Si en una cosa han estat d’acord PP i PSOE els darrers quaranta anys ha estat en el projecte megalòman, irracional, centralista-espanyolista i, finalment, criminal de l’alta velocitat. S’han succeït els presidents i els ministres de Foment de tots dos partits, però l’alta velocitat s’ha mantingut a recer de les onades de l’alternança. És de les poques polítiques a Espanya que mereixen ser qualificades d’estat, és a dir compartides sense matisos pels dos partits sistèmics.
Des de la primera línia Madrid-Sevilla de 1992, el Regne d’Espanya ha invertit entre 63.000 i 67.000 milions d’euros, segons les fonts, en connectar Madrid amb totes les capitals de província. Cosir Espanya amb fils d’acer, en va dir la ministra Magdalena Álvarez. Del PSOE. Del govern Zapatero. Els que pentinem canes recordem molt bé els reportatges propagandistes de la premsa espanyola quan s’estava en fase de convèncer i il·lusionar l’opinió pública sobre les bondats de convertir-se en el segon país del món (després de la Xina!) amb més quilòmetres d’alta velocitat. Era un motiu d’orgull nacional, un missatge al món sobre la modernitat i prosperitat d’Espanya.
Els alcaldes de les capitals de província es barallaven per ser prioritzats en el dibuix de la xarxa. Ells també s’havien cregut la propaganda que deia que l’AVE portaria la prosperitat a les seves ciutats. Quan es van adonar que el model espanyol d’alta velocitat no estava pensat per a això, sinó per a xuclar capital humà i talent professional cap a Madrid, ja era massa tard i l’expressió “Espanya buidada” començava a fer el seu camí als titulars de la mateixa premsa que, a canvi d’inversions milionàries en publicitat ministerial, anys abans havia aplaudit enfervorida cada estació d’AVE inaugurada. Algunes, en llocs inversemblants.
Com totes les polítiques d’estat des que Espanya és Espanya, el disseny de l’alta velocitat va incorporar i manté la seva corresponent dosi de catalanofòbia. No parlo del retard habitual en arribar a Barcelona (any 2008, setze anys després de l’inici d’activitat de la xarxa amb el Madrid-Sevilla), sinó de l’escandalosa omissió de la connexió entre Barcelona i València, segona i tercera capital de província d’Espanya en població i nodes principals de l’eix econòmic mediterrani. No hi pot haver un sol expert ferroviari al món capaç de justificar que Palència i Burgos estiguin connectades, i Barcelona i València no. Qui diu Palència i Burgos, diu Zamora i Ourense, o Cuenca i Albacete.
Barcelona i València no estan connectades per l’AVE perquè l’alta velocitat espanyola és una gran aspiradora d’estat a favor del Madrid DF i contra l’únic eix peninsular que pot competir amb Madrid i deixar-la enrere. L’estat profund i la tecnoestructura d’alt funcionariat que està al seu servei saben des de fa segles que el projecte nacional espanyol passa per neutralitzar, al preu que calgui, l’entesa Barcelona-València. El buit clamorós entre Barcelona i València en el mapa de línies de l’AVE l’han dibuixat els mateixos cervells que van induir les pallisses i les bombes de la batalla de València a la transició per impedir el risc d’un País Valencià alineat amb Catalunya.
La bogeria nacionalista de l’AVE l’ha pagat, també, la classe treballadora que es desplaça cada dia a la feina en trens de rodalia, i per damunt de totes les classes treballadores de l’estat, la catalana, perquè Rodalies Catalunya ha patit una doble desinversió: la derivada de la priorització de l’alta velocitat, com a tot Espanya, i la derivada de la discriminació sistemàtica i estructural de Catalunya en l’execució dels pressupostos generals de l’Estat. Aquesta darrera, per cert, una altra política d’estat a recer de les onades de l’alternança.
Dèiem al començament que l’alta velocitat espanyola ha estat un projecte megalòman, irracional, i centralista-espanyolista. Finalment, ha acabat essent un projecte també criminal. Mentre es batien els rècords europeus i quasi mundials d’inversió en quilòmetres de via, estacions i trens, els pressupostos de manteniment de la xarxa no només no creixien en paral·lel, sinó que s’allunyaven progressivament dels estàndards europeus: segons dades recents de la Comissió Europea, en proporció, Espanya dedica la meitat del pressupost que França i Alemanya al manteniment de la xarxa d’alta velocitat. Ens governa gent perillosa.