23
de novembre
de
2022, 19:01
Actualitzat:
25
de novembre,
18:28h
La gran patronal espanyola, la CEOE, ha reelegit aquest dimecres Antonio Garamendi. Els resultats han estat contundents. Amb 534 vots davant els 87 de la vicepresidenta de Foment del Treball, Virgínia Guinda, l'empresari basc dirigirà la patronal durant quatre anys més. Ha estat una victòria fàcil, però que deixa un escenari molt complicat pel que fa a les relacions amb l'organització de l'empresariat català, Foment del Treball.
El context en què s'ha produït la contesa, amb un aparell de la CEOE abocat sense dissimulació en favor de Garamendi, ha situat les dues patronals en la que és, molt probablement, la crisi més greu en la història de les relacions entre les dues grans organitzacions de l'empresariat català i l'espanyol. Aquestes són algunes de les claus que expliquen l'escenari empresarial després d'aquestes eleccions.
De fundadors a marginats
Foment s'ha llançat a una campanya enfront un president de la CEOE en exercici que, per primer cop, sembla no haver fet cap gest d'aproximació per impedir la ruptura. En aquest conflicte hi ha tingut un paper destacat la manca de flexibilitat de Garamendi, envoltat d'un nucli dur on destaca l'exministra de Treball del PP Fátima Báñez. També el fet que en els acords tancats per la patronal amb el govern espanyol i els sindicats, Garamendi ha actuat sense sotmetre's al criteri de les organitzacions territorials.
Per Foment del Treball, la situació no deixa de ser paradoxal. A Foment sempre s'ha vist la CEOE com una creació seva. La patronal catalana va prendre la iniciativa a l'hora de crear la nova patronal espanyola sorgida de la fi de la dictadura. Va ser un sector ambiciós d'empresaris, liderat per Andreu Ribera Rovira qui, amb una visió moderna del que havia de ser l'empresariat, va conquerir primer les cambres, després Foment i, finalment, es va veure amb cor de pressionar els diversos grups empresarials espanyols d'estendre Foment a tot l'Estat. Ho explica Xavier Domènech en el llibre que acaba de publicar, Lucha de clases, franquismo y democracia. La CEOE va ser liderada per catalans en els primers anys i Carles Ferrer Salat en fou el primer president.
Barrar el pas als "catalans"
Els temps de Ferrer Salat queden molt lluny. Ja aleshores es va forjar un sector molt hostil a la influència catalana en el poder empresarial que va liderar José Antonio Segurado des de la patronal madrilenya. Després vindria la llarga etapa de José María Cuevas, un dirigent de l'antic sindicat vertical que va créixer a prop de Ferrer Salat. No va ser fins al 2010 quan "els catalans", com se'ls anomenava, van poder tornar a la presidència, aquest cop amb Joan Rosell. Va ser el moment de més incidència catalana en la cúspide empresarial espanyola.
Els anys del procés van generar tensions davant un Rosell que, tot i el seu conservadorisme, mai va voler afegir-se al linxament contra el sobiranisme. Va haver d'esperar a concloure el seu mandat per visitar els presos catalans. Però ja en el seu mandat es va crear un potent bloc crític entorn Antonio Garamendi, derrotat per Rosell per la mínima el 2014 i vencedor sense oposició el 2018.
La temptació de la prepotència
Aquests dies han circulat rumors sobre la voluntat de Garamendi de no afluixar en el seu control de l'organització. Ans al contrari, el president reelegit es debat, segons fonts empresarials, entre refer ponts amb Foment o intentar aïllar-lo. Aquest dimecres, en el seu discurs de victòria, Garamendi ha tingut paraules integradores. És difícil que el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, perdi la vicepresidència (la CEOE en té vuit). També ha corregut la brama que Garamendi podria plantejar la possibilitat d'una reforma dels estatuts per acabar amb la limitació de dos mandats.
Una fractura en vigílies d'unes negociacions crucials
Les eleccions a la CEOE han coincidit enmig d'una tardor agitada per la crisi inflacionària i energètica. Els sindicats amenacen amb mobilitzacions massives si els empresaris no s'obren a un increment salarial. Garamendi, tot i ubicar-se en una línia dura de la patronal, ha arribat a acords importants amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, com en el tema dels ERTO durant la pandèmia, la reforma laboral i l'increment del salari mínim. Les darreres setmanes, però, el discurs patronal s'ha endurit i el diàleg amb els agents socials s'ha congelat.
L'anunci d'un impost a la banca ha refredat les relacions. I Garamendi va arribar a acusar Díaz de "promoure un càrtel" per reclamar la congelació de la bossa de la compra bàsica. Aviat es veurà si eren declaracions purament electoralistes del líder patronal -que no vol aparèixer com a tou enfront Pedro Sánchez- o si la cosa va a més. De moment, Garamendi ja ha elogiat Alberto Núñez Feijóo de manera molt emfàtica els darrers dies.
El context en què s'ha produït la contesa, amb un aparell de la CEOE abocat sense dissimulació en favor de Garamendi, ha situat les dues patronals en la que és, molt probablement, la crisi més greu en la història de les relacions entre les dues grans organitzacions de l'empresariat català i l'espanyol. Aquestes són algunes de les claus que expliquen l'escenari empresarial després d'aquestes eleccions.
De fundadors a marginats
Foment s'ha llançat a una campanya enfront un president de la CEOE en exercici que, per primer cop, sembla no haver fet cap gest d'aproximació per impedir la ruptura. En aquest conflicte hi ha tingut un paper destacat la manca de flexibilitat de Garamendi, envoltat d'un nucli dur on destaca l'exministra de Treball del PP Fátima Báñez. També el fet que en els acords tancats per la patronal amb el govern espanyol i els sindicats, Garamendi ha actuat sense sotmetre's al criteri de les organitzacions territorials.
Per Foment del Treball, la situació no deixa de ser paradoxal. A Foment sempre s'ha vist la CEOE com una creació seva. La patronal catalana va prendre la iniciativa a l'hora de crear la nova patronal espanyola sorgida de la fi de la dictadura. Va ser un sector ambiciós d'empresaris, liderat per Andreu Ribera Rovira qui, amb una visió moderna del que havia de ser l'empresariat, va conquerir primer les cambres, després Foment i, finalment, es va veure amb cor de pressionar els diversos grups empresarials espanyols d'estendre Foment a tot l'Estat. Ho explica Xavier Domènech en el llibre que acaba de publicar, Lucha de clases, franquismo y democracia. La CEOE va ser liderada per catalans en els primers anys i Carles Ferrer Salat en fou el primer president.
Barrar el pas als "catalans"
Els temps de Ferrer Salat queden molt lluny. Ja aleshores es va forjar un sector molt hostil a la influència catalana en el poder empresarial que va liderar José Antonio Segurado des de la patronal madrilenya. Després vindria la llarga etapa de José María Cuevas, un dirigent de l'antic sindicat vertical que va créixer a prop de Ferrer Salat. No va ser fins al 2010 quan "els catalans", com se'ls anomenava, van poder tornar a la presidència, aquest cop amb Joan Rosell. Va ser el moment de més incidència catalana en la cúspide empresarial espanyola.
Els anys del procés van generar tensions davant un Rosell que, tot i el seu conservadorisme, mai va voler afegir-se al linxament contra el sobiranisme. Va haver d'esperar a concloure el seu mandat per visitar els presos catalans. Però ja en el seu mandat es va crear un potent bloc crític entorn Antonio Garamendi, derrotat per Rosell per la mínima el 2014 i vencedor sense oposició el 2018.
La temptació de la prepotència
Aquests dies han circulat rumors sobre la voluntat de Garamendi de no afluixar en el seu control de l'organització. Ans al contrari, el president reelegit es debat, segons fonts empresarials, entre refer ponts amb Foment o intentar aïllar-lo. Aquest dimecres, en el seu discurs de victòria, Garamendi ha tingut paraules integradores. És difícil que el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, perdi la vicepresidència (la CEOE en té vuit). També ha corregut la brama que Garamendi podria plantejar la possibilitat d'una reforma dels estatuts per acabar amb la limitació de dos mandats.
Una fractura en vigílies d'unes negociacions crucials
Les eleccions a la CEOE han coincidit enmig d'una tardor agitada per la crisi inflacionària i energètica. Els sindicats amenacen amb mobilitzacions massives si els empresaris no s'obren a un increment salarial. Garamendi, tot i ubicar-se en una línia dura de la patronal, ha arribat a acords importants amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, com en el tema dels ERTO durant la pandèmia, la reforma laboral i l'increment del salari mínim. Les darreres setmanes, però, el discurs patronal s'ha endurit i el diàleg amb els agents socials s'ha congelat.
L'anunci d'un impost a la banca ha refredat les relacions. I Garamendi va arribar a acusar Díaz de "promoure un càrtel" per reclamar la congelació de la bossa de la compra bàsica. Aviat es veurà si eren declaracions purament electoralistes del líder patronal -que no vol aparèixer com a tou enfront Pedro Sánchez- o si la cosa va a més. De moment, Garamendi ja ha elogiat Alberto Núñez Feijóo de manera molt emfàtica els darrers dies.