Feia dos anys que Martha Lozano treballava com a educadora al suport intensiu per a l'escolarització inclusiva (SIEI) de l’Escola Montserratina de Viladecans, però des de fa només uns dies -quan li van comunicar que el seu contracte s’acabava el 31 d’agost- espera la resolució de les vacants de nova creació que Educació ha promogut per al nou curs. "Fins a principis de setembre no ens diuen si ens l’han donat o no i, potser són 500 noves dotacions, però les persones que hem saltat amb el concurs endarrerit som 1.000", es queixa Lozano, que també és delegada de CGT Laborals del Baix Llobregat.
Tot i que no confia que la resolució arribi fins a finals de setembre, el que més li preocupa és que molts dels seus alumnes -que van des dels tres anys fins a sisè de primària- començaran el curs “sense referents”. Com a educadora en un SIEI, treballa amb un grup de deu alumnes de diferents edats que gestiona junt amb una mestra d’educació especial. "El suport intensiu és irreal perquè ens hem de repartir 10 classes entre dues persones i, al final, cada nen potser només rep 3 o 4 hores a la setmana", subratlla Lozano.
El seu dia a l’escola començava abans que el dels seus companys docents: a dos quarts de nou, i "cobrant menys", destaca l’educadora. Preparava el material i assumia que, aquell dia, el seu horari dependria de les necessitats dels seus alumnes. "Al final has de prioritzar: si vèiem que un alumne tenia més necessitat, doncs aquella setmana estava més hores amb ell", explica Lozano, que treballava a l’Escola Montserratina, sobretot, amb nens amb autisme.
A través de pictogrames, activitats de psicomotricitat o exercicis a una aula sensorial, l’educadora intentava fomentar les capacitats comunicatives dels nens a partir d’un treball individual que no sempre pot ser dins de l’aula. "És un suport que s'hauria de donar dins de l'aula perquè el nen pugui seguir les dinàmiques amb la resta de companys, però no sempre es pot fer i s’acaba sortint de l’aula", fet que per a Lozano trenca amb la idea de la inclusivitat.
Entre la manca de recursos i la inclusivitat real
Tot i que les noves mesures d’Educació per la inclusiva aquest curs inclouen l’increment de personal en els centres d’educació especial amb 204 places -80 més que el curs passat- i de les dotacions en els centres inclosos en el SIEI, la realitat és que les ràtios d’alumnes continuen estant lluny de les peticions del personal educatiu. "L'ideal seria que poguéssim ser dues persones per cada cinc alumnes", detalla Lozano, que denuncia l’impacte que té en l’ensenyament dels alumnes la manca de docents.
"Fer inclusió, barrejar nens amb diversitat funcional en una escola ordinària, és una idea molt maca, però, ara mateix, amb els pocs recursos i la poca formació és poc efectiu", adverteix l’educadora, qui afegeix que, tot i l’ampliació de les dotacions a les escoles d’educació especial, no hi ha personal per cobrir les vacants. "Si no hi ha un mínim de dignitat laboral la gent no es presenta i no vol treballar d'això", ressalta.
- Els nens del SIEI de l’Escola Montserratina de Viladecans preparen els entrepans per vendre`ls en la cantina
- Cedida
Per abordar la inclusivitat a l’aula, Lozano va haver de buscar alternatives en què es prioritzaven les necessitats de l’alumnat a l’aprenentatge acadèmic i, així, va néixer la idea d’organitzar una cantina per als professors. "Els divendres al matí fèiem una llista de la compra, anàvem a comprar els ingredients i cada mestre de l'escola demanava un entrepà i el veníem a un euro", explica l’educadora sobre una de les activitats que fa amb el grup de 10 alumnes dins del SIEI. D’aquesta manera, treballaven l’autonomia, l’escriptura o les sumes i restes amb els diners. "L'aprenentatge queda com l'última cosa de la llista. Al final hem de prioritzar un aprenentatge d'autonomia, de relació entre els alumnes", explica Lozano, a qui la càrrega emocional del treball també li pesa quan torna a casa.
L’impacte emocional: de l’escola a casa
Des que entrava a l’escola fins que acabava la jornada a les 16.30, Lozano vetllava perquè els seus alumnes reberen, igual que els seus companys, l’educació i l’atenció que necessitaven. "A l’aula ens coordinem amb els tutors i, quan nosaltres no estem, els donem pautes i orientacions per gestionar aquests alumnes i al menjador també ens coordinem amb les monitores", explica. I després d’una intensa jornada escolar, en tornar a casa, Lozano ha de fer de mare.
"Estàs tensa tot el dia pendent per si l'alumne se t'escapa, li pega o li mossega a un altre alumne i quan arribes a casa no tens forces, però a casa meva m'espera una filla que també té dret a tenir la meva atenció". La frustració i l’esgotament són el resultat d’una feina en què les contencions a alumnes amb autisme molt greu i agressiu es compaginen amb la gestió emocional de les famílies, que troben en l’educadora un espai de confiança.
- Els nens del SIEI de l’Escola Montserratina de Viladecans fent la compra amb les educadores
- Cedida
"Nosaltres intentàvem fer una reunió per trimestre amb les famílies i els donàvem el seu espai perquè poguessin explicar els seus dubtes, neguits o batalles diàries i que entre elles poguéssim fer també equip per no sentir-se soles", explica Lozano sobre l’acompanyament que organitzava a l’Escola Montserratina. Tot i que, per a l’educadora, també hi havia una part negativa en aquest procés: "Sentia que les estafava perquè estan molt agraïdes perquè pensen que el seu fill està rebent tot el dia de manera intensiva aquest suport, i és mentida", se sincera Lozano, qui, tot i això, ha passat més hores amb els nens del SIEI que amb la seva filla.
El seu curs, com el de la resta de docents catalans, ha estat marcat per les mobilitzacions del sector i per la sensació, ja enquistada, de “no arribar mai a fer tot el que voldria amb els nens”, lamenta l'educadora del SIEI. Ara, quan només queden uns dies perquè comenci el nou curs, ni Lozano ni els seus 10 alumnes començaran amb normalitat l’escola a l’espera de saber si podrà tornar a veure el seu grup o si haurà de marxar a un altre centre en què començar de nou la roda.
