La casa d’Étienne és una bicicleta rovellada i sense rodes que té per sostre un gran para-sol. Sobre el dosser, de color blau, molt descolorit per l’acció del sol, s’hi aprecia una constel·lació d’excrements de colom, de gavina, de tords ala-roig, de tudons, de cotorres, de tórtores turques, de merles i de garses, d’estornells i teuladins... Excrements negres, grisos, rogencs, blanets com goterons d’un pastís de nata, durs com balins o com pinyols d’oliva.
Arrambat contra el quadre de l’esquelet del vehicle s’acumula tot el mobiliari: un matalàs de mort, una cadira sense cul, un carretó de supermercat, un càmping-gas, un llum de peu i una capsa de cartó dins de la qual guarda un exemplar de Bonjour tristesse de Sagan, un de La vie mode d’emploi de Perec, un de Nadja de Bréton i dues col·leccions de revistes, una danesa de porno i una altra de jardineria en anglès.
Des de la seua maison, a tocar de les parets del parc de la Ciutadella, Étienne té vistes a la façana de l’estació de França, a l’animat poblat dels joves senegalesos que fan la ruta de la ferralla i al món fascinant dels Porxos de Fontserè.
A Étienne li agrada escriure. Fins fa no massa temps ho feia en quaderns escrupolosament numerats fins que un dia es va cansar. Llavors encara parlava amb la gent, confiava en la gent, creia també que els mots guixats sobre el paper, com els tatuatges a la pell, eren bells. Ja no creu en res de tot això.
Ara escriu de tant en tant i ho fa exclusivament en l’aire. Només ell és capaç de veure les lletres de la seua cal·ligrafia polida gravant-se sobre un núvol quasi invisible de partícules de pols. Escriu sempre coses que l’ajuden a ben acomiadar-se del món, amb un cert to testamentari diríem. El cas és que està del tot convençut que molt prompte vindrà la mort per ell. Vindrà des dels porxos, creuarà el carrer mig nua, prima com un secall i lletja com una vella pudent i, a empentes i redolons, el traurà de la seua casa-bicicleta per a carregar-lo dalt d’un taxi-fúnebre i endur-se’l fins al far verd i llençar-lo a la mar o fins als túnels de l’estació de Sants on deixarà que li passe un tren pel damunt.
Avui, com tantes d’altres vegades, li escriu carta de comiat a Nathalie, a la bella Nathalie, a la delicada Nathalie a qui no ha vist des de fa més de trenta anys, just des que aquella vesprada de maig, en aquell cafè diminut del carrer de Saint-Sulpice, ella li diguera que deixava la ciutat, que mai més no es tornarien a veure. Havien acabat el darrer curs de la carrera. Au revoir! Trenta anys o trenta segles. Com passa el temps.
Étienne, doncs, ix de casa i s’asseu en el banc que té tot just enfront. Mira al buit i comença a escriure en el cel amb els seus ulls que es mouen d’un costat a l’altre com els d’un autòmat:
“Pense en tu, Nathalie, i pense la boira engolint-se el port de Roscoff amb els seus vaixells de corsaris amb les bodegues plenes de tresors, pense els turistes idiotes cap a l’embarcador de l'illa de Batz, el bonic Cafè de Thylane, les meues mans entre les teues cuixes, l’olor saborós del teu sexe, la solitària casa de pedra i fusta dels teus pares a Kerjestin, el llit dels teus pares; pense una primavera humida, les promeses que ens férem. Tothora et cerque des d’aquesta desolació, silenci, buidor, monotonia, des d’aquesta espera mentre passen els dies i es corquen els ossos i l’esperança es consumeix lentament"...
..."Jo, Nathalie, hauria volgut tots els meus dies al teu costat, que els meus dies foren teus. Prou que ho saps. Hauria volgut tota una vida tu i jo dins del cor d’aquella primavera de fa tants anys. Te’n recordes?: el granit rosaci amerat de sal, les flors de pomes i la sang dolça dels grèvols, la por oculta i sotmesa dins d’una mar de falgueres, l’or de les celidònies, els teus llavis, la teua boca, els teus cabells, els teus ulls o llunes plenes. Pense en tu, sempre, i pense també en els dies com fulles d’acer afamegades de carn. M’hauria agradat ser-hi sempre amb tu. Ja sé que no podia ser"...
..."Tu vas tornar al teu món. Jo vaig perdre el meu. Tu vas edificar sòlidament el teu futur. Vas pujar els fills. Has embellit plàcidament. (Encara ara deus ser bella car tu sempre ho seràs). Jo, en canvi, ja veus. Només tinc el cel i el record de tu, el desig de tu que cada dia pren en aquest cos vell, unflat, podrit. Nathalie, Nathalie... saps que escriu el poeta?: Guaitar a l’abisme/De la fusió sense esperança de la teua presència i de la teua absència/He trobat el secret/ D’amar-te/Sempre per primera vegada...”
A les nou en punt, el passeig s’omple d’espectres i s’omple també el parc dels ensinistradors de bombolles, dels caçadors invisibles de guepards. Un vapor d’alcohol i orina sepulta la humanitat, aquella porció concreta d’humanitat que sembla que no viu, que escriu en llenços impossibles, sobre la llum, sobre l’aigua. Étienne deixa el banc i torna a casa. Tota la nit somiarà Nathalie, l’única cosa que li queda.