En temps de polaritzacions crispades, s’agraeix la contribució dels qui volen encetar debats, o enriquir-los, sense posicions maximalistes ni massa llocs comuns. És el que fa Miquel Puig (Tarragona, 1974), doctor en Economia, exdirector general de la Corporació de Mitjans de Comunicació, exsecretari d’Afers Econòmics i Fons Europeus del Govern Aragonès i exregidor d’ERC a Barcelona, sempre com a independent. Puig ha fet aportacions d’interès amb Els salaris de la ira, La ciutat insatisfeta i, ara, com un dels autors de l’Informe Fènix, crític amb el model de creixement .   

Han generat un debat intens sobre el model econòmic amb l’Informe Fènix. N’estan contents?
Hem generat un debat que és més petit del que voldríem, però molt més gran que el que esperàvem. En aquest sentit,estem contents perquè temíem que passés com un informe més i no. Han passat les setmanes i se’n continuen fent referències. L’únic que hem volgut és cridar l’atenció sobre unes coses que són de sentit comú, però que sovint s’ignoren. Que no és el mateix el PIB que el PIB per càpita, que no creix gaire respecte a Europa. 

I què més volen subratllar?
Home, estem creant molts llocs de treball amb salaris barats per a gent que no tenim. Per tant, aquesta gent ha de venir. Aquest procés crea molts problemes, a l’habitatge, a la salut, a l’ensenyament. Això, que ja crea problemes de congestió, acabarà creant-ne de finançament de l’estat del benestar, que està basat en la solidaritat. És a dir, els qui més guanyen paguen més del que reben i els qui menys guanyen paguen menys del que reben. Si ens especialitzem a crear llocs de treball per baix, tard o d’hora tindrem problemes.

Hi ha també una altra idea a considerar. No tot Catalunya va malament. Hi ha un sector tecnològic que va bé, hi ha un sector industrial que va millor del que ens pensem. Sempre elogiem la indústria basca i s’ha arribat a creure que és més potent que la indústria catalana, però la catalana rutlla millor.   

Alguns dels conceptes que utilitzen han provocat controvèrsia i rebuig. Com parlar de salaris subvencionats. És una expressió afortunada? No seria més adequat parlar d’empresaris subvencionats?
En realitat, el que seria més correcte seria parlar de serveis o de productes subvencionats. És a dir, són productes que no paguen el seu cost real. A Catalunya, hi ha salaris baixos, el que no hi ha són treballadors barats. Perquè un treballador té dret a anar al CAP, a una assistència de per vida si queda invàlid, una pensió molt per sobre del que haurà contribuït. Un treballador és car, si el seu salari és baix, hi ha un desequilibri entre el que costa i el que se li paga. Qui se’n beneficia? No és el treballador, és qui rep el servei. 

No els incomoda que siguin els partits més a la dreta els qui han intentat fer seu l’informe? Com Vox, que assegura que els donen la raó en el seu discurs antimmigració. 
He vist aquests dies, després de la presentació de Fènix, una vinyeta de còmic que mostra tres persones parlant. Una diu: “Si creem molts llocs de treball i venen immigrants mal pagats, això generarà problemes a l’estat del benestar”. Els altres repliquen: “Estàs dient que la culpa és dels immigrants”. I el primer respon: “No ens en sortirem”. Efectivament, és incòmode. Nosaltres no acusem els immigrants de ser els culpables de res. El que diem és que les activitats que creen llocs de treball poc qualificats generen problemes.       

Economia

​CRÒNICA

«És el mateix créixer que prosperar?»: l'Informe Fènix divideix els economistes Pep Martí i Vallverdú

En el model econòmic que tenen vostès al cap, hi té cabuda l’ampliació de l’aeroport?
Nosaltres no ens pronunciem sobre l’aeroport. Segurament perquè discreparíem entre nosaltres. 

I la seva opinió quina és?
Jo estic a favor del decreixement del nombre de turistes. No crec que la manera de reduir el nombre de turistes vingui de mantenir el Prat congelat. No crec que l’ampliació del Prat vagi per aquí. És evident que Aena, si vol ampliar el Prat és perquè hi veu més passatgers. Ara, els turistes no deixaran de venir perquè l’aeroport sigui més o menys gran. Els turistes vindran en funció de la capacitat de llits que ofereixi la ciutat. I el que s’ha de controlar són els llits. És evident que, si el país té una estratègia de creixement del turisme com s’ha tingut aquí i a les Balears, s’han de crear més llits i més aeroports. El tema clau són les habitacions. 

I Barcelona, com la veu dins d’aquest debat de model?
Barcelona està millor que la resta de Catalunya i està més encarrilada. El debat intel·lectual crític amb el turisme barat ja està guanyat. A Barcelona s’ha creat un estat d’opinió que s’han d’eliminar els pisos turístics, que s’ha de combatre el turisme de borratxera o de comiat de solters i que no s’han de fer més hotels. En canvi, a la costa, a les zones de sol i platja que són el gruix del turisme a Catalunya, no s’ha guanyat. 

Per exemple, Jaume Collboni, que no és precisament el representant d’un moviment pel decreixement, ha anunciat una campanya contra els creuers d’escala, que representa un turisme molt depredador. La batalla intel·lectual a Barcelona està bastant guanyada i vull creure que el 2028 s’eliminaran els pisos turístics. 

La ciutat està exercint el lideratge que li pertoca? La veu millor que quan va ser elegit regidor, ara fa sis anys?
Aquests canvis sempres ón molt lents. Al barceloní no se li pot dir que la ciutat està millor quan els lloguers estan com estan i hi ha problemes d’ordre públic. Potser tenim les idees més clares, però la ciutat no està millor. 

I el paper de lideratge de la ciutat en el país el veu clar?
Catalunya té un problema de lideratge molt gran. Molt gran. I Barcelona forma part d’aquest problema.

En quin sentit?
Doncs que Catalunya no té les idees clares d’on vol ser d’aquí 25 anys. La Catalunya del 2050… A veure, l’Idescat, que és un institut estadístic, treu uns escenaris que diuen que en 25 anys podria ser que la població fos la mateixa que ara, podria haver crescut o podria ser de 10 milions. Hi ha qui ha parlat d’una població de 10 milions. Els qui pretenen liderar aquest país han d’aclarir-se.

No veu full de ruta?
Gens. El tema de la població és claríssim, és la base. Hem passat de 6 milions a 8 sense full de ruta. Un dels exercicis més exigents que ha fet la Generalitat en els darrers anys ha estat la Proencat, la Prospectiva energètica de Catalunya per al 2050. Fan una projecció d’una població catalana de 8,5 milions d’habitants. 

Com és que hi ha aquestes contradiccions?
Ha faltat reflexió. I hi ha una manca de confiança en la capacitat de moldejar el nostre futur. El que hi ha és la gestió del dia a dia. El tema demogràfic és el més important. Els problemes greus que tenim ara sóm, no perquè hem passat de 6 a 8, sinó perquè hi hem passat sense haver-ho previst. I falten habitages, és clar. Per això improvisem mesures per limitar preus, demonitzem els especuladors… El problema és que la població ha crescut i no s’han fet pisos. L’Informe Fènix què vol dir? El que diem és que hem de pensar on volem anar. 

Malgrat això, creu que Catalunya continuarà sent?
No ho sé. Catalunya serà el que vulguin els catalans. 

Té dubtes?
És clar que tinc dubtes. A veure, el to de Catalunya és baix. El catalanisme és un moviment de molta gent que, en el fons, diu que nosaltres som capaços de fer una societat millor. Si no ho fem, ens ho faran. I el que ens faran no ens agradarà gaire. El catalanisme avui dia existeix, però no és una força que vibra i lidera. Vivim del catalanisme, però no veig el país vibrar amb voluntat d’aconseguir alguna cosa. Hi ha coses que van molt bé, compte!

Per exemple?
La recerca i la tecnologia. L’escola, no. Aquest país volia ser una cosa i sabia que això començava per l’escola. I el que ens arriba de l’escola és alarmant. Veiem una classe mitjana que fuig de l'escola pública per salvar els seus fills del que considera que és un perill. És comprensible, però és alarmant perquè el que hauríem de veure és un moviment de la classe mitjana per millorar l’escola pública. És el mateix que passa amb la productivitat. Veiem moltes justificacions per dir que no estem tan malament, que no s’ha d’exagerar. Excuses per no dir res.    

Si hagués de dir la principal amenaça i la principal fortalesa dels catalans, quines serien?
La principal amenaça no és Espanya, ni els jutges ni l’extrema dreta. La principal amenaça és la inoperància i la dimissió dels catalans. I la principal fortalesa és que a Catalunya hi ha molta gent disposada a sacrificar-se i esforçar-se perquè aquest país sigui millor. El catalanisme existeix i és la força que ha aconseguit que aquest país sigui alguna cosa més que una província. 

Veu una dinàmica de cansament i desànim a la societat?
Sí, clar, però això es produeix a tot Occident. No som una excepció. Som una població envellida. Els més animats solen ser els joves i en aquests moments els joves són pessimistes. Pensen en el futur com una cosa problemàtica. Nosaltres pensàvem en el futur com una cosa que era impossible que anés malament. Això és a tot Occident. A Catalunya el procés tampoc ha ajudat.

Algun error que no s’hauria de repetir?
Passar de 8 a 10 milions d’habitants sense pensar-hi seria un error terrible.

I si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Restructurar el turisme. És un sector molt important quantitativament i amb un potencial gran. És gran, té poca productivitat i té un gran potencial.  

I dins d’aquest marc crític, com valora l’acord de finançament?
Jo crec que és millor que el que tenim ara. No comparteixo l’opinió dels qui diuen que podria ser millor. D’acord, però l’òptim és enemic del que és bo, i s’ha d’avançar pas a pas. No es pot pretendre que un sistema molt injust, perquè ho és, es pugui canviar de cop o es pugui canviar només per a Catalunya. El sistema que s’ha pactat deixa igual els qui estan ben finançats i als qui estan darrera milloren. Segueix sent injust, però és millor.

Va dirigir la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. Els mitjans públics estan adaptats al segle XXI?
No puc opinar sobre això. Crec que estan fent un gran esforç i fent les coses força bé. Ara, tinc la sensació que els nostres joves no tenen com a referència els mitjans públics. Hem d’estar agraïts als qui s’esforcen per millorar. 

S’haurien d’aprofitar les properes jubilacions per repensar el model comunicacional i redimensionar-lo? 
En el temps en què jo estava al capdavant de la Corporació, sent el model molt més modern que el de RTVE, era més antic que el de les noves cadenes de televisió, que viuen més de la compra i la subcontractació, són menys productores i més àgils. Suposo que la resposta a la pregunta ha de ser positiva, però no ho sé.