Darrerament l’Ajuntament ha pres la iniciativa d’intentar conservar les cases-fàbrica, i de retruc, els noticiaris han anomenat de passada l’existència de Ca l’Erasme. Tot i així, si ara féssim una enquesta a peu de carrer, segurament pocs barcelonins sabrien quin és aquest edifici, i encara menys sabrien qui el va fer construir: Erasme de Gònima.
Malgrat el desconeixement del públic general, Erasme de Gònima va ser un dels personatges més importants de la Barcelona de finals del segle XVIII i principis del XIX, la trajectòria del qual ens exemplifica de manera paradigmàtica el canvi profund que va patir la Catalunya urbana d’aquells temps. Aquest trencament és el del declivi final d’una societat urbana formada per menestrals i nobles i el naixement d’una de nova d’obrers i burgesos.
Barcelona venia d’uns inicis del segle XVIII en què la consciència de pertinença a cadascun dels gremis era un dels referents d’indentitat més importants, fins i tot més que la família, i tanmateix la noblesa basava el seu prestigi en el llinatge i sovint en les gestes militars. Amb la industrialització aquesta societat s’esquinçà, no sense traumes: els antics mestres d’ofici veuran com se’ls encabirà en fàbriques amb màquines modernes en què algú, que no serà del gremi, els dirà com han de fer les coses i quins horaris han de fer.
Per altra banda la noblesa veurà, cada cop de manera més destacada, com els llinatges, si no anaven acompanyats d’unes bones habilitats per fer negocis, no servien per a gaire i que qui volgués ostentar i tenir una vida farcida de luxes el que havia de fer era arremangar-se i cercar oportunitats de negoci. Els temps de viure de rendes parant la mà corrien perill. Si bé el treball, la feina ben feta, ja era un element de prestigi dels antics menestrals, aquest era un deshonor per a la noblesa. Però és clar, com exemplificava perfectament el Quixot, l’honor d’un noble per no treballar el podia dur a ser nobilíssim però un pelacanyes al cap i a la fi.
Aquest canvi cultural s’exemplifica magníficament en la enveja que sentia en aquells moments un membre de la petita noblesa com el Baró de Maldà envers Erasme de Gònima: un fill de teixidor de Moià que havia arribat fins Barcelona a peu, on s’hi havia instal·lat esdevenint l’home més ric del moment després de triomfar en la fabricació d’indianes.
La veritat és que el Baró el deixava a caldo. Erasme, com altres adinerats d’aquells temps, havia comprat el títol de cavaller per ennoblir-se i poder dir-se “de” Gònima, però una de les coses que menys suportava el Baró de Maldà d’ell era que confraternitzava amb els seus treballadors i els convidava a les festes: “Ficada que té el tal don Erasme la senyoria al cap, ha volgut fer veure al públic sa bisarria i desinterès en lo gran festí que ha donat en sa torre en Sant Feliu, del qual tots sos dependents de sa fàbrica n’han disfrutat, per ser membres d’un cos, vull dir del que ell antes ho era; i que no es desdenya detractar-los, i els amics, com antes de ser caveller”.
Façana de Ca l'Erasme, al número 106 del carrer del Carme. Foto: Adrià Costa
Així ho va deixar escrit al seu diari personal Calaix de sastre... Però bé, no ens entretenim amb el Baró de Maldà, d’altra banda un personatge interessantíssim i alhora molt divertit pel que fa la mala llet que gastava en els seus escrits. Parlem de Gònima. Erasme de Gònima va començar a treballar a compte d’altri en un taller d’indianes del carrer Tallers i no va ser fins que va estalviar prou que va obrir el seu negoci, mantenint bones relacions amb els seus antics amos, per suposat.
De fet, si es va caracteritzar per alguna cosa va ser precisament per ser especialista en caure bé. Va caure bé a la monarquia fins el punt que Carles IV va visitar la seva fàbrica, als militars francesos que es van allotjar a la força a casa seva durant l’ocupació napoleònica, als obrers que venien cofois a les seves festes i a gairebé tothom menys a l’incombustible ressentiment del Baró de Maldà, que patia constatant com la seva estirp de la gloriosa noblesa es consumia lentament davant l’auge del model del “nou home burgès”.
Gònima va instal·lar la seva fàbrica i la que posteriorment seria la seva casa en un terrenys que va adquirir al carrer del Carme, on va començar realment la seva aventura empresarial. Sempre estava a l’última de tots els avenços tecnològics, era una home que viatjava pel món visitant fàbriques per veure quines innovacions podia aplicar a les seves indústries. Es gastava un dineral en demostrar la seva riquesa i també la seva magnanimitat, promovent habitatges socials per als treballadors i beneficiant obres de caritat.
Era un home que exercia l’ideal de “treball burgès”. Es llevava aviat i anava a les seves indústries cada dia a vigilar que tot rutllés i pensar com podria millorar-ho. De fet, a diferència dels nobles, que sovint morien en batalles glorioses, Erasme de Gònima va morir en un accident laboral quan va anar a fer un cop d’ull a un experiment de noves combinacions de colors pels estampats i va esclatar una caldera provocant-li la mort.
La fàbrica d’Erasme de Gònima va ser bombardejada durant la guerra i en els terrenys que ocupava s’hi van construir pisos. Tot i això, la luxosa casa del carrer del carrer del Carme nº 106, Ca l’Erasme, encara ha arribat fins els nostres dies. Fa un parell d’anys, la família Jané, descendent d’Erasme de Gònima, va vendre l’edifici a BMB Investment Management... Esperem que els nous propietaris respectin aquest espai catalogat, ja que si bé la façana pot passar desapercebuda, tothom qui hi ha pogut entrar ha apreciat les espectaculars decoracions...
Façana de Ca l'Erasme, al número 106 del carrer del Carme. Foto: Adrià Costa