El soviet català

A partir del segle XIX, a Amèrica, l’emigració procedent dels Països Catalans va dotar-se d’una àmplia xarxa associativa que abastava tots els camps de la vida col·lectiva de la comunitat. Justament, la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, fundada a l’Havana el 1840, és l’entitat estrangera més antiga d’Amèrica entre totes les creades entre els diferents grups ètnics que van emigrar cap al nou continent: entre 1840 i 1914 s’ha calculat que uns 65 milions d’europeus van travessar l’Atlàntic en cerca de perspectives millors. En el cas català, van ser moltes també les entitats de caràcter festiu, com ara la Colla de Montserrat, la Colla de sant Muç, la Colla dels Xatos Petits i la Colla Catalunya (Cuba),   la Colla de l’Arròs (Uruguai) o la Colla del Bon Humor (Xile). I al costat de grups de les mateixes característiques, l’emigració catalana a Amèrica va disposar també d’un altre instrument associatiu, ben propi del nostre tarannà europeu i mediterrani: les tertúlies regulars, habitualment masculines, com Tertúlia Catalana, la Colla dels Dijous, els Quatre Gats, República Artiteca, La Ressaca, Penya Batibull, etc.

D’entre totes en sobresurt, per la seva singularitat, el Soviet Català, tertúlia festiva fundada a Buenos Aires, el 1910, per un grup de catalans, si bé el nom no s’adoptà fins després del triomf de la revolució soviètica, el 1917, circumstància que inicialment va ser motiu de gran preocupació política per a l’autoritat argentina. Les reunions tenien lloc de cinc a set de la tarda, al voltant d’una sola taula, a la cafeteria La Brasileña -on també hi havia una tertúlia de poetes argentins-, tot i que més endavant es traslladaren al cafè Marina. N’era l’ànima Josep Lleonart i Nart, que en fou nomenat “comissari”, fundador el 1908 del Casal Català de Buenos Aires, d’orientació independentista enfront de la tebior nacional del Centre Català de la mateixa ciutat. Els anys 1912-1913, el Casal publicava la revista independentista Catalunya, de la qual sortiren 8 números i, el 1918, trameté un plec de signatures en defensa de la independència de Catalunya al president nord-americà Woodrow Wilson i instituí la primera Festa Nacional Catalana (1919). El 1928, el Casal fundat per Lleonart promogué una campanya de renúncia a la ciutadania espanyola i d’adopció de l’argentina (“Feu-vos ciutadans argentins!”) que obtingué una acceptació notable entre els seus associats, sobretot mitjançant la revista Ressorgiment. El 1917, el “comissari” Lleonart fundà l’Associació Nacional Catalana de les Amèriques.

Al Soviet Català, n’era el “supermestre” Manuel Massó i Llorens, enginyer i polític. Antic diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga, anà evolucionant cap a posicions clarament independentistes, molt influïdes per la revolta irlandesa. Va ser molt crític amb Francesc Macià, a qui acusava de pactista i possibilista, i el 1932 es presentà sense èxit com  a candidat a diputat al Parlament pel Partit Nacionalista Català. Els tertulians més assidus, majoritàriament artistes plàstics, escriptors, periodistes i músics, es tractaven entre ells de “mestre”. Van ser-ne membres l’escriptor modernista Jeroni Zanné, el pintor Vicenç Puig, el periodista i musicòleg Ramon Girona i Ribera, el dibuixant i pintor Lluís Ferran Macaya i Sanfeliu, el periodista Ramon Escarrà, puntal de la revista Catalunya i secretari del Primer Congrés de Catalans de les Repúbliques del Plata (1936) i dels primers Jocs Florals a l’Exili (1941), el pintor, dibuixant i gravador Francesc Fàbregas i Pujades, el pintor retratista Constantí Sancho i el músic Josep Maria Pena i Costa, fundador amb J. Zanné de l’Asociación Wagneriana de Buenos Aires. El seu germà Joaquim, traductor al català de l’obra de Wagner, ja havia fundat l’Associació Wagneriana, a Barcelona, el 1901, juntament amb el mestre Felip Pedrell.

L’assistència al Soviet, plural de professions i de creences, era formada per gent més aviat madura que n’assumia el protagonisme amb un cert aire de superioritat bohèmia, tan inofensiva com bonhomiosa, i amb la companyia de gent jove que hi era present, escoltant sense intervenir-hi, amb interès, curiositat i admiració. A les reunions, on s’oferia un cafè d’honor als catalans il·lustres que es trobaven de pas per l’Argentina, com ara Santiago Rusiñol, es feia molta barrila i, presidits sempre per un enorme sentit de l’humor, s’adoptaven acords, com ara l’ordre de clausura de l’independentista Catalunya Grop Nacionalista Radical, de Santiago de Cuba, fins que no escrivís en català sense faltes d’ortografia. El Grop emprava un català gairebé prefabrià i amb un lèxic i format expressiu més aviat antiquat, atès que molts dels seus integrants havien nascut ja a Cuba, no havien posat mai els peus a Catalunya i l’únic català que havien sentit és el que parlaven els seus pares i avis i era aquest el model que ells reproduïen. De fet, aquest grup de Santiago era objecte d’una certa befa per part d’altres col·lectius independentistes que el qualificaven de “Grop Nacionalista Tropical”, igual com els fidels seguidors de Macià a l’Havana eren titllats de “Cavallers del sant sepulcre”.

El Soviet aconseguí una gran popularitat entre la colònia catalana d’Amèrica i, de fet, almenys de tot el con sud, i va mantenir les seves reunions fins al 1940, quan amb el final de la Guerra Civil, l’arribada d’una munió d’exiliats republicans i en el context internacional de la II Guerra Mundial, les prioritats forçades més peremptòries van deixar poc espai per a la xerinola. Tenien de  “corresponsal” a Tarragona, Pere Redon, antic resident a l’Argentina, on havia promogut el grup República Catalana i format part de les entitats catalanistes més destacades en aquell país americà. Del Soviet partí la idea de l’escultura de Josep Llimona La font de la donzella, instal·lada al parc Rivadavia de Buenos Aires, més coneguda com a “font dels Catalans”.

Per saber-ne més: Diccionari dels catalans d’Amèrica, 4 volums, Generalitat de Catalunya, Barcelona (1992).