“Tot comença quan una dona parla amb una altra dona”. És el que Mireia Bofill Abelló, traductora i editora feminista dels anys seixanta, va dir a les Jornades Catalanes de la Dona de 1996. Trenta anys després, participa en les jornades “Feminismes en Revolta: 1976-2026…” , que se celebren del 12 al 14 de juny i commemoren mig segle de la primera i històrica trobada de més de 4.000 dones al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
Bofill Abelló (81 anys), junt amb Sílvia Aldavert Garcia (49 anys), politòloga i activista feminista, i Natàlia Camara (31 anys), antropòloga i professora de secundària, repassen a Nació la trajectòria del feminisme des de tres generacions diferents: postfranquisme, anys noranta i principis dels 2000 i des de la segona dècada dels 2000 fins a l'actualitat. Amb motiu dels cinquanta anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, analitzen d'on ve i cap a on es dirigeix el feminisme en un moment en què el futur apareix, com el descriu Bofill Abelló, com un "precipici".
Aconseguir la igualtat en temps convulsos
“En l'època en què vam fer les primeres Jornades estava prohibit tot, això que estem fent ara no, però quasi”, diu Bofill en referència a la reunió per videotrucada que mantenim. Durant el franquisme no existia llibertat d’associació ni de manifestació, però el moviment feminista no va desaparèixer, es movia en “la doble militància”, com explica la sociòloga de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Anna Maria Sánchez Aragón. El moviment es vinculava amb la lluita per la democràcia, les llibertats civils i la justícia social, una estratègia “molt útil perquè va permetre introduir les reivindicacions de les dones en l'espai públic després de la dictadura”, subratlla l’experta.
Els anys de la dictadura, recorda Bofill, les dones assolien la majoria d’edat als 21 anys, “quan passaven de dependre del pare al marit”, explica en referència al que marcava el Codi Civil 1958. L’avortament era il·legal, així com els anticonceptius i el divorci, i en l’àmbit educatiu i laboral les prohibicions limitaven l’accés de les dones a una feina digna o a uns estudis. A Catalunya, el feminisme es va reorganitzar durant els setanta lligat a la “democratització de la societat”, explica la sociòloga, per visibilitzar les desigualtats en l’espai públic i reivindicar drets fonamentals, fets que construeixen una imatge d’aquest moviment -d'entrada- negativa per a una gran part de la societat hereva de la dictadura.
Però van arribar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, i la sensació per a Bofill -que va formar part de l’organització- va ser que no era una cosa aïllada. “Era la primera assemblea pública que es feia després del franquisme convocant a tothom i hi havia una necessitat molt gran de dir el que volíem”, recorda la traductora. Més de 4.000 dones reunides a Barcelona van marcar un punt d’inflexió en la definició del full de ruta del feminisme els pròxims anys: la igualtat, el control i la decisió sobre els cossos, la llibertat sexual o el treball de cures van ser alguns dels reptes que es van retrobar, 20 anys després, en les Jornades del 1996.
Institucionalitzar el feminisme, sobre el paper
“Veníem d'aquestes dones que ho tenien tot per fer, van passar unes dècades i, fins i tot, es van institucionalitzar alguns temes”, explica Aldavert García sobre la situació del feminisme als anys noranta. Les coses havien canviat sobre el paper: la Constitució del 1978 havia introduït el concepte d’igualtat, s’havia aprovat la llei del divorci l’any 1981, es van despenalitzar els anticonceptius i l’avortament, l’any 1985, i es reforma el Codi Civil el 1975. Ara bé, aquesta igualtat institucional va “invisibilitzar la part de la política transformadora del feminisme”, destaca la politòloga, fet amb què coincideix Sánchez Aragón, qui explica que aquesta tendència va accentuar la denúncia de qüestions que fins aleshores es consideraven privades.
“És en aquest context que es consoliden conceptes com la violència de gènere o el treball reproductiu no remunerat”, explica la sociòloga. No va ser fins al 2004 que es va legislar, per primera vegada, sobre la violència de gènere que, fins aleshores, s’anomenava “violència domèstica”, destaca Aldavert Garcia. A partir dels 2000 es reprèn l’espentó feminista per “recuperar tot el poder polític dels anys setanta i contrastar la idea d’igualtat que es tenia”, remarca Aldavert Garcia.
La sentència de la Manada, les manis del 8M i el MeToo
La segona dècada dels 2000 marca un nou cicle polític i social pels feminismes. Per a la politòloga, un dels moments culminants va ser “la gran sortida al carrer que va començar arran de la contrareforma de la Llei d’avortament de Gallardón”. L’any 2013, el ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón va presentar un avantprojecte per fer més restrictiu el model d’avortament aprovat el 2010. La resposta als carrers del feminisme va impedir que es dugués a terme i, l’any 2014, va dimitir.
“De les primeres coses en què jo participo van ser aquestes mobilitzacions a Barcelona contra la contrarreforma del Gallardón”, recorda Natàlia Camara, qui va començar a militar en el feminisme quan era adolescent l’any 2012. “Se'ns van ajuntar lluites com el 15-M, van començar totes les manis del 8M i del 25N i des d’aquí ja no parem”, analitza Aldavert Garcia, qui com Camara va participar en les Jornades Catalanes de la Dona de 2016. Allò va ser l'inici d'un cicle polític en què el feminisme va marcar l’agenda política, però, com coincideixen totes, “és un cicle que clarament s'està acabant”, després de les mobilitzacions en contra de la sentència de la Manada i les vagues generals feministes del 2018, tant a nivell nacional com internacional.
Els reptes del futur: despolitització i l'auge reaccionari
L’última dècada ha marcat un punt d’inflexió en els feminismes, no només per l’ampliació de les seves lluites cap a les diversitats sexuals i de gènere i la integració d’altres moviments socials, sinó també per la transformació de les amenaces amb l’arribada d’internet. “La violència de gènere no ha deixat d’existir, però ara s’exerceix digitalment”, explica Camara. Moviments com MeToo o el NiUnaMenys exemplifiquen, segons l’experta en sociologia, aquesta nova etapa i amplien la capacitat d'incidir en el debat públic. Fet que genera un “context de reacció i l’auge reaccionari” actual que reflecteix que el feminisme “desestabilitza els pilars del poder”, però també que “els drets de les dones, de les persones LGTBIQ+ i de les persones migrants són el punt de mira d'aquest auge de l'extrema dreta”, subratlla Natàlia Camara.
Per a Bofill, aquest repte de futur conviu amb la sensació que totes les mirades es posen en el fet que “la igualtat ha arribat a un topall”. És el que Sánchez Aragón descriu com el "miratge de la igualtat": la percepció que la igualtat entre homes i dones ja s'ha assolit plenament, una idea que permet qüestionar actualment la “legitimitat” del feminisme, com defensa Natàlia Camara. “Observem una tensió constant entre els avenços feministes i les resistències socials que aquests generen”, explica la sociòloga.
Per a Aldavert Garcia el repte de futur és “tornar a identificar el feminisme com un projecte polític i social per a tothom”, davant la desmobilització i desorganització política que viuen, en general, els moviments d'esquerres. Motiu pel qual, cinquanta anys després, se celebren les jornades Feminismes en Revolta: 1976-2026…” en què les tres entrevistades participen alimentant el diàleg intergeneracional dins del moviment amb l’objectiu d’enfocar un futur en què parlar de feminisme no provoqui rebuig, vergonya ni indiferència.
