Doctora en Economia per la Universitat de Boston i professora titular de l'Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton (Nova Jersey), Alícia Adserà és reconeguda com a experta en els vincles entre demografia, benestar, treball i migració, temes que són ben candents en el debat públic. També ha estudiat el procés de decisions que porta les famílies a tenir o no tenir fills. Ha estudiat a fons l’evolució de la natalitat en els països de l’OCDE i d’Amèrica Llatina. Presideix el Consell Acadèmic d’Ivàlua, l’organisme que avalua les polítiques públiques a Catalunya. L'entrevistem dins la sèrie de Nació Catalunya Last Call.

Faci’ns una radiografia del quadre demogràfic que presenta la societat catalana.
Quan expliquem una estructura demogràfica, normalment, mostrem una piràmide. En el cas de Catalunya, amb els anys, amb una davallada gran de la fertilitat i una esperança de vida de les més altes del món, el que tenim és un romboide. És a dir, que la base demogràfica és molt prima. Al voltant d’un 19% de la població té de 0 a 19 anys, entorn d’un 30% està en una edat mitjana i per sota del 20% en el nivell més alt. Bàsicament, el que tenim és una inversió i això és un problema.

Hi ha un factor positiu, que és que l’esperança de vida és molt alta en aquest país, però portem moltes dècades, des dels anys 90, en què la fecunditat a l’estat espanyol, però especialment a Catalunya, és molt baixa. Està per sota del que es considera la taxa de reemplaçament, que és el 2,1, que és la que et permet mantenir una població. El que s’ha afegit com a element nou és una arribada massiva d’immigrants.    

Ha definit aquest quadre com una tempesta perfecta. Per què?
És una tempesta perfecta perquè fa complicat gestionar-ho. Tenim una població que viu molts anys, el que és fantàstic. Podem parlar de com motivar la fecunditat i com s’ha arribat fins aquí, però és complicat. L’arribada de tanta gent és perquè han marxat de casa seva sense que vulgui fer-ho necessàriament i perquè aquí s’han obert les portes. Hi havia una necessitat de població en edat de treballar perquè es requeria preservar tot un seguit de serveis. Han entrat de manera generosa, però a Catalunya no tenim estris per regular res, això ha estat una política estatal.

Com s’ha arribat fins aquí?
Durant molts anys vam estudiar els canvis en el mercat de treball, que s’anava fent més inestable, i com això anava canviant les preferències vitals de molts joves. Gent que abans pensava tenir 3 fills s’ho van començar a repensar. Hi ha un component econòmic clar, que és la primera raó. La inestabilitat del treball, la necessitat d’ingressar dos sous, l’encariment de l’habitatge porten a un endarreriment en la fecunditat. L’endarreriment és un segon factor. Molta gent no s’adona de la dificultat que suposa endarrerir la decisió de tenir fills. 

I el tercer factor que ho explica és un canvi de preferències. La gent s’adapta als canvis i ara valora altres coses per davant de tenir fills. Valora més tenir una vida independent, o viatjar més, o considera que això de tenir fills és una cosa molt estressant. Si ajuntem tot això, tenim un determinat quadre de situació.

Anem a les polítiques. Com es pot revertir aquesta dinàmica? Quines mesures aconsellaria?
Pel que fa a les mesures econòmiques, s’han provat a molts llocs. Mesures com el xec nadó normalment tenen un impacte a curt termini, poden fer que algunes parelles avancin la seva decisió de tenir un fill, però quan mirem la quantitat final de fills que solen tenir, tampoc varia massa. Els permisos de paternitat i maternitat funcionen, però tenen un impacte marginal. En algun estudi es mostra també que hi ha persones que després d’un permís de paternitat ja no volen el segon fill. 

Per tenir un impacte molt gran en la fertilitat caldria un esforç de renda massiu, cosa difícil. O generar un sistema de salaris reals més alts i estables. El que sí que podem observar és que en els llocs on hi ha salaris alts i llocs de treball més estables, la fertilitat és més alta. 

Això és clar, no?
Això és així, però de totes maneres a tot arreu s’ha produït un descens de la natalitat. És una qüestió de preferències i això és molt difícil de modificar. 

Economia

Els economistes consideren la immigració «imprescindible», però reclamen planificació dels fluxos i integració plena

La immigració és una solució?
Depèn del que vulguem dir amb solució. Volem que ens paguin les pensions? Que ens ajudin amb les cures? Totes aquestes persones que han entrat treballen i cotitzen, i això són ingressos pel sistema. Pel que fa a la fertilitat, hi ha una bretxa entre els fills que la gent diu que vol tenir i els que té. En general, les parelles expressen que volen tenir més fills dels que tenen. Potser en això sí que podem buscar mesures que ajudin a fer que la gent acabi tenint els fills que vol. La mida de la població en termes absoluts no és important, ho serà depenent del que vulguem fer. 

Pel que fa a la natalitat, no creu que més immigració n'implica més?
He treballat en informes de l’OCDE sobre aquest tema. La fertilitat no tornarà a pujar fins a nivells de 3 fills. Les preferències, ja ho hem dit, han canviat. Intentar que les parelles puguin arribar al nivell de natalitat que volen fora bo, però implica una economia creixent i sous alts. Ara bé, la idea que vindran els immigrants i començaran a tenir fills que no té la resta de la població, això no passa. El 25% de la població catalana és nascuda a l’estranger i al voltant del 19% té nacionalitat estrangera. Si mirem els naixements, un 35% són de mares nascudes a l’estranger.

Quan la gent va als hospitals, veu que molts fills són de mares immigrants. El que passa és que aquesta gent entra aquí a l’edat de tenir fills. Per tant, és normal que en el percentatge de població que neix estiguin sobrerepresentats. Mecànicament. Quan després observem els fills que té cada immigrant, la xifra és més alta, però no massa més.

Quants fills solen tenir els catalans?
La taxa de fertilitat de les catalanes sol ser d'1,08 fills per dona. Si mirem les mares nascudes a l’estranger, obtenim al voltant d’un 1,25. La diferència no és per tirar coets. Això és els qui acaben d’arribar. Quan mirem els fills d’aquests immigrants, veiem que ja es comporten com els nadius, molt per sota del 2,1 que ens cal per sostenir la població. L’ajust a la taxa del lloc és molt ràpid. Una altra cosa és que si tens a càrrec teu el Departament d’Educació has de saber que l’any que ve tindràs a les aules de P-3 un 33% dels nanos seran de mare estrangera. Però això no et canviarà la fertilitat.

Ha insistit molt en el fet que per molts joves tenir fills ja no és una prioritat.
Aquí hi poden jugar molts factors. És la generació del cap de setmana de Ryanair o EasyJet. En temps de la meva generació això no existia ni tenim diners per fer-ho. Després també hi ha una por a ser pare, com una cosa molt complicada.

Les xarxes socials deuen haver tingut un paper important en aquests canvis de preferències.
Molt. Impacta en la fertilitat. Els role models, tot el que l’altra gent fa, té un gran impacte. Reforça els canvis de preferència. És el que en diem una cambra d'eco, aquestes bombolles que fan que al final només acabes escoltant el que tu ja et té convençut. Es té molta informació del que fan els altres els caps de setmana. 

Pel que fa al cas específic de Catalunya, hi ha alguna mesura concreta que caldria avaluar en la política de natalitat?
No hi ha molta cosa que puguem fer. Com a país disposem de poques eines. Tenim un pressupost molt minso i no se’ns ha compensat per proveir els recursos, tenint en compte que hem rebut l’entrada de molta més gent que la resta de territoris. L’augment de la despesa en educació i salut hauria d’haver-se incrementat en proporció a l’augment de població. I això no ho hem tingut. Si ho tinguéssim, potser moltes persones es plantejarien poder tenir fills de manera més optimista. Crear sectors més productius seria clau.      

El que diu ara entronca amb el que un grup d’economistes ha defensat a l’Informe Fènix. Hi coincideix?
Ara ho diuen ells, però és una cosa que fa vint anys que diem. El diagnòstic bàsic sobre el model és bastant comú. En el cas dels Estats Units, hem tingut el model Florida i el model Califòrnia. Califòrnia és una àrea de sectors molt productius, amb salaris molt alts, mentre Florida opta pel turisme i viure del sol.

Florida seria un exemple del model actual a Catalunya?
Bé, Florida és millor que això, honestament. Però ho deia com a exemple d’escollir entre diverses prioritats. S’ha optat pel més fàcil, tirar del model. Hi ha polítics que creuen que tenir més població, mecànicament, és créixer, quan és créixer en termes absoluts, però no en termes reals, per càpita. Aquest és el gran problema. No dic que no hàgim de ser una terra d’acollida, ho hem estat sempre. Però si només produïm treballs de baixa productivitat, només podrem oferir salaris baixos. 

Ara, insisteixo, hem de tenir en compte que les preferències han canviat. Allò de les famílies nombroses s’ha acabat. Perquè s’ha acabat a totes bandes. Només l’Àfrica subsahariana té en aquests moments fills per damunt de la taxa de reemplaçament. El Marroc està al voltant de la taxa de reemplaçament, de 2 o menys. L’Índia, igual. El món ha canviat. A Mèxic, fa 30 anys estaven al voltant de 4 anys i ara estan a 2. 

Però a la vegada hi ha finestres d’esperança. Hi ha sectors d’alta productivitat i el nostre país és molt atractiu. Necessitem capacitat fiscal i de regulació. Capacitat per evitar dumping fiscal. Si hem de competir amb la senyora Ayuso i la gent de Madrid per posar impostos zero en moltes coses, nosaltres no podrem competir. Aquí hi ha elements perniciosos per nosaltres. D’una banda, tenim unes obligacions: hem de pagar una sanitat, una educació i serveis dignes. Si els recursos que rebem són menors i no estan ajustats pel fet d’haver rebut una massa ingent de població, no serem capaços d’arribar al nivell que necessitem.           

Presideix el Consell Acadèmic d’Ivàlua, l’Institut Català d’Avaluació de les Polítiques Públiques. Expliqui’ns quina tasca fa.
Estudiar si les polítiques que es fan tenen sentit i funcionen. L’ideal és fer-ho ex ante, però també és útil analitzar el que han fet les diverses administracions públiques. Sobretot, l’important és tenir bones dades.    

Què creu que han de fer els governs per solidificar més l'avaluació de polítiques?
Es tracta d’intentar canviar la cultura de la gent, pensar bé les polítiques en termes d’eficiència i d’equitat. I cal també una cultura de com comuniques aquests resultats de manera que el públic en sigui ben conscient. No sempre és fàcil una avaluació. Ens trobem que hi ha entitats que tenen por de donar resultats quan realment nosaltres no hem de dir si això està ben fet o mal fet. És important, en tot cas, que hi hagi transparència.

A Anglaterra, l’Institute for Fiscal Studies penja els seus estudis i els ciutadans hi tenen accés. Però, en general, a Catalunya s’estan fent les coses en aquest àmbit. A Ivàlua, fem avaluació però també difusió del que vol dir avaluar a quadres de diversos nivells de les administracions i del tercer sector. Hi ha peticions del tercer sector perquè se’ls avaluï una determinada política.    

Finalment, algunes preguntes que fem a tots els entrevistats. Els catalans continuarem sent?
Crec que la llengua és bàsica. Estimar-la i utilitzar-la. Catalunya és una nacionalitat cívica, som una barreja de gent que passa per aquí. Seguirem sent si aconseguim que tots els qui visquin aquí se sentin catalans. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Va lligada a això que diem. La continuïtat de l’onada migratòria sense una aposta per nous sectors productius serà complicada. I després hem de comptar amb l’impacte de la IA, que incidirà en l’ocupació i encara no sabem com. 

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La fortalesa d’aquest país és el que significa aquesta paraula, la resiliència. L’emprenedoria, el capital humà, la petita empresa i la creativitat encara existeixen. És l’esperança d’aquest país. Una feblesa? Diria que hi ha massa picabaralles. Hauríem d’esforçar-nos per estar tots junts, estimant-nos. Imagino que això ve donat per la situació política. 

Quin error no hem de repetir?
N’hem fet tants… Potser a vegades no hem sabut aprofitar la nostra posició política per obtenir més resultats. Hem optat massa pel sol que llueix pensant en el turisme i el sòl per requalificar. No hem d’anar per la via curtterminista.

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Per mi, l’educació és clau.