El Palau de les Heures i el refugi secret del president Companys

Barcelona és una ciutat que mai no pots acabar de conèixer del tot. Sempre hi ha petits racons magnífics i plens d’història que sovint són desconeguts per la majoria dels barcelonins. Aquest és el cas, entre d’altres, del Palau de Les Heures, situat a l’àrea universitària de Mundet. Tothom qui arriba als majestuosos jardins d’aquest antic palau, es pregunta: Què hi fa això aquí? Quina meravella! Doncs bé, aquest magnífic recinte el va fer construir un home anomenat Josep Gallart i Forgas, que com és de suposar tenint en compte el luxe de la seva residència, de diners no li’n faltaven pas.

I aquí arribem a un punt important. A Barcelona sovint parlem de les meravelles arquitectòniques del modernisme i els grans palaus però mai ens preguntem d’on van sortir tots aquells diners per a construir-los. En la immensa majoria dels casos no hi ha un pam de net i venien d’una cruenta explotació laboral o de l’esclavisme i la inhumanitat, com en el cas que ens ocupa. Josep Gallart va traslladar-se a la localitat de Ponce (Puerto Rico) cridat per Joan Forgas i Bayó, terratinent del sector sucrer, propietari d’esclaus i oncle matern del Sr. Gallart, per tal que l’ajudés, fent-lo copropietari de la “Hacienda La Reparada”, una finca de 422 hectàrees.

Bona part de la informació sobre aquesta família la podem extreure directament de les memòries que Josep Gallart i Folch (fill de Gallart i Forgas) va escriure. Diu que el seu pare va optar per alliberar els esclaus i que així passaren a ser treballadors més productius, fet que ens indica obertament que La Reparada havia funcionat amb mà d’obra esclava fins aleshores. L’any 1885 Joan Forgas va morir sense descendència, deixant el seu llegat al seu nebot i alhora soci Josep Gallart i Forgas.

Veient l’enorme fortuna i segurament tement-se la previsible revolta dels porto-riquenys contra el colonialisme espanyol i els qui com ell, el recolzaven va tornar a Catalunya, on amb el temps, com altres indians, va fer-se construir una magnífica residència. L’any 1893 Gallart i Forgas va comprar els terrenys de l’actual palau que es va començar a construir l’any 1894 i es va finalitzar l’any 1895 i l’arquitecte a qui va ser encarregat va ser el prestigiós Augustí Font i Carreres, que havia estat mestre ni més ni menys que de Gaudí. El palau es va inspirar en els existents a França, com els jardins, tot i que algunes parts tenen inspiració italiana.

Originàriament, el palau tenia estàtues amb figures mitològiques de marbre de Carrara, considerat el millor del món. Cal destacar la figura central sobre la façana, de l’escultor Josep Campany que representa una dona amb un nen i rodejada d’heura, amb una inscripció a la base on figura “las euras”. L’indià no va poder gaudir gaire temps del seu palau ja que el dia 1 de juliol de 1898, curiosament el mateix dia que Puerto Rico es proclamava independent, va morir, deixant com a hereu el seu fill Josep Gallart i Folch.

Amb l’arribada de la Guerra Civil del 1936 la família Gallart va fugir de Barcelona i el palau fou confiscat per la Generalitat de Catalunya. La idea inicial va ser destinar el palau a ser la residència del president de la República Espanyola Manuel Azaña, però finalment, a partir de l’any 1938, amb els forts bombardejos de l’aviació feixista italiana, es decidí traslladar-hi la residència del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

Hem de pensar que en aquella època encara no s’empraven els radars, i l’aviació feixista que sortia de la seva base a Mallorca aprofitava sovint per arribar a Barcelona a primera hora del matí, ja que encegava els soldats que miraven de tombar-los amb les bateries antiaèries. El Palau de Les Heures tenia un emplaçament privilegiat en aquest sentit, ja que es trobava precisament rere les bateries antiaèries del Turó del Carmel. Josep Tarradellas explica en les seves memòries que durant aquest període el president Companys acostumava a passar els matins treballant i despatxant visites a “la residència”.

Tot i que la zona era bastant segura, sobretot si ho comparem amb el centre històric, que sovint va ser esquarterat a base de bombes, es va construir un refugi antiaeri sota els terrenys del Palau. El refugi comptava, com en la majoria dels refugis, amb diverses entrades. Això era una pràctica habitual i es feia per si s’esfondrava una entrada o part d’un passadís a causa dels impactes, poder escapar per una altra banda.

Una de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha un túnel perforat a la terra que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.

Els feixistes coneixien la ubicació de la residència del president Companys i ho sabem pel testimoni del mateix Josep Gallart i Folch, que personalment va facilitar al General Kindelán, responsable de l’aviació franquista, una fotografia aèria del seu propi palau com a objectiu militar. Així ho explica ell mateix a les seves memòries. O sigui que estava tan entestat a donar suport als feixistes que no només no patia per la possible destrucció del palau que li havia deixat el seu pare sinó que a més, ell mateix proposava que fos bombardejat, a veure si s’enduien per davant la Presidència electa de la Generalitat. Finalment, el bombardeig del palau fou descartat tenint en compte la dificultat estratègica de dur-lo a terme però l’any 1939, quan milers de republicans abandonaven aterrits la ciutat de Barcelona davant l’avanç imparable de les tropes feixistes, el president Companys abandonà el palau per seguir el mateix camí cap a l’exili.

Pocs dies després, Gallart i Folch va entrar amb les tropes vencedores a la ciutat, i sense perdre temps es dirigí directament a la finca de Les Heures, posant-la a disposició del que seria nou alcalde de Barcelona, el franquista Miquel Mateu i Pla. L’any 1958 l’edifici fou adquirit per la Diputació de Barcelona, que des de l’any 1992 té un acord amb la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona que ha dut a que aquest espai sigui avui un recinte dins el Càmpus Mundet on s’hi fan activitats formatives.