31
de gener
de
2020, 19:33
Actualitzat:
01
de febrer,
16:37h
El Regne Unit abandona aquest divendres la Unió Europea. Després de tres ajornaments, aquesta vegada s'ha fet efectiu el resultat del referèndum del 2016, quan una majoria estreta de britànics va optar pel Brexit enfront el remain. El país i Europa comencen una nova etapa de la seva història, que tindrà conseqüències profundes però encara són una incògnita. Aquestes són cinc claus del que està passant i del que comportarà el Brexit.
1. El triomf de l'ansietat anglesa
Què ha passat al Regne Unit els darrers anys? Un dels corrents de fons que expliquen els canvis soferts a la Gran Bretanya ha estat el rebrot d'un potent nacionalisme reaccionarisme i aïllacionista. De tots els analistes de la societat britànica, un dels més aguts és Fintan O'toole, autor de l'assaigUn fracaso heroico. El Brexit y la politica del dolor (Capitán Swing), considerat per The Times el millor llibre de l'any 2018. O'Toole hi descriu un fenomen d'autocompassió nacional, segons ell fruit d'una mala digestió de la pèrdua de lideratge del Regne Unit a partir del 1945.
La pèrdua de l'imperi, no admesa en el fons, hauria generat un sentit de greuge i de superioritat, una victimització que, en lloc de dur el país a afrontar els seus reptes pendents (la diversitat identitària, les cruels desigualtats socials), l'ha dut a recloure's en un nacionalisme anglès curt de vista. Per aquesta visió, la UE va ser vista sempre com una necessitat econòmica, però no pas com un projecte compartit. La majoria de britànics, segons O'Toole, hauria optat per un sadopopulisme: acceptar empitjorar a canvi de ferir una UE vista com a hostil.
2. Escòcia perd dos referèndums i en vol un tercer
La sortida efectiva del Regne Unit de la UE té molts damnificats, però potser el més clamorós és Escòcia. Després de perdre el referèndum d'autodeterminació del 2014, Escòcia ha hagut de veure com perdia també el del Brexit. Una clara majoria d'escocesos van votar pel remain i després han hagut d'assistir a l'ascens del sector brexiter més radical, encapçalat per Boris Johnson. A més, el líder conservador s'ha emportat una clara victòria a les urnes. Nicole Sturgeon, la primera ministra nacionalista d'Escòcia, ja ha reclamat un altre referèndum d'independència, amb la força que dona haver obtingut 48 dels 59 escons escocesos a les darreres eleccions britàniques. Londres ha deixat clar el seu "no" a un altre referèndum.
3. Un projecte autoritari en marxa
De tot el procés que va començar amb el referèndum del Brexit, en surt com a perdedor el Parlament, que no va ser capaç de fixar un camí propi per a la sortida de la UE ni trobar una alternativa al que exigia l'ala dura dels conservadors. La majoria absoluta de Johnson ha donat molt poder al primer ministre, després de tres anys en què Westminster ha estat incontrolable. Johnson pilota finalment el Partit Conservador i el legislatiu amb majoria absoluta.
El primer ministre i el seu entorn ja han donat senyals del seu projecte polític de cara al futur. S'ha sabut que Johnson i, sobretot, el seu assessor Dominic Cummings estan pensant en un projecte mediàtic similar a la nord-americana Fox News que anul·lés la influència de la BBC, titllada d'enemic número 1 dels conservadors. També es preveu un enduriment de la política immigratòria. Johnson ha anunciat un pla per aconseguir que vagin al Regne Unit immigrants de fora de la UE.
4. El trencaclosques nord-irlandès
L'acord que finalment van subscriure Londres i Brussel·les va obrir una incògnita sobre el que ha estat un dels punts calents de les negociacions de sortida: Irlanda i, concretament, la frontera nord-irlandesa. En principi, l'Ulster -colònia britànica dins Irlanda- estarà dins de la unió duanera britànica, però sotmesa a les normes del mercat únic europeu. El govern de Dublín volia garanties que mai més tornarà l'anomenada "frontera dura" amb l'Ulster, i no les ha obtingudes. Però Londres ha acceptat que Irlanda del Nord segueixi la legislació europea (que afecta temes com l'IVA o certs controls sanitaris).
Així, hi haurà control fronterer -amb personal britànic però supervisat per funcionaris de la UE-, però al mar d'Irlanda, no en la frontera terrestre entre l'Ulster i la República irlandesa. Aquest estatus haurà de ser ratificat per l'Assemblea nord-irlandesa d'aquí a quatre anys. Irlanda del Nord encara pot donar sorpreses. Aquest gener, després de mesos d'una llarga crisi política, l'Ulster ha pogut formar un govern de coalició entre el partit unionista DUP i el Sinn Fein.
5. L'efecte del Brexit a Catalunya: Ponsatí, diputada
La sortida efectiva del Regne Unit de la UE comporta automàticament l'abandonament de totes les institucions comunitàries. En el cas del Parlament Europeu, això vol dir que els eurodiputats britànics deixen l'hemicicle i es redistribueixen els seus escons entre els diversos països membres. L'estat espanyol en guanya cinc, entre ells el de l'exconsellera Clara Ponsatí. Els altres quatre seran del PSOE, PP, Ciutadans i Vox. De moment, la Junta Electoral Central (JEC) ja ha exigit a Ponsatí que vagi a recollir l'acta d'euroodiputada a Madrid si no vol perdre l'escó.
1. El triomf de l'ansietat anglesa
Què ha passat al Regne Unit els darrers anys? Un dels corrents de fons que expliquen els canvis soferts a la Gran Bretanya ha estat el rebrot d'un potent nacionalisme reaccionarisme i aïllacionista. De tots els analistes de la societat britànica, un dels més aguts és Fintan O'toole, autor de l'assaigUn fracaso heroico. El Brexit y la politica del dolor (Capitán Swing), considerat per The Times el millor llibre de l'any 2018. O'Toole hi descriu un fenomen d'autocompassió nacional, segons ell fruit d'una mala digestió de la pèrdua de lideratge del Regne Unit a partir del 1945.
La pèrdua de l'imperi, no admesa en el fons, hauria generat un sentit de greuge i de superioritat, una victimització que, en lloc de dur el país a afrontar els seus reptes pendents (la diversitat identitària, les cruels desigualtats socials), l'ha dut a recloure's en un nacionalisme anglès curt de vista. Per aquesta visió, la UE va ser vista sempre com una necessitat econòmica, però no pas com un projecte compartit. La majoria de britànics, segons O'Toole, hauria optat per un sadopopulisme: acceptar empitjorar a canvi de ferir una UE vista com a hostil.
2. Escòcia perd dos referèndums i en vol un tercer
La sortida efectiva del Regne Unit de la UE té molts damnificats, però potser el més clamorós és Escòcia. Després de perdre el referèndum d'autodeterminació del 2014, Escòcia ha hagut de veure com perdia també el del Brexit. Una clara majoria d'escocesos van votar pel remain i després han hagut d'assistir a l'ascens del sector brexiter més radical, encapçalat per Boris Johnson. A més, el líder conservador s'ha emportat una clara victòria a les urnes. Nicole Sturgeon, la primera ministra nacionalista d'Escòcia, ja ha reclamat un altre referèndum d'independència, amb la força que dona haver obtingut 48 dels 59 escons escocesos a les darreres eleccions britàniques. Londres ha deixat clar el seu "no" a un altre referèndum.
3. Un projecte autoritari en marxa
De tot el procés que va començar amb el referèndum del Brexit, en surt com a perdedor el Parlament, que no va ser capaç de fixar un camí propi per a la sortida de la UE ni trobar una alternativa al que exigia l'ala dura dels conservadors. La majoria absoluta de Johnson ha donat molt poder al primer ministre, després de tres anys en què Westminster ha estat incontrolable. Johnson pilota finalment el Partit Conservador i el legislatiu amb majoria absoluta.
El primer ministre i el seu entorn ja han donat senyals del seu projecte polític de cara al futur. S'ha sabut que Johnson i, sobretot, el seu assessor Dominic Cummings estan pensant en un projecte mediàtic similar a la nord-americana Fox News que anul·lés la influència de la BBC, titllada d'enemic número 1 dels conservadors. També es preveu un enduriment de la política immigratòria. Johnson ha anunciat un pla per aconseguir que vagin al Regne Unit immigrants de fora de la UE.
4. El trencaclosques nord-irlandès
L'acord que finalment van subscriure Londres i Brussel·les va obrir una incògnita sobre el que ha estat un dels punts calents de les negociacions de sortida: Irlanda i, concretament, la frontera nord-irlandesa. En principi, l'Ulster -colònia britànica dins Irlanda- estarà dins de la unió duanera britànica, però sotmesa a les normes del mercat únic europeu. El govern de Dublín volia garanties que mai més tornarà l'anomenada "frontera dura" amb l'Ulster, i no les ha obtingudes. Però Londres ha acceptat que Irlanda del Nord segueixi la legislació europea (que afecta temes com l'IVA o certs controls sanitaris).
Així, hi haurà control fronterer -amb personal britànic però supervisat per funcionaris de la UE-, però al mar d'Irlanda, no en la frontera terrestre entre l'Ulster i la República irlandesa. Aquest estatus haurà de ser ratificat per l'Assemblea nord-irlandesa d'aquí a quatre anys. Irlanda del Nord encara pot donar sorpreses. Aquest gener, després de mesos d'una llarga crisi política, l'Ulster ha pogut formar un govern de coalició entre el partit unionista DUP i el Sinn Fein.
5. L'efecte del Brexit a Catalunya: Ponsatí, diputada
La sortida efectiva del Regne Unit de la UE comporta automàticament l'abandonament de totes les institucions comunitàries. En el cas del Parlament Europeu, això vol dir que els eurodiputats britànics deixen l'hemicicle i es redistribueixen els seus escons entre els diversos països membres. L'estat espanyol en guanya cinc, entre ells el de l'exconsellera Clara Ponsatí. Els altres quatre seran del PSOE, PP, Ciutadans i Vox. De moment, la Junta Electoral Central (JEC) ja ha exigit a Ponsatí que vagi a recollir l'acta d'euroodiputada a Madrid si no vol perdre l'escó.