Deu anys després de la “cinquena onada feminista” -la del MeToo, les mobilitzacions massives a les xarxes i als carrers i les “ulleres violetes”-, una sensació compartida pesa sobre les persones que van fer que alguna cosa canviés a la societat: el cansament. “Estem cansades de ser les que, quan t’estàs fent birres amb els amics, hem de recordar que un comentari és sexista”, reconeix Ariadna Romans i Torrent, escriptora, investigadora i politòloga que acaba de publicar la seva primera obra Després de l’onada: confessions d’una feminista que fa el que pot (Eumo Editorial).
Aquest assaig sobre contradiccions, queixes i utopies iròniques (com la d’anar-se’n a viure al camp a cuidar gallines i fills i fer formatge casolà) reflecteix la veu d’una generació de dones que es va mullar de ple en l’última onada feminista i, ara, surfeja la davallada “fent el que podem” i lluitant contra el sentiment de culpa que “ens fa pensar que alguna cosa no estem fent bé”, confessa l’escriptora en conversa amb Nació. Romans i Torrent escriu per travessar aquesta “vall” en què conviuen l’auge de l’extrema dreta, de l’antifeminisme a xarxes i els nous tipus de violències de gènere digitals amb l’esperança que, després d’aquesta contraonada, hi haurà una nova remuntada del moviment feminista.
Quin és l’objectiu del llibre?
És una reflexió en veu alta i compartida sobre les contradiccions en les quals les feministes es troben avui en dia, sobretot les dones de la meva generació (30 anys), que vam entrar al feminisme durant el 2015-2016 amb el boom del MeToo, el consentiment, les noves maneres d'organitzar la vida, etc. Ara, 10 anys després, veiem que totes aquestes grans idees que ens van donar molta esperança en el futur estan contrarestades per altres coses que ens fan més aviat por. Bé sigui l'extrema dreta o que nosaltres mateixes ja no som tan combatives com abans perquè no volem que tot hagi de passar per convertir-nos en la persona que fent birres ha de dir que no es faci un comentari sexista. Estem cansades. Quan portes 10 anys dient coses i ningú et fa cas, el que abans era com un ferro roent, ara ja ens fa estar cansades. Per mi era interessant reflexionar sobre què fem ara després d'aquesta gran onada darrere la qual hi ha una vall que hem de travessar.
Quan es deixa de ser aquesta “feminista pesada” per cansament, en qui recau aquesta responsabilitat?
Clar, la cosa és aquesta: si no ho fem nosaltres, no ho fa ningú. I la cosa és que no només no ho fa ningú, sinó que altra gent té temps de pensar i fer propostes que no van exactament en la nostra direcció. En un dels capítols parlo de les tradwifes que, per mi, són una conseqüència directa d'aquesta caiguda de l'onada feminista. Són una contraofensiva que, per mi, encara és molt més dolorosa: les pròpies dones que rebutgen el feminisme a partir de les mateixes eines que el feminisme els ha donat. És a dir, les tradwifes, aquestes que surten a Instagram fent formatge, tenint vuit fills, i monetitzant la seva vida a partir d'una xarxa social, al final són empresàries, tenen una estratègia i no són ximples. S’intenta cobrir de valors conservadors el que en realitat és una dona emprenent i fent servir la seva vida com un producte. El feminisme ha permès coses que eren bones per a l’alliberació de la dona, però el que no hem tingut en compte és que alliberar-nos també vol dir decidir, i hi ha decisions que són diferents.
Al llibre fa una llista de 30 definicions d’amics i familiars sobre què és “ser una bona feminista”. Hi ha una manera de ser-ho?
No. De fet, jo tenia clar que volia incorporar moltes definicions de gent molt diferent del meu entorn. No volia mostrar només la meva visió. N'hi ha una que diu “so de grills”, que és d'una persona a qui m'estimo molt a qui no li agrada gaire el tema del feminisme. És important reconèixer que no tothom té la mateixa idea. Durant aquesta pregunta sí que vaig estar llegint a la Roxane Gay, una periodista que té una columna al The New York Times que es diu “Mala feminista” en què fa confessions de moments quotidians en què se sent mala feminista. Crec que això porta molt de consol i tranquil·litat perquè reconeixes que no ho fas perfecte, però que realment no hi ha una manera perfecta de fer-ho, perquè vivim en una societat que no està estructurada pel feminisme.
Ha existit amb el feminisme una cultura de la cancel·lació? Ha afectat això a l’estat actual del moviment?
Sí, però tampoc vull posar tota la responsabilitat en la cultura de cancel·lació. Jo no hi estic gaire a favor en el sentit que, si comencem a cancel·lar, ens haurem d'acabar cancel·lant a tots. La roda de la cancel·lació té un punt, per exemple, en el cas de les agressions sexuals, dels violadors, de persones que han dit una cosa fora de lloc i no han rectificat. Però en aquest cas, per exemple, tots hem dit en algun moment alguna cosa fora de lloc i no hem demanat disculpes públiques. Hi ha situacions en què la cultura de la cancel·lació ha de servir per convertir-se en una cultura de reparació, per fer de pedagogia pública, entenent que són temes molt complicats. Així i tot, penso que l'extrema dreta o els moviments reaccionaris contra el feminisme haurien sortit igual, com ja van fer als anys setanta del segle passat. Sempre que hi ha una onada feminista després hi ha una contraonada d'alguna altra cosa. És una reacció natural en societat.
Al llibre diu que “l’esquerra fa temps que parla sola, amb paraules esdrúixoles”. Es pot parlar d’una manera més senzilla sense sacrificar o invisibilitzar les lluites socials o determinats col·lectius?
Crec que hi ha una manera de parlar i de fer les coses més fàcils, però no que sigui l'opció fàcil. Penso que parlar per tothom és més difícil que parlar per uns quants pocs. Per mi és important destacar que hi ha d'haver un esforç de l'esquerra de parlar clar, parlar sense els conceptes acadèmics, i això no vol dir que no hagin d'existir, però quan parles a un públic general has de fer servir un llenguatge general. Si apliques el mateix llenguatge que aplicaries en situacions teòriques, el que ens trobem és que la gent desconnecta i genera rebuig. El més perillós d'això és que la dreta o l'extrema dreta parla molt fàcil. No li estic restant importància a parlar bé, però si no parlem clar correm el risc que algú altre parli més clar que nosaltres.
“Després de l'onada”, fent referència al títol del seu llibre, on han quedat els homes aliats del 2015?
Per mi n'hi ha alguns que han fet una mica un procés similar al nostre: van estar molt implicats i, ara, han rebaixat intensitat, és el que podríem anomenar aliat descafeïnat. Després tenim l'home que és una mica com els que són del Barça quan guanya el Barça, és a dir, que va participar durant aquell temps, però que ara sembla que se n'ha oblidat bastant i pensa que la igualtat ja està assolida perquè ja cobrem el mateix. Hi ha un tercer que sí que s'ha mantingut implicat, amb el perill o amb la càrrega de ser ridiculitzat. Per exemple, un pare que decideix exercir la seva paternitat i ser la persona a casa que s'encarrega de les cures o l’home que li diu a un altre home que no t’interrompi quan estàs parlant. Per mi són unicorns. I, després, tenim un quart tipus d’home més reaccionari, que opina que les dones s'han passat de la ratlla. Aquests, per mi, són els més perillosos, perquè senten que l'avanç del feminisme els ha fet perdre posicions i volen recuperar-les.
Quins són els reptes actuals del moviment feminista?
El primer és resistir. En els últims 10 anys, s'han posat en qüestió o en dubte coses que ja havíem assumit com a sentit comú. Per exemple, que les criatures necessiten un pare i una mare. Això estava molt superat als anys setanta. I després, d'entre altres, hi ha el repte -i aquest sí que és més global- que no es vegi el feminisme com una cosa de blanques, europees, riques. Busquem referents locals, busquem maneres que el feminisme respongui a cada realitat.
