29
de setembre
del
2021
Actualitzat
el
30
de setembre
a les
9:03h
El volcà Cumbre Vieja de l’illa de San Miguel la Palma va entrar en erupció el 19 de setembre. Feia 4 anys que s’havia reactivat l’activitat sísmica a la zona; dies abans s’havien enregistrat eixams de més de 20.000 terratrèmols, i l'elevació de l'illa uns 15 cm, l’activitat dels darrers dies l’ha pujada més. L’estricte seguiment que es fa del vulcanisme canari va permetre avançar la crisi eruptiva, i que no hi hagi hagut que lamentar víctimes personals.
La província volcànica de Canàries dibuixa un arc paral·lel a l’arxipèlag de Madeira. La franja on es troben les illes es perllonga cap a l’est fins a la regió del Haagar, NW Àfrica, i segueix cap a l’oest per les planes abissals —interrompudes per volcans submarins— més enllà de la dorsal mediatlàntica, que sota l’oceà separa les plaques tectòniques africana i americana, fins a les White Mountains de New Hampshire a Amèrica del Nord.
L’origen de les Canàries va tenir lloc per vulcanisme sobre una placa continental, com les Hawaii. Les Açores o Islàndia han sorgit sobre la dorsal mediatlàntica. Els Andes, de la pressió entre dues plaques tectòniques. Tanmateix a la Terra hi ha més de 40 regions calentes, on la temperatura de la superfície —i fins i tot el mantell— és entre 100 i 150 °C més alta que als voltants. La major part d’aquestes «plomes de lava», «punts calents» o «hot spots» tenen una antiguitat de milions d'anys.
Canàries està sobre una bombolla de material magmàtic situat a poca fondària sota l’escorça. El vulcanisme es genera quan el cap de la ploma s'aproxima a la superfície i la pressió del magma, superior al pes que té al damunt, la rebenta. L’acumulació successiva del magma entorn la zona d'emissió forma el relleu de l’edifici volcànic. En aflorar sobre el mar, sorgeix una illa.
Totes les Canàries estan arrelades a una gran fondària. La Palma i el Hierro s’assenten sobre un fons oceànic més profund que les illes orientals. Així que, si als 2.426 m sobre el nivell del mar del Roque de los Muchachos sumem els entorn de 4.000 m de fondària, ens adonem de la magnificència de les illes.
El magma que ha format les illes ha emergit cada cop més cap a l’oest, pel desplaçament cap a l’est de la placa africana. Per això, en ser les més occidentals, La Palma i El Hierro són les més joves; l’escorça que tenen sota fa uns 8 km de gruix. Per la mateixa raó, Fuerteventura i Lanzarote, les més orientals, són les més antigues; estan sobre una escorça d’uns 18 km. A la conca marina entre Canàries i Àfrica hi ha diverses illes submergides i, en aquesta zona, els sediments arriben fins als 10 km de gruix.
En la part occidental, l’arc de Canàries es bifurca en dues illes. Segons els experts, l’activitat de les quals s’alterna. En pocs mesos entre el 2011 i el 2012, al sud de l’illa del Hierro va créixer un nou volcà de 312 m d’altitud, el Tagoro; es va iniciar en l’edifici de l’illa a 400 m de fondària i va quedar a 89 m sota la superfície del mar. Ara està activa La Palma.
La superposició dels diferents materials en una illa volcànica, dona lloc a una estructura que pot resultar inestable i lliscar. Tan bon punt acaben els fenòmens constructius, només actuen els destructius, que poden tornar a modificar-la. Fruit d’esllavissades són la Caldera de Taburiente, a la mateixa illa de La Palma; Las Cañadas del Teide, o la carena que recorre NE-SW l’illa d'El Hierro. En aquesta darrera illa, el punt màxim mesura 1.501 m, però es calcula que l’edifici va arribar a mesurar 2.000 m abans que davallés la part septentrional; les restes són sota l’oceà, al nord de l’illa.
Des del punt de vista geològic les illes Canàries són una de les regions volcàniques actives més interessants del planeta. La principal singularitat del seu vulcanisme és la perllongada activitat —més de 50 milions d'anys— i volum —uns 150.000 km3. A La Palma, les darreres erupcions històriques són la del volcà San Juan (1949) i del Teneguía (el 1971). Ara bé, a diferència d’aquesta darrera, que va ser molt més amable, l’erupció actual no és inofensiva. Pel comportament d’erupcions anteriors, i pel càlcul del material que hi ha d’haver segons el desplaçament, alguns experts pensen que l’erupció pot durar setmanes o mesos. Però, de sorpreses el volcà ens en dona gairebé cada dia.
Independentment de l’interès científic, el vulcanisme canari comporta risc potencial per als dos milions de persones que viuen a les vuit illes. A llarg termini, pot engrandir l’illa, com va fer el Teneguia, i proporcionar terra fèrtil. Però a curt termini —fins i tot mig—, el que produeix és devastació. La lava trigarà temps a refredar-se i fer transitable la zona; per on ha passat ha engolit cases, carreteres i cultius dels quals viuen, directament o indirecta, un terç de la població palmera. La reconstrucció social i econòmica durarà anys.
La província volcànica de Canàries dibuixa un arc paral·lel a l’arxipèlag de Madeira. La franja on es troben les illes es perllonga cap a l’est fins a la regió del Haagar, NW Àfrica, i segueix cap a l’oest per les planes abissals —interrompudes per volcans submarins— més enllà de la dorsal mediatlàntica, que sota l’oceà separa les plaques tectòniques africana i americana, fins a les White Mountains de New Hampshire a Amèrica del Nord.
L’origen de les Canàries va tenir lloc per vulcanisme sobre una placa continental, com les Hawaii. Les Açores o Islàndia han sorgit sobre la dorsal mediatlàntica. Els Andes, de la pressió entre dues plaques tectòniques. Tanmateix a la Terra hi ha més de 40 regions calentes, on la temperatura de la superfície —i fins i tot el mantell— és entre 100 i 150 °C més alta que als voltants. La major part d’aquestes «plomes de lava», «punts calents» o «hot spots» tenen una antiguitat de milions d'anys.
Canàries està sobre una bombolla de material magmàtic situat a poca fondària sota l’escorça. El vulcanisme es genera quan el cap de la ploma s'aproxima a la superfície i la pressió del magma, superior al pes que té al damunt, la rebenta. L’acumulació successiva del magma entorn la zona d'emissió forma el relleu de l’edifici volcànic. En aflorar sobre el mar, sorgeix una illa.
Totes les Canàries estan arrelades a una gran fondària. La Palma i el Hierro s’assenten sobre un fons oceànic més profund que les illes orientals. Així que, si als 2.426 m sobre el nivell del mar del Roque de los Muchachos sumem els entorn de 4.000 m de fondària, ens adonem de la magnificència de les illes.
El magma que ha format les illes ha emergit cada cop més cap a l’oest, pel desplaçament cap a l’est de la placa africana. Per això, en ser les més occidentals, La Palma i El Hierro són les més joves; l’escorça que tenen sota fa uns 8 km de gruix. Per la mateixa raó, Fuerteventura i Lanzarote, les més orientals, són les més antigues; estan sobre una escorça d’uns 18 km. A la conca marina entre Canàries i Àfrica hi ha diverses illes submergides i, en aquesta zona, els sediments arriben fins als 10 km de gruix.
En la part occidental, l’arc de Canàries es bifurca en dues illes. Segons els experts, l’activitat de les quals s’alterna. En pocs mesos entre el 2011 i el 2012, al sud de l’illa del Hierro va créixer un nou volcà de 312 m d’altitud, el Tagoro; es va iniciar en l’edifici de l’illa a 400 m de fondària i va quedar a 89 m sota la superfície del mar. Ara està activa La Palma.
La superposició dels diferents materials en una illa volcànica, dona lloc a una estructura que pot resultar inestable i lliscar. Tan bon punt acaben els fenòmens constructius, només actuen els destructius, que poden tornar a modificar-la. Fruit d’esllavissades són la Caldera de Taburiente, a la mateixa illa de La Palma; Las Cañadas del Teide, o la carena que recorre NE-SW l’illa d'El Hierro. En aquesta darrera illa, el punt màxim mesura 1.501 m, però es calcula que l’edifici va arribar a mesurar 2.000 m abans que davallés la part septentrional; les restes són sota l’oceà, al nord de l’illa.
Des del punt de vista geològic les illes Canàries són una de les regions volcàniques actives més interessants del planeta. La principal singularitat del seu vulcanisme és la perllongada activitat —més de 50 milions d'anys— i volum —uns 150.000 km3. A La Palma, les darreres erupcions històriques són la del volcà San Juan (1949) i del Teneguía (el 1971). Ara bé, a diferència d’aquesta darrera, que va ser molt més amable, l’erupció actual no és inofensiva. Pel comportament d’erupcions anteriors, i pel càlcul del material que hi ha d’haver segons el desplaçament, alguns experts pensen que l’erupció pot durar setmanes o mesos. Però, de sorpreses el volcà ens en dona gairebé cada dia.
Independentment de l’interès científic, el vulcanisme canari comporta risc potencial per als dos milions de persones que viuen a les vuit illes. A llarg termini, pot engrandir l’illa, com va fer el Teneguia, i proporcionar terra fèrtil. Però a curt termini —fins i tot mig—, el que produeix és devastació. La lava trigarà temps a refredar-se i fer transitable la zona; per on ha passat ha engolit cases, carreteres i cultius dels quals viuen, directament o indirecta, un terç de la població palmera. La reconstrucció social i econòmica durarà anys.