Enmig del debat sobre la seguretat ferroviària, i la pèrdua de confiança dels usuaris, estroncada aquests dies amb la tragèdia del xoc a Urda a Toledo, la possibilitat de suspendre durant dos anys la circulació d'alta velocitat entre Barcelona i Madrid, per fer millores a la línia, deu haver fet treure la pols al cartell del pont aeri.  

La notícia la donava com a possibilitat el ministre Puente mentre donava explicacions d'allò que no en té. Com ha pogut passar, com hi pot haver hagut aquesta mortaldat per segona vegada en la mateixa línia d'AVE? Revisar àudios, parlar amb els operaris del centre de control, investigar per què fallen tant aquests sistemes que pequen de manca de manteniment.  Venim d'aquesta idea que les estacions d'AVE eren com els auditoris i els poliesportius que han de tenir tots els pobles. L'esca de la modernitat ha acabat sent una esquerda que a més d'haver fet ensorrar l'eficàcia de Rodalies, s'ha acabat ensorrant en la seva pròpia magnitud. De què serveix aparèixer en els rànquings mundials amb més quilòmetres de xarxa d'alta velocitat, si no has planificat com les mantindràs, quin ús tindran, tot per acabar apareixent també als rànquings de sinistralitat.

I mentrestant el corredor del Mediterrani de mercaderies absolutament descuidat i desdibuixat, i les Rodalies ofegades en la inoperància. Què volem descarbonitzar així?

I ara, amb la possibilitat que es pugui tallar la línia Barcelona-Madrid, avui, com deia, a l'aeroport del Prat, deuen haver anat a recuperar els rètols del Pont Aeri.

Encara recordo la pila de trajectes que hi vaig fer, un servei que no tenia competència en temps de monopolis, fins que es va liberalitzar el trajecte i Iberia va veure com les companyies de baix cost, entre d'altres li disputaven un recorregut que és la joia de la corona de la mobilitat.

Però qui li va clavar l'estocada va ser el tren. Va ser l'alta velocitat que estalviava els tràmits aeris més carregosos que sempre comporta volar, i la ubicació de les estacions també és millor que la dels aeroports (tret de la del Camp de Tarragona), el temps i el cost feien l'opció de l'AVE més atractiva i competitiva. I el discurs de la lluita contra el canvi climàtic hi anava associat. 

Una transició energètica que no s'acaba de fer del tot, i que ara aquesta cadena de desgràcies encara fa trontollar més.

Veurem incrementar l'ús de l'avió, i el trànsit per carretera, i costarà Déu i ajuda que el tren agafi el volum de passatges que ha tingut tots aquests anys.

Tot això mentre el soroll polític de l'accident en plena precampanya amagarà de nou els debats de fons per deixar pas a l'acarnissament entre uns i altres. 

Vagin preparant el viatge al passat, i ben aviat vagin pensant que tornaran els peatges en aquest anar i tornar, aquest ritme pendular en què estem instal·lats.