Oriol Farrés és filòsof. Nascut a Sabadell (1980), és professor agregat del departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La seva tesi doctoral tracta de la construcció de la ciutadania republicana. Ha col·laborat a El Punt Avui i a Nació, com també en premsa especialitzada. Ha estrat traductor de les obres d’alguns dels referents del pensament com John Rawls i Hannah Arendt. Pertany al Grup d’Estudis Humanístics en Ciència i Tecnologia (GEHUCT). Ha publicat Escrits republicans (Enoenda). L'entrevistem a la llibreria Ona dins la sèrie de Nació Catalunya Last Call.  

Vostè, que és filòsof, ve reflexionat de vacances?
Les vacances poden servir per reflexionar, també, a més d’estar amb la família. Efectivament.

I en el seu cas, quin ha estat el tema filosòfic sobre el qual ha reflexionat més?
La por. He pensat en la por. 

I doncs?
Perquè hem sentit dir que la por és un combustible per a l’extrema dreta i que, sobretot, quan hi ha episodis tràgics, pot fer de reguera de pólvora per explotar. Ceuta. La por. I he llegit un autor com Jean-Pierre Dupuy, que diu que ens hem d’imaginar que la catàstrofe es produirà en el futur. Per tant, la qüestió no és que anem pel bon camí i hem de gestionar els riscos i aplicar el principi de precaució. La qüestió és que anem de dret a la catàstrofe. Un exemple evident d’això és l’escalfament de la temperatura del planeta. Hem tingut aquí mateix l’estiu més calorós des que es tenen registres.

Podríem sumar-hi la desigualtat al món, que és galopant. Estem parlant que el tauler de la geopolítica està absolutament endimoniat. Coses que semblaven impossibles estan passant. L’increment de la violència per resoldre conflictes és un fet. La deliberació, la diplomàcia, la pausa, han estat substituïdes per la immediatesa, la violència i la guerra. Per això Dupuy sosté que la catàstrofe vindrà, però hem de tenir l’esperança de canviar de rumb. L’esperança no vol dir pensar càndidament en què tot anirà bé sinó, sabent que anem al desastre, ser capaços de rectificar i fer un cop de timó. I això és a partir de la por. 

La por no ha de portar necessàriament al pessimisme. 
Els il·lustrats deien que la por era negativa i que no se n’ha de tenir, però no sempre és negativa. A vegades, pot jugar un paper cognitiu i fer-nos entendre que hi ha problemes molt greus i que és legítim, fins i tot just, tenir-ne por. Per despertar-nos i poder intervenir. Però un altre autor, Paul Virilio, deia que el pànic generalitzat és el pretext per dur a terme plans d’acció que poden ser perniciosos. Pensem en l’atac a les Torres Bessones. Es va generar un pànic col·lectiu i de seguida va aparèixer una sortida salvífica: envair l’Iraq. Una sortida que genera més problemes i ho embolica tot encara més.   

Ha advertit contra la Il·lustració obscura, aquest corrent de pensament reaccionari que abjura de la modernitat i que està agafant volada. 
La modernitat és una cosa fàustica. És com un pacte amb el dimoni. Despertem de manera prometeica una sèrie de forces que a vegades no podem controlar. La modernitat… Jo he vingut amb tren, però també són possibles els descarrilaments o els problemes. Els partidaris de la Il·lustració obscura pensen que tot s’ha d’accelerar als mercats, que tots els estris tecnològics s’apliquin geopolíticament de forma dura, violenta. Pensem en Palantir. 

La Il·lustració obscura reclama oblidar-nos dels ideals de la democràcia, dels valors de llibertat, igualtat i fraternitat, sosté que això és una selva i es tracta que només una minoria selecta sigui capaç de sobreviure al col·lapse. M’imagino la Il·lustració obscura com un moviment que està en contra de la universalització dels drets i en favor de la minoria blanca.

Quins són els intel·lectuals de referència d’aquest moviment?
Nick Land és el més conegut. És qui ha parlat més directament d’Il·lustració obscura, però hi ha en Peter Thiel, amb un protagonisme important amb Palantir. És tot un camp semàntic, amb famílies diverses, però que tenen en comú aquesta defensa de l’acceleració tecnològica per resoldre tots els problemes, sense atendre la gramàtica política de la Il·lustració. Que té molts defectes en la seva aplicació. 

Els il·lustrats no eren unes germanetes de la caritat, però de la seva gramàtica política en podem treure lliçons que siguin útils per garantir les llibertats per a tota la ciutadania, una igualtat efectiva i una fraternitat entre tots. O, per exemple, una deliberació pública, una conversa activa per contemplar els problemes des de totes les seves cares i trobar les millors solucions democràticament.    

Com veu l’estat d’aquesta partida que s’està jugant globalment? És obvi que hi ha un ascens de l’extrema dreta. Però no hi ha certa autoderrota moral de les forces democràtiques, que no estan tan febles com es pensen? Ho dic perquè veiem que en molts processos electorals la ciutadania es mobilitza. No estem encara en l’inici de la partida?
Que estem en un cicle en què l’extrema dreta està creixent és cert. Malgrat que hem vist a Hongria que aquest cicle s’ha esgotat. Aquí poden passar moltes coses. Predir el futur és impossible, però és possible que alguns d’aquests partits extrems passin per l’engranatge de les institucions i, si governen, es vegi que són fum. Però també podria ser que acabessin complicant les coses molt més del que ja ho estan. Hem de ser vigilants. Trobo a faltar més nervi ciutadà. Ara mateix, quan venia, he patit un endarreriment, un tren que estava anunciat ha desaparegut. Han passat coses estranyes. La gent allí esperant. És apassionant veure el decòrum de la gent en situacions això. O bé ens hem fet un sol poble estoic o estem mig atordits.

En això les tecnologies hi tenen molt a veure. Aquest scroll infinit, amb Instagram o X d'anar seguint la pantalla. És com si anessis pel carrer i, de tant en tant, algú et digués alguna cosa, després un altre una altra, multitud de persones dient-te coses absolutament diferents. I en arribar al cap del carrer et preguntessis què havies pogut entendre. Sembla una bogeria. Això fa que la qualitat de la conversa pública hagi disminuït.

Trobo molt enriquidor el que diu. Aquesta degradació del debat públic és un fet.
La dreta i l’extrema dreta diuen que ells volen parlar com el poble i contra la correcció política. Des del seu punt de vista, això vol dir caricaturitzar tant el llenguatge que al final no s’entén res. Tot són bàsicament emocions, de por, d’ira, de revenja, per ser canalitzades per votar en favor d’aquestes opcions.   

Aquesta Il·lustració obscura també ha fet niu a la societat catalana. No sé si li passa que coneix persones que mai s’hagués imaginat que diuen que votaran Aliança Catalana. Com es pot contraargumentar amb ells?
És un repte, un desafiament. Jo soc partidari de dur les qüestions a l’esfera pública per poder ser examinades. Hem de ser capaços d’entendre la dialèctica. No crec que s’hagi d’ignorar el fenomen de l’extrema dreta ni que s’hagi d’utilitzar la seva mateixa manera de comunicar, que és simplificadora, polaritzadora. Les qüestions s’han de poder examinar amb lucidesa i per això és convenient que el nivell de la conversa pública sigui de qualitat per poder veure les contradiccions en què incorren aquests discursos. Les seves promeses fallides, les bestieses que diuen. S’ha de circular per aquest carril del mig.

Recentment, ha propugnat un Bildu català. 
Bé, això no va tenir gaire èxit… Penso que és important que existeixi una alternativa d’esquerres, que sigui sobiranista, i que s’ha d’articular des d’un pensament de majories. Els nínxols petits, les barricades de petit abast no ajuden a construir. Caldrien lideratges nous, potser amb alguns lideratges vells també, per bastir una opció que pogués disputar el poder i no estar sempre al córner, queixant-se. No seria per història un Bildu, però vaig proposar aquest nom perquè s’entengués. 

Ho veu viable? Potser a l’esquerra li passa una mica com a sectors de l’independentisme, que volen grans unitats entorn un programa de màxims i després es passen el temps acusant els potencials socis de no ser tan "purs" com ells. No és aquesta la maledicció de certs fronts d’esquerres?
Si s’ha de construir algun tipus d’unitat de les forces que estan a l’esquerra del Partit Socialista, que aglutini també l’independentisme, i estic pensant sobretot en Catalunya, s’hauria de fer partint d’un seguit de punts de consens. A vegades, dir-ne de mínims sembla com si vulguem renunciar als màxims, però sí uns punts on tothom estigui d’acord. Però sense renunciar als màxims. Perquè hem de rectificar.

Hem vist l’Informe Fènix sobre economia. És important rectificar. L’abast d’aquesta rectificació ha de ser molt més gran en termes de justícia social. Hem de posar aquest sentit d’urgència. Catalunya last call. Últim avís. Sentit d’urgència. Per això és necessari que s’articulin aquestes majories.   

Anem a un altre tema, que lliga amb el que deia abans sobre l’acceleració. També ha defensat més filosofia als plans escolars. A Catalunya tenim un sorprenent fet diferencial pel que fa a filosofia: la matèria té menys hores a batxillerat que a la resta de territoris.
Moltes vegades, entorn la crisi de l’educació, es diu que estem anant pel bon camí. Aquest present l’hem de suportar de manera estoica perquè estem anant cap a un futur que serà molt millor. Jo veig que les coses no s’arreglen, sinó que estan empitjorant. En aquest cas, també cal rectificar. Abans de fer filosofia, potser caldria garantir l’ordre a les aules. Em poso una mica en el terreny de la disciplina. 

Que els professors poguessin exercir la seva professió en alguns barris, en algunes àrees metropolitanes, amb la suficient seguretat. Per poder després començar a treballar la capacitat d’argumentar, llegir, escoltar i parlar. De ser dialèctics. I això necessita unes condicions necessàries d’ordre.   

Com es pot convèncer les elits per ampliar la presència de les ciències socials i humanístiques a les aules?
S’ha de recordar la connexió de les ciències humanístiques amb altres disciplines, per no continuar amb la batalla entre ciències i lletres. Jo estic molt interessat en la bioètica, que és un pont entre les ciències i les lletres. La filosofia pot servir per reflexionar sobre problemes abstractes, gairebé ciència pura, coses que tenen un fi en si mateixes, però se la pot aplicar al terreny de les biotecnologies, a temes de salut pública, sobre els drets dels pacients i la seva autonomia. Sobre un seguit de dilemes. 

D’entrada s’ha de garantir que es puguin fer les classes bé. I això vol dir fer una intervenció sobre les famílies. S’ha de poder construir alguna cosa amb sentit. Es tracta de seure i tornar a replantejar què és el que s’espera de l’educació en aquest país. I no anar posant pedaços a partir de demandes concretes, legítimes, dels sindicats, sinó també fer un plantejament global de la situació. Fer una bona anàlisi, veure què ha fallat, què està fallant. Aquest pacte sobre l’educació hauria de poder durar i ser aplicat.  

Ha treballat el concepte de fraternitat. Dels tres valors enunciats per la Revolució Francesa, i en bona part per la modernitat, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, aquesta és potser la més difícil de definir?
És el que es fa més difícil de capturar amb la intuïció. La llibertat sempre és la llibertat d’alguna cosa, de premsa, de reunió, d’expressió. La igualtat és d’oportunitats, de capacitats. Sempre tenen algun tipus de complement del nom. En canvi, la fraternitat què és? La idea d’una comunitat ben cohesionada en la qual hi ha una amistat civil? La idea que hi ha d’haver un principi de la diferència, com deia John Rawls, és a dir, que només s’acceptaran les desigualtats socials en la mesura que es pugui millorar els qui estan pitjor? Com a la Revolució Francesa: fraternitat o mort, gairebé com el Terror?

Vostè què creu?
Diria que la fraternitat és el conjunt de tots els fonaments necessaris per dur a terme la conversa pública. És a dir, de no veure qui tens davant com un enemic. Per tant, un mínim de fraternitat és necessari per trobar un bé comú. Que moltes vegades es trobarà a partir del conflicte. 

Fraternitat no és amor, però seria més que un simple respecte. 
Hi ha el concepte de tolerància, que a vegades pot semblar una manera de mirar l’altre des de dalt. Respecte m’agrada més perquè té a veure amb tornar a mirar. De poder-nos mirar als ulls. Perquè pugui existir una autèntica fraternitat, els ciutadans ens hauríem de poder mirar als ulls els uns als altres. No ser ni arrogants ni servils. 

Hem de tornar a aprendre a debatre? 
Caldria un clima de debat que fos constructiu. Això em recorda una cosa que deia Sòcrates, que preferia ser corregit en un debat perquè així haurà après alguna cosa. No va de guanyar els debats. Ho explica Plató en un dels seus Diàlegs, Gorgias, que prefereix ser vençut per poder aprendre que no pas vèncer. Però nosaltres entenem el debat per guanyar-lo. Sempre. 

En la seva tasca com a filòsof, el concepte de ciutadania és central. El ciutadà seria algú que va més enllà de limitar-se a pagar els seus impostos i votar, o no, en unes eleccions?
Vaig escriure una tesi doctoral sobre ciutadania. Sobre la construcció republicana de la ciutadania. En la dimensió ciutadana de la vida humana s’hi juguen béns que són molt importants. Militar com a ciutadans vol dir deixar de ser idiotes. Ciutadà en grec és polites. El contrari de polites és idiotes. L’idiota és aquell que només està pendent dels seus interessos particulars. El ciutadà és capaç de mirar a la resta i al que és comú. Per tant, és una activitat cansada. Ens toca fer-ho quan estem en una associació de veïns, o una comunitat. Són càrregues. Sòcrates deia que hi havia una càrrega ciutadana.   

Com anem de ciutadania a Catalunya?
Depèn de com es miri. Catalunya és una comunitat que ha crescut a l’ombra de dos grans estats, que són el francès i l’espanyol. S’ha hagut d’espavilar creant el seu propi civisme i el seu teixit associatiu. Ha tingut el seu múscul. El que no ha tingut és un estat. Si parlem de ciutadania com a actuació pública, vam tenir uns anys de molta mobilització. Ara sembla que estem en un estat de resignació, esperant alguna cosa. S’ha de tornar a fer força i pedalar. Tenim una tradició associativa que hem de tornar a despertar.  

Què ens caldria?
Hem d’agafar més ritme. Ara sembla que tot plegat estigui desdibuixat i han aparegut fenòmens que no van en la direcció d’un debat públic enraonat sinó a un atiar les emocions. També és cert que hi ha un seguit de problemes i necessitem que els polítics siguin propers, que responguin del que fan. Quan les coses estan malament, el que no pot ser és que no sapiguem exactament què ha fallat enlloc. Que tot trigui tant a resoldre’s i sigui tan feixuc. Això implica desànim.  

Un altre valor és el del consens. El valor del consens cívic ha de passar per davant de l’esperit crític?
A mi m’agrada el dissens. La democràcia té a veure amb el dissens. A vegades s’ha posat l’accent en la necessitat dels grans consensos, que són importants en alguns moments. Però també ho és vehicular els dissensos. És apassionant discutir amb persones que pensen diferent. I que, a partir de la diferència, es pugui generar algun tipus de dialèctica.  

Anem a les preguntes finals. Els catalans continuarem sent?
Els catalans hem de continuar sent com a poble. Està bé que la globalització no ens redueixi a una massa amorfa i que hi hagi pobles, nacions, i que puguem continuar sent. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Una Catalunya que és sobirana políticament, més justa socialment, respectuosa amb el medi ambient i que ha pogut fer una transició energètica sostenible. I després, em desperto del somni i veig que n’hi ha una que em parla del califat, que el preu de l’habitatge puja i els trens encara són fets i deixats estar. 

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La gran fortalesa és la seva continuïtat en el temps en circumstàncies molt adverses, la continuïtat en el canvi. Un punt feble és que a vegades no ha tingut prou empenta per fer-se respectar i ha tingut certa temptació d’excloure. Aquestes coses que semblen contradictòries s’han pogut donar a la vegada.

Excloure?
A vegades. Actualment, una part de la societat catalana està sucumbint a aquesta temptació.  

Quin error no hem de repetir?
Pensar que només depenem de nosaltres mateixos. Aconseguir la llibertat és molt difícil. Estem en un món molt complex i és important trobar aliances. 

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Prioritzar l’educació, sense cap mena de dubte. Hi ha una cosa de Bergson que hem de recordar. Deia que la Primera Guerra Mundial es va produir i que a ell li semblava impossible, però probable. Amb quina facilitat estan passant coses increïbles, com diria Hannah Arendt. Això és terrorífic. 

Quina feinada s’ha de fer perquè totes les solucions estiguin dins de la pantalla, connectades al flux de l’scroll infinit, mentre a fora hi ha cada vegada més guerres. Per resoldre això hem de fer política republicana. Es diu que les noves tecnologies són postrepublicanes. Hem d’aconseguir que hi hagi un debat públic en l’espai de les noves tecnologies. No hem de passar la pantalla de la política. Per això és molt important l’educació.