22
de novembre
de
2022, 19:52
Actualitzat:
19:52h
La lluita de classes ha estat un concepte en certa manera exòtic en les històries dominants sobre la història recent i la Transició. Durant molts anys, fins i tot es podria dir que ha estat del tot absent en els discursos hegemònics. Aquesta desaparició mereixeria reflexions aprofundides. De moment, disposem dels estudis fets per l'historiador i expolític Xavier Domènech, que aquest dimarts ha presentat Lucha de clases, franquismo y democracia (Akal), a l'espai de la Fundació Cipriano García de CCOO. En certa manera el llibre és la culminació de la investigació de Domènech, una mirada "des de baix" de l'etapa final de la dictadura i la Transició.
Potser va ser el financer nord-americà Warren Buffett qui va recordar el que era evident quan va dir que "hi ha lluita de classes i l'estem guanyant ls rics". L'ha esmentat l'historiador Cristian Ferrer, qui ha reconegut a Domènech com un referent en la seva evolució com a investigador, a l'incidir en la rellevància de la classe treballadora i la lluita obrera com un actor important de l'escenari polític i social.
La periodista Maria Corrales ha definit l'obra de Xavier Domènech com una "impugnació" del discurs oficial de la Transició, on el centre estaria en la voluntat de consens com a baluard de la nova democràcia. Domènech introdueix la categoria de conflicte en l'equació. Les contradiccions de classe, ha dit, es manifesta de manera evident quan es plantegen temes com la situació de l'habitatge, el moviment dels llogaters o les protestes ara mateix a Madrid per protestar contra l'estat de la sanitat.
Javier Pacheco, secretari general de Comissions, ha recordat el paper de les mobilitzacions obreres en els canvis polítics, esmentant la fundació de Comissions a la parròquia de Sant Medir el 1963. "La contradicció capital-treball és molt evident i no desapareixerà", ha dit, "i si no som capaços d'articular alternatives col·lectives tindrem un problema". Ha citat Nicolás Sartorius quan diu que "per combatre la dictadura calia sortir de la clandestinitat". És a dir, sortir al carrer.
Domènech ha sortit al pas d'alguns tòpics que encara envolten el franquisme i el canvi polític. Ha qualificat el franquisme d'"una forma de feixisme", tot explicant que, en temps de pau, no té res a envejar amb els altres règims feixistes pel que fa a brutalitat: "Comparat en temps de pau, per cada persona afusellada a Itàlia, a Espanya són afusellades mil persones. Per cada persona tancada en camps de concentració, a Espanya n'hi ha trenta". L'historiador ha afirmat que el règim de Franco va ser una època d'enorme conflictivitat social: "El 1945, hi ha fàbriques que s'aturen a Barcelona", i ha recordat alguns dels nombosos exemples de vahues i conflictes ja des dels anys quaranta.
L'autor ha assenyalat com en el fenomen migratori a Catalunya també hi va tenir un paper important el component de fugida de la repressió: "Això explica el color que adoptaran molts barris populars". L'historiador ha explicat com el mateix règim passa de basar la seva legitimitat en la victòria i la repressió, els anys quaranta i cinquanta, en un canvi en el discurs, quan es vol reforçar la legimitat del règim en el creixement econòmic. És el triomf dels tecnòcrates, "que no són uns liberals que comencen a preparar la democratització, sinó que volen consolidar el règim".
El franquisme, "innecessari"
Xavier Domènech ha qüestionat una de les tesis amb més èxit a l'hora d'interpretar el franquisme, que el sociòleg Juan José Linz va definir com a "autoritari i de pluralitat limitada". Linz també parlava dels empresaris com d'uns "privilegiats impotents", perquè el règim limitava la seva vocació històrica. És aquest un discurs que encaixava amb els interessos d'uns Estats Units que necessitaven justificar la seva aliança estratègica amb Franco.
L'historiador ha destacat el factor de la lluita obrera, amb victòries com l'èxit de les candidatures d'oposició en les eleccions sindicals del 1966 i de 1975, a l'hora de fer entendre als empresaris que el règim ja no els era útil. La dictadura, que havia estat útil per "disciplinar" els treballadors, ja no era capaç a partir de finals dels seixanta de mantenir l'ordre social.
Potser va ser el financer nord-americà Warren Buffett qui va recordar el que era evident quan va dir que "hi ha lluita de classes i l'estem guanyant ls rics". L'ha esmentat l'historiador Cristian Ferrer, qui ha reconegut a Domènech com un referent en la seva evolució com a investigador, a l'incidir en la rellevància de la classe treballadora i la lluita obrera com un actor important de l'escenari polític i social.
La periodista Maria Corrales ha definit l'obra de Xavier Domènech com una "impugnació" del discurs oficial de la Transició, on el centre estaria en la voluntat de consens com a baluard de la nova democràcia. Domènech introdueix la categoria de conflicte en l'equació. Les contradiccions de classe, ha dit, es manifesta de manera evident quan es plantegen temes com la situació de l'habitatge, el moviment dels llogaters o les protestes ara mateix a Madrid per protestar contra l'estat de la sanitat.
Javier Pacheco, secretari general de Comissions, ha recordat el paper de les mobilitzacions obreres en els canvis polítics, esmentant la fundació de Comissions a la parròquia de Sant Medir el 1963. "La contradicció capital-treball és molt evident i no desapareixerà", ha dit, "i si no som capaços d'articular alternatives col·lectives tindrem un problema". Ha citat Nicolás Sartorius quan diu que "per combatre la dictadura calia sortir de la clandestinitat". És a dir, sortir al carrer.
Domènech ha sortit al pas d'alguns tòpics que encara envolten el franquisme i el canvi polític. Ha qualificat el franquisme d'"una forma de feixisme", tot explicant que, en temps de pau, no té res a envejar amb els altres règims feixistes pel que fa a brutalitat: "Comparat en temps de pau, per cada persona afusellada a Itàlia, a Espanya són afusellades mil persones. Per cada persona tancada en camps de concentració, a Espanya n'hi ha trenta". L'historiador ha afirmat que el règim de Franco va ser una època d'enorme conflictivitat social: "El 1945, hi ha fàbriques que s'aturen a Barcelona", i ha recordat alguns dels nombosos exemples de vahues i conflictes ja des dels anys quaranta.
L'autor ha assenyalat com en el fenomen migratori a Catalunya també hi va tenir un paper important el component de fugida de la repressió: "Això explica el color que adoptaran molts barris populars". L'historiador ha explicat com el mateix règim passa de basar la seva legitimitat en la victòria i la repressió, els anys quaranta i cinquanta, en un canvi en el discurs, quan es vol reforçar la legimitat del règim en el creixement econòmic. És el triomf dels tecnòcrates, "que no són uns liberals que comencen a preparar la democratització, sinó que volen consolidar el règim".
El franquisme, "innecessari"
Xavier Domènech ha qüestionat una de les tesis amb més èxit a l'hora d'interpretar el franquisme, que el sociòleg Juan José Linz va definir com a "autoritari i de pluralitat limitada". Linz també parlava dels empresaris com d'uns "privilegiats impotents", perquè el règim limitava la seva vocació històrica. És aquest un discurs que encaixava amb els interessos d'uns Estats Units que necessitaven justificar la seva aliança estratègica amb Franco.
L'historiador ha destacat el factor de la lluita obrera, amb victòries com l'èxit de les candidatures d'oposició en les eleccions sindicals del 1966 i de 1975, a l'hora de fer entendre als empresaris que el règim ja no els era útil. La dictadura, que havia estat útil per "disciplinar" els treballadors, ja no era capaç a partir de finals dels seixanta de mantenir l'ordre social.