, i aquí no en tenim, sempre està tot ple. D'altra banda, al començament, hi havia molta rigidesa en seguir els mateixos protocols, els mateixos procediments. I va arribar un moment que algú va dir: això no funciona, de manera que la gent va començar a prendre decisions autònomes i més adaptades a la realitat del seu terreny.

Aquest any vam viure un brot d'hantavirus que va generar gran ressò mediàtic. En què es diferenciava de la Covid-19?
En condicions normals, ningú ens hauria preguntat què era això de l'hantavirus, però amb la memòria de la Covid tothom va pensar: això és una nova Covid? Des del punt de vista epidemiològic, es va intentar explicar que són virus molt diferents. El brot d'hantavirus va ser molt singular i es va donar en una situació molt particular i extraordinària, en un creuer enmig de l'Atlàntic. Més enllà que des d'un punt de vista de gestió medico-legal era un embolic espectacular perquè cada país té unes lleis en cas de viatge internacional, la possibilitat que el virus s'estengués arreu del món era molt baixa; però el ressò mediàtic va ser molt gran.

Però la por existia igual.
La por existeix i és el sentiment humà més antic, i la pitjor de les coses és la por al que és desconegut. També passa ara amb el famós cas de pesta pneumònica a Rússia, ningú s'ha de preocupar. Però la incertesa, la memòria de la Covid i, en el cas de l'hantavirus, el soroll, és el que genera la por.

Amb la tipologia de virus que circulen actualment i la manera com ens relacionem, és més probable que visquem una altra pandèmia mundial?
Continuarem tenint epidèmies, algunes de recurrents, com la grip, perquè és un virus que pot mutar i, de tant en tant, pot provocar una temporada especialment dura. Després, hi ha molts virus que no coneixem prou bé i que no sabem com es mouen ni com circulen, però els candidats més clars a provocar una pandèmia són els que es transmeten per via respiratòria, perquè es passen amb facilitat, muten i poden causar malalties en humans. Cal tenir en compte que una pandèmia és una epidèmia d'extensió mundial i, sobretot, de molta gravetat, de manera que no és fàcil que es repeteixi sovint. Els experts fan càlculs i estimen que la probabilitat que es produeixi una pandèmia important podria situar-se al voltant d'una cada cent anys. Però ningú no pot assegurar que sigui així. La pregunta és: com que ja n’hem viscut una, tenim noranta anys de garantia? No. Podria passar l’any que ve. Per tant, sí, alguna altra pandèmia hi haurà, però no sabem quan, on ni com serà.

Sempre, però sobretot després de la Covid-19, es fa èmfasi en la importància de la vacunació? Per què?
Les vacunes, que han de demostrar que són segures i eficaces, són una de les millors eines que tenim per prevenir les malalties, de vegades, gairebé al 100%, com passa amb la de la pòlio. En la majoria dels casos, el benefici principal és que redueixen els casos greus, els ingressos hospitalaris, les complicacions, la discapacitat i la mort. Potser al començament de la vacunació contra la Covid no ho vam explicar prou bé. Hi ha gent que pensa que, si es vacuna, ja no es pot infectar. Et pots infectar, però tens menys números d'acabar a l'hospital ingressat o de morir. El problema és que demanem a la gent que es vacuni per prevenir una malaltia que encara no té, i això no tothom ho entén. Si estàs malalt i necessites un antibiòtic o un tractament de quimioteràpia, acceptes els possibles efectes adversos perquè tens una malaltia que cal tractar. En canvi, quan et recomanen una vacuna contra una malaltia que fa anys que no veus, pots pensar: "Però què m'estàs explicant?". Hem perdut la memòria de què representaven malalties com la pòlio o el xarampió.

Què opina sobre la polèmica de TV3 i els moviments antivacunes?
No he vist el programa, però vaig veure el tuit del president Illa i algunes declaracions. És complicat, perquè la llibertat d'expressió és important, però un mitjà públic no hauria de donar el mateix pes a totes les opinions, perquè no totes tenen la mateixa evidència científica. Cal respectar les persones que no es volen vacunar, allà ells, però difondre-ho és un risc. I veient com està el món i com evoluciona, amb discursos que neguen el canvi climàtic i altres evidències, cal explicar bé els fets. I els fets diuen que amb vacunes no hi ha malalties. En salut pública, desinformar i difondre falsedats té conseqüències per a la salut individual i col·lectiva. Aquesta és una de les feines que tenim al davant.

Quin creu que és en aquests moments el repte principal del sistema sanitari català?
Mantenir un sistema sanitari proper al ciutadà, amb la millor tecnologia i la millor atenció possible és molt car. Des del meu punt de vista, caldria repensar una mica el funcionament del sistema. Una de les lliçons que vam aprendre durant la Covid és la importància de donar més autonomia als professionals perquè puguin organitzar-se. Cadascú sap quines necessitats té i com gestionar millor la feina. D'altra banda, també ens plantegem si ha arribat el moment de repensar el que anomenem el contracte social entre la societat i els professionals sanitaris. S'espera que els metges escoltem, tinguem els coneixements i oferim una bona atenció. Però nosaltres, què demanem? Unes millors condicions de treball, d'horaris i salaris. Jo estic disposat a treballar el que calgui, però també vull tenir una vida, i és absolutament legítim. Finalment, és important preservar la salut mental i estar preparats per afrontar situacions d'estrès de la millor manera possible.

El sistema sanitari català és referent a l’Estat en molts àmbits. Catalunya forma professionals molt qualificats, però després té problemes per retenir-los. Com es combat això?
Següent pregunta [riu]. Tota la formació i el sistema sanitari poden ser atractius si després les condicions de treball són bones. I quan parlo de condicions no vol dir que hàgim de pagar uns salaris estratosfèrics. Vol dir, i ara posarem el dit a la llaga, resoldre dos problemes fonamentals: l'habitatge i la mobilitat. Vull tenir un habitatge digne o un lloguer assequible i, si he de viure lluny perquè és més econòmic, necessito un transport que em porti fins a la ciutat on tinc la feina. A Catalunya, els metges es formen i bé i poden treballar en un sistema sanitari potent, ampli i diferent, però només s'hi quedaran si les condicions laborals són bones. Però també hem d'entendre que és legítim que una persona de fora vingui a estudiar aquí i després vulgui tornar a casa seva perquè hi té la família o perquè és un altre país.

Pagar més seria suficient?
No. Fins i tot pagar molt no seria suficient, perquè a la llarga t'estressaràs igual si no tens la capacitat de fer les coses com creus que s'han de fer. En una de les enquestes que fem des del Col·legi de Metges de Barcelona en què preguntem qüestions com aquesta, les respostes indicaven que el més important per als metges era disposar de la tecnologia i les eines necessàries per fer bé la seva feina. Després venien l'autonomia professional i, en tercer lloc, el salari.

Deixa la docència després de més de 30 anys, quin balanç fa de la seva trajectòria com a professor?
M'encanta preparar les classes, buscar exemples per explicar-los als alumnes i poder parlar amb ells obertament, que t'expliquin què no els acaba de sortir bé o quines dificultats tenen. A les facultats de medicina catalanes tenim un privilegi perquè la majoria dels alumnes són persones intel·ligents, ben formades i amb bona capacitat d'estudi. Que estan fent la carrera perquè volen fer-la. Quan són a primer curs, els preguntem per què han triat medicina i la resposta principal és: "Perquè m'agradaria ajudar els altres". Treballar en un lloc on hi ha aquesta vocació de servei és un luxe.

Ha dit que a Catalunya formem bons metges. Què creu que fa falta a les aules?
Fa falta molta inversió. Està molt bé que les matrícules siguin públiques i assequibles, però el cost d'ensenyar medicina és molt alt. Per exemple, cal invertir en simulació clínica, en tots aquests robots que ploren, canten, es moren, ressusciten; hi pots fer tota mena de pràctiques, però requereixen una inversió important. També s'ha de contractar més professorat clínic i, d'altra banda, entendre que com més en xarxa treballem, millor, perquè així aprofitem tots els recursos del sistema.

Quin impacte té el districte universitari únic en els estudiants catalans?
És un tema complicat. El districte universitari únic permet que tots els estudiants puguin accedir a qualsevol universitat de l'Estat, però crec que hem d'anar una mica més enrere i analitzar què passa abans. Abans de la selectivitat ja hi ha diferències, com diem els epidemiòlegs, no explicables per atzar, entre les notes de les diferents comunitats autònomes. Això ens porta a preguntar-nos si s'ensenya de manera diferent, si són més llestos o si les notes són, d'alguna manera, més generoses en altres llocs. És una qüestió que caldria estudiar. Això també es reflecteix a les notes de la selectivitat, que són diferents segons la comunitat autònoma. Així, quan arriba el moment de triar plaça, hi ha bona part dels estudiants de fora de Catalunya que tenen una nota lleugerament més alta que la d'aquí i, per tant, poden passar per davant d'alguns dels millors estudiants catalans.

Una possible solució seria revisar el districte universitari únic i establir algunes limitacions als estudiants de fora. És una proposta legítima, però jurídicament complicada. Una altra opció és classificar els estudiants per percentils, és a dir, fer una classificació relativa respecte als alumnes d'una mateixa comunitat. Això faria que els estudiants catalans competissin en millors condicions. Però tot això requereix voluntat política, i és evident que no tots tenim els mateixos interessos. Tot i això, que vinguin estudiants de fora, amb un percentatge relatiu, és bo perquè poden estudiar en una bona universitat.

Creu que el sistema actual té la capacitat de seleccionar els estudiants més ben preparats per exercir la professió?
Necessitem un sistema objectiu i el que és objectiu són les notes, però ja hem vist que es construeixen d'una manera que potser no és del tot objectiva. És complicat. Ara bé, és l'únic criteri que hauria de determinar qui entra a la universitat? Segur que no. I aquí ve la pregunta que faig jo: digui'm com ho faig. Hem d'entrevistar individualment 5.000 persones? I què els preguntem? Podem fer proves d'aptitud, però segurament només ens permetrien identificar dos o tres casos que malauradament són patològics, distingir la resta és molt difícil. Crec que l'important és dir: no és el millor sistema per seleccionar els estudiants, però la immensa majoria compleixen les expectatives. Si ens diguessin que, dels alumnes que entren amb aquestes notes, la meitat plega i l'altra meitat no serveixen per a res, aleshores sí que tindríem un problema. Però no és així. Els que entren treuen bones notes? En general, sí. Fan bé la residència? Sí. L'aproven? Sí. I després, són bons metges? Sí, majoritàriament. Per tant, la fàbrica tampoc és tan dolenta.

Societat

Comença una nova campanya de vacunació contra la grip i la Covid: «Pot marcar la diferència» Natàlia Pinyol