Arasa ha aprofundit en la història de la Guerra Civil i, recentment, va defensar la seva tesi doctoral, un treball voluminós, sobre la batalla de l’Ebre i el ressò que va obtenir en la premsa mundial. Ara ens convida a conèixer més sobre aquells professionals que van arribar a la península Ibèrica per informar sobre el conflicte, tot i que molts d’ells arribaven alineats sentimentalment amb un dels bàndols en conflicte.
L’objectivitat sempre és difícil, però a la Guerra Civil, segons Arasa, amb poques excepcions, el periodisme va ser derrotat per la ideologia i la propaganda. Per començar, els països més implicats en un bàndol només van enviar corresponsals als “seus”. No hi va haver cap corresponsal soviètic a l’Espanya nacional i ni l'Alemanya nazi ni la Itàlia mussoliniana van enviar corresponsals a la zona republicana. Però els periodistes enviats per mitjans, en principi, "rigorosos", tampoc van quedar al marge de la dialèctica bèl·lica. Arasa narra el cas d’un munt de periodistes i escriptors enmig de les trinxeres. Molts dels capítols porten el nom dels corresponsals més emblemàtics, esdevinguts protagonistes d’uns moments en què el periodisme, l’aventura, els sentiments, la ideologia i la tragèdia es donaven la mà enmig de la sang i les bales.
George L. Steer, l’home que va informar sobre Gernika
El 26 d’abril del 1937, George L. Steer, corresponsal del britànic The Times, i Christopher Holme, de Reuters, es dirigien amb cotxe a Gernika quan van contemplar com l’aviació alemanya atacava la ciutat basca. També el seu cotxe va haver d’escapar per no ser víctima de la metralla nazi. Primer es van allunyar cap a Bilbao però de seguida que van poder, van tornar a la ciutat. Steer va enviar la seva crònica, “La tragèdia de Gernika”, que va aparèixer en la portada del The Times. Va ser en aquest article on el periodista britànic va escriure que “pel grau de destrucció perpetrat, el bombardeig no té parangó en la història militar”.
Certament, la de Steer va ser una de les cròniques més colpidores de la Guerra Civil. Va tenir alhora una gran càrrega informativa i de denúncia, ja que demostrava la implicació nazi al costat de Franco. Al periodista, que fins aleshores informava des de la zona "nacional", se’l va expulsar i va continuar la seva feina a la zona "roja". Però el seu treball havia deixat en evidència la suposada “no intervenció” de Hitler. El bàndol franquista, això sí, va negar cap responsabilitat i va atribuir l’atac a Gernika als nacionalistes bascos, que l’haurien cremat en el moment d’abandonar-la. Una de les grans mentides del franquisme.
Luigi Barzini, un home de Mussolini a l’Ebre
De tots els corresponsals favorables a Franco, potser el més destacat de tots va ser l’italià Luigi Barzini, del diari Il Popolo d’Italia, l’òrgan del Partit Feixista. Les seves cròniques delaten la fília ideològica del personatge, però a diferència d’altres, segons Arasa, Barzini tenia grans coneixements d’estratègia militar i en els seus articles sobre la batalla de l’Ebre, l’italià va mostrar la seva capacitat per entendre el sentit de la batalla. Barzini va mostrar que es tractava d’una de les batalles de desgast pròpies de la Primera Guerra Mundial, on més que la conquista d’unes posicions, es tractava de desgastar i destruir l’enemic.
Com molts altres corresponsals, Barzini va intervenir de ple en política. Va arribar a ser senador i després de la destitució de Mussolini, el 1943, el va seguir quan el Duce es va refugiar en una part del nord d’Itàlia i va proclamar la seva República de Saló, que va ser el cant del cigne del feixisme. Fou director de l’agència de notícies Stefani, i després del triomf dels aliats, va ser apartat de la professió.
The New York Times: un corresponsal a cada bàndol
Pocs mitjans de comunicació van fer com el nord-americà The New York Times, que va arribar a tenir fins a tres corresponsals a la península. Però els dos que van destacar més van ser William Cartney en el bàndol franquista i Herbert Matthews en el republicà. Va ser una aposta de l’editor, Artthur Hays Sulzberger, per mostrar voluntat d’informar des de tots els vessants. A més, Cartney era un catòlic conservador que va simpatitzar de seguida amb els "nacionals". A Matthews li va passar el que a molts altres: es va enamorar del poble descalç i amb poques armes que lluitava contra un enemic més poderós. Molt aviat, les dues cròniques van xocar i els dos enviats pel rotatiu nord-americà van arribar a polemitzar entre ells.
Hemingway i el vincle amb Eleanor Roosevelt
Arasa aprofundeix en les diverses estades de l’escriptor Ernest Hemingway a la península durant la Guerra Civil. Aporta moltes dades sobre el seu paper més enllà de les cròniques que enviava a l’agència NANA. Perquè Hemingway va ser també un gran activista a favor de la República. Va arribar a mantenir contactes amb Eleanor Roosevelt, la dona del president dels EUA, que simpatitzava amb la República, perquè el govern nord-americà posés fi a l’embargament d’armes a Espanya, que només ajudava els països que incomplien les directrius hipòcrites de l’anomenada No-Intervenció, és a dir, Alemanya i Itàlia.
Però l’opinió als EUA estava molt dividida. La pressió dels sectors més conservadors , i també de l’Església catòlica, a favor de Franco era molt forta, i Roosevelt depenia en bona part del suport catòlic, que solia votar demòcrata a les eleccions. El govern veia el conflicte armat com un tema aliè. La Segona Guerra Mundial encara estava lluny, aparentment.
Hemingway, com molts altres, també va quedar commogut pel combat del poble en armes lluitant contra un enemic més fort. Aquestes paraules de l’autor de “Per qui toquen les campanes” expressen bé com va viure aquells anys entre el front i l’aventura de viure:
“El període de lluita a la primavera de 1937, quan pensàvem que la República podia guanyar, va ser el més feliç de les nostres vides. La guerra estava perduda des del començament, però en una guerra un no pot admetre, ni tan sols a ell mateix, que està perduda. Perquè quan ho admet, està derrotat. Qui, al ser derrotat, rebutja acceptar-ho i lluita el més possible, guanya les batalles finals; a no ser que, és clar, sigui mort, dut a la fam, privat d’armes o traït. Tot això li va passar al poble espanyol”.
Una de les fotografies de la Guerra Civil espanyola d'Agustí Centelles. Foto: Agustí Centelles/Europa Press.
