El març del 2004, José María Aznar va agafar el telèfon i va començar a trucar als directors dels principals diaris espanyols. A Madrid acabaven d'esclatar les bombes de l'11-M i el president tenia una urgència: convèncer-los que havia estat ETA. No era una qüestió menor. Faltaven tres dies per a les eleccions generals i l'autoria de l'atemptat podia decidir qui ocuparia la Moncloa. Si havia estat ETA, el relat de fermesa antiterrorista del Partit Popular quedava reforçat. Si havia estat el terrorisme jihadista, la guerra de l'Iraq i el suport d'Aznar a George W. Bush adquirien una dimensió política explosiva.

El govern va insistir en la primera versió mentre s'acumulaven indicis que apuntaven en una altra direcció. Els ciutadans van començar a sospitar que no els explicaven tota la veritat. I aquella sospita va acabar convertint-se en un terratrèmol electoral. El 14 de març, el PP va perdre unes eleccions que tenia  possibilitats de guanyar. No va ser l'atemptat. Va ser la gestió política de la informació.

Vint-i-dos anys després, una altra tragèdia ferroviària, aquesta vegada un accident devastador, irromp en una campanya electoral espanyola. El 28 d'octubre, dos trens d'alta velocitat van xocar a Urda, a Toledo, i van provocar desenes de morts. Amb el país encara commocionat, el govern de Pedro Sánchez va situar un error humà al centre de les explicacions inicials. I poques hores després de l'accident, diversos mitjans publicaven els àudios de les converses entre els maquinistes i el centre de control d'Adif.

Les gravacions són esfereïdores. Un controlador autoritza un tren a reprendre la marxa normal quan n'hi ha un altre d'aturat a la mateixa via. Una decisió aparentment incomprensible, amb conseqüències devastadores. Però també s'hi escolten dubtes, consultes i desconcert. I hi ha una pregunta que cap gravació no pot respondre tota sola: com és possible que un sistema ferroviari d'alta velocitat permeti que una instrucció equivocada desemboqui en una catàstrofe d'aquesta magnitud?

És aquí on la comparació amb l'11-M adquireix sentit. No perquè les dues tragèdies siguin equivalents, ni perquè estigui demostrat que Sánchez ordenés la filtració. No ho està pas. Però el resultat comunicatiu és inquietantment familiar: abans que la investigació independent hagi establert les causes i les responsabilitats, ja circula una explicació que concentra l'atenció en uns individus concrets i allunya el focus de qui governa.

Qui va filtrar aquells àudios? Qui els custodiava? Per què van arribar a les redaccions mentre encara es recuperaven víctimes? I, sobretot, a qui beneficiava que el país escoltés la veu d'un controlador donant una ordre equivocada abans de conèixer l'estat real dels sistemes de seguretat, els protocols, les inversions i les advertències dels professionals?

Pedro Sánchez s'enfronta ara a un dilema que Aznar va gestionar de la pitjor manera possible. Pot assumir que una tragèdia d'aquesta magnitud exigeix transparència radical, investigació independent i responsabilitats a tots els nivells. O pot deixar que s'instal·li la percepció que el seu govern prefereix una explicació ràpida, políticament menys costosa, abans que una veritat possiblement incòmoda.

El problema és que, en política, la percepció d'un encobriment pot acabar resultant tan destructiva com l'encobriment mateix. I com més s'esforça un govern a imposar un relat, més sospites desperta tot allò que deixa fora.

Aznar va descobrir massa tard que els ciutadans no perdonen que se'ls tracti com a menors d'edat, especialment quan hi ha morts damunt la taula. Sánchez corre el risc de descobrir-ho el 29 de novembre. Amb un agreujant: l'extrema dreta i la ultradreta estan preparades per convertir la desconfiança en combustible electoral. Cada contradicció, cada dada ocultada o cada explicació precipitada serà una nova oportunitat per presentar tot el sistema institucional com una maquinària de mentides.

La paradoxa és terrible. Un govern que vulgui protegir les seves possibilitats electorals reduint una tragèdia a l'error d'un treballador pot acabar facilitant la victòria dels seus adversaris més radicals. No perquè els adversaris tinguin necessàriament raó, sinó perquè la credibilitat, una vegada perduda, no es recupera amb una roda de premsa.

El 2004, les trucades d'Aznar als directors dels diaris es van convertir en el símbol d'un poder que pretenia administrar la veritat. El 2026, els àudios d'Urda podrien acabar simbolitzant una temptació semblant: construir una explicació política abans d'haver reconstruït completament els fets.

Encara som a temps de saber qui va filtrar les gravacions i per què. Encara som a temps d'exigir totes les responsabilitats, també les polítiques. Però la campanya electoral no esperarà que la investigació acabi.

El 29 de novembre sabrem si Pedro Sánchez ha après la lliçó d'Aznar. O si ha comès l'error de pensar que es pot guanyar unes eleccions intentant controlar allò que els ciutadans tenen dret a saber.