Darrere la barricada

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La manca de lideratge i oferta política per part de l'independentisme, sumada a la resposta repressiva i aliena al diàleg per part de l'Estat, ha provocat una resposta irada de part de les bases sobiranistes. Els més joves, que també es mobilitzen contra el canvi climàtic, els desnonaments o per una sortida de la crisi que no aprofundeixi en les desigualtats, han sortit al carrer. I alguns, no la totalitat, amb motivacions i composició diversa, han decidit enfrontar-se a la policia espanyola i als Mossos, que aquests dies han fet evident la seva manca d'autonomia operativa en un intent d'evitar la intervenció. Uns i altres s'han saltat, amb els manifestants i la premsa, els protocols que han de regir les policies democràtiques.

Era factible pensar que, si no hi havia alternatives transitables, una part de l'independentisme reaccionaria enutjat, enfrontant-se a la policia que l'1-O va provocar un miler de ferits actuant brutalment i que en els darrers mesos ha exhibit una flagrant manca d'imparcialitat i fabricat incriminacions a dojo per contenir el moviment. Més enllà de constatar que, en l'ús de la força, acostuma a perdre qui menys en té i que la violència pot dividir encara més els independentistes, és difícil proveir de raons en pro de l'ordre a qui ha crescut políticament veient com, de forma sistemàtica, es nega el diàleg i quelcom tan natural com votar i els cauen nou anys de presó als qui aixequen la bandera de la no-violència en jornades de màxima tensió, com va ser el cas dels Jordis el 20-S.

Cal frenar la violència, sí. I actuar des de la no-violència contra qui l'exerceix. És evident. És urgent que el moviment independentista es mantingui en la coordenada pacífica malgrat els 28 empresonaments decretats fins ahir al vespre i que ajudaran més aviat poc. Però per evitar que l'Estat apliqui la "recepta basca", que és on se sent còmode -en un lapsus significatiu en roda de premsa el ministre de l'Interior Fernando Grande-Marlaska, ara convertit en interlocutor del cas català, va confondre Barcelona i Bilbao-, cal també un horitzó polític. I ara els partits i les entitats no el tenen quan es furga més enllà de la proclama. N'he escrit aquesta opinió.

Fa mesos que us expliquem que s'arribava a la sentència del Suprem sense acord i en aquestes hores se n'han fet evidents les conseqüències: el president del Parlament, Roger Torrent, mirant de buscar la complicitat de l'establishment patronal i sindical i del món associatiu; el Consell per la República de Carles Puigdemont passant de puntetes sobre els aldarulls i alimentant el relat de l'Estat; JxCat, ERC i la CUP fent-se retrets; els anticapitalistes intentant liderar ara la resposta amb els electes sense acord amb la resta (algú sap què s'he n'ha fet de l'AMI, per cert?); el vicepresident Pere Aragonès procurant-se un perfil presidencial; i Quim Torra, més tocat i sol que mai després de reaccionar de forma lenta als aldarulls, mirant d'obrir un diàleg amb Sánchez.

En el clímax de la seva irresponsabilitat i electoralisme, el president espanyol no li despenja el telèfon al president de la Generalitat. Com si en política els interlocutors es poguessin triar enlloc de gestionar. En la seva particular partida de pòquer, Sánchez va cometre la temeritat de convocar eleccions el 10-N sabent el que venia amb la sentència del Suprem i ara li pot sortir el tret per la culata. Algunes enquestes ja ho preveuen. L'únic consol a tot plegat seria pensar que difícilment la situació política pot empitjorar. Però encara som dins l'espiral i buscant respostes.  
 

---

Avui no et perdis

»L'escenari post-sentència fa implosionar la política catalana; per Sara González.

»El moment més difícil de Quim Torra; per Oriol March.

»La polèmica pels disturbis eclipsa la indignació per la sentència; per Aida Morales.

»CCOO, UGT i la patronal s'uneixen per reclamar «estabilitat política, econòmica i social».

»Milers de persones es mobilitzen per setè dia consecutiu després de la sentència; per Víctor Rodrigo i Roger Tugas.

»La Veu de Nació: «Catalunya és el problema»; per Germà Capdevila.

»Opinió: «Una generació perduda»; per Laura Pinyol.

»Entrevista Joaquín Urias, exlletrat del TC: «La sentència ha deixat la gent amb poc marge»; per Pep Martí.

»La sentència fractura l'«upper Diagonal»; per Pep Martí.

»La vida post-sentència: aferrats a restar dies. Conversa amb Diana Riba i Meritxell Lluís; per Sara González.

»#els50noms: Josep Oliu, l'home que volia un Podem de dretes; per Miquel Macià i Pep Martí.
 

---

 El passadís

La vaga general del 18 d'octubre, convocada per la Intersindical-CSC i la IAC, va ser un èxit amb una àmplia afectació al sector dels serveis, el comerç i la funció pública. Però, a diferència del que havia passat altres vegades, també va tenir impacte a la indústria. Ja fos per temor als problemes de mobilitat o pel volum de treballadors que se sumaven a la vaga, moltes empreses van tancar. És el cas de la Seat de Martorell, en el seu cas pels problemes de mobilitat i abastiment.

M'expliquen, però, que la UGT, que no convocava la vaga i se'n va distanciar malgrat que alguns dirigents no la veien amb mals ulls, va tenir un cert debat intern a la secció sindical a l'empresa automobilística, on és el sindicat majoritari. De fet, havien convocat una assemblea el dimecres al centre de Barcelona on el tema s'havia d'abordar per part dels afiliats. Els aldarulls a Barcelona va ser bona excusa per no reunir-la i pactar amb l'empresa baixar la persiana. Tothom content.

Vist i llegit

L'illot de Perejil es va fer famós pel conflicte de sobirania sobre la roca davant de la costa del Marroc entre el govern d'aquell país i el de José María Aznar. Espanya en va mantenir la sobirania després d'ocupar-la militarment. Hi ha un altre conflicte, tot i que per ara és diplomàtic. És el de les illes Salvatges, a tocar de les Canàries. Només les habiten ocells i són de sobirania portuguesa perquè els espanyols van badar durant la Guerra Civil. Ara, els portuguesos les voldrien convertir en Zona Econòmica Exclusiva per treure'n rèdit però els espanyols s'hi neguen. Hi va anar i ens n'explicava el cas a La Vanguardia en aquest reportatgePlàcid García-Planas.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1805, a Cadis, es va produir una de les batalles navals més importants de la història. Una flota britànica, comandada pel vicealmirall Nelson, va derrotar una flota combinada franco-espanyola a les ordres de l'almirall Villeneuve. La batalla de Trafalgar va marcar el final del poder marítim francès, aprofundia en el declivi imperial espanyol i deixava a la Royal Navy, clau en l'expansió de l'imperi britànic, sense rival fins al segle XX. En aquest vídeo s'explica i es recrea.

 L'aniversari

El 21 d'octubre de l'any 1958, avui celebra el seu 61 aniversari, va néixer a Barcelona, malgrat que té arrels gironines, l'escriptora i periodista Pilar Rahola. Les seves intervencions televisives i radiofoniques, ara a TV3 i RAC1 i abans a Tele5 o a 8tv, l'han convertida en un personatge molt popular i en una de les principals líders d'opinió del país. Escriu també a La Vanguardia i ha publicat diversos llibres. Rahola, vinculada inicialment la intel·lectualitat pujolista, va incorporar-se a ERC a principis dels 90 i en va ser diputada a Madrid i tinent d'alcalde a Barcelona. Es va escindir amb Àngel Colom a finals dels 90 per crear el PI, una sigla no reeixida i que acabaria a CDC.

Des d'aleshores ha estat en sintonia amb l'espai convergent i manté una relació privilegiada amb els presidents Artur Mas (n'és la biògrafa), Carles Puigdemont i Quim Torra. Fa unes setmanes, Sílvia Cóppulo la va entrevistar a El Divan de TV3 i va parlar de la seva faceta personal i política i del seu rol mediàtic. Ho podeu recuperar aquí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l