Ángel María Villar va ser president de la Reial Federació Espanyola de Futbol durant 29 anys. Des del 1988 fins que el 2017 una causa judicial se’l va endur per davant. És el famós cas Soule, una causa encara oberta per corrupció, alçament de béns, blanqueig de diners i administració deslleial en la qual també s’investiga la Federació Catalana de Futbol per un presumpte ús fraudulent de fons en benefici propi d’un president, Andreu Subies, home de màxima confiança de Villar. Ves per on, Subies va acabar convertint-se en una de les mans dretes de Luis Rubiales un cop l’exjugador del Llevant -entre d’altres- va guanyar les primeres eleccions després de Villar. Gairebé 30 anys al poder.

T’has de sentir l’amo del ranxo. I, encara més, si de la teva voluntat depèn la supervivència de les federacions territorials i dels clubs que pertanyen a aquestes federacions. Si tu em dones suport, jo et garanteixo ajut econòmic. Si em votes i no em qüestiones la gestió, no pateixis que tindràs subvencions. Exactament igual funciona la FIFA. Per què s’escullen unes seus concretes per celebrar Mundials? Purament per interessos econòmics i perquè el president es garanteixi la seva continuïtat: si tinc el teu vot, jo et prometo que la teva candidatura pel Mundial també en tindrà.

Així funciona l’imperi de la por en algunes federacions esportives. No només a Espanya, també a Catalunya. No hi ha cap més raó que expliqui el paper d’estrassa de diversos presidents territorials en l’agressió sexual de Rubiales a Jenni Hermoso i la vergonyosa agafada de carn d’olla del màxim dirigent del futbol espanyol a la llotja de l’estadi Olímpic de Sidney. D’entrada, ningú en volia parlar. El silenci per bandera. No fos cas que el líder no plegués i li haguéssim de demanar subvencions per a la propera temporada. Únicament la Federació de Futbol del País Basc va desmarcar-se del president i va demanar la dimissió de Rubiales abans de l’assemblea de divendres passat. Després de l’insultant discurs de Rubiales, les federacions navarresa i càntabra també se’n van apartar. Ningú més dins l’organització jeràrquica i prehistòrica de la Reial Federació Espanyola de Futbol va aixecar la veu. Fins i tot, el president de la Catalana, Joan Soteras, va ser capaç de qualificar les explicacions de Rubiales sobre el petó com a “creïbles”. Si el va assessorar algú, renoi, quin nivell.

El món del futbol ha reaccionat tard i malament. I no és casualitat, no és pas un descuit. Els clubs de primera divisió no es van mobilitzar fins que Rubiales ja estava sentenciat. Qui es mogui no surt a al foto, que diuen. I aquí, tothom hi vol sortir. Ja ens entenem. També el Barça, que ha fet un dels papers més decebedors de la seva història. Massa equilibris per no trepitjar fang. Massa pragmatisme en un moment en el qual calia ser dur i clar, i més quan els teus principis passen -entre d’altres- per la lluita frontal contra el masclisme. Els teus estatuts t’hi obliguen. Però el comunicat postassemblea va ser tou i les declaracions de Joan Laporta de diumenge passat, qualificant l’actuació de Rubiales com “vergonyosa”, oportunistes. L’impresentable ja era fora d’escena. Al Barça li tocava ser contundent abans de l’assemblea i, encara més dràstic, després del discurs indigne de Rubiales.

Ara, res canviarà si les estructures d’Estat i les normatives esportives no prenen un gir radical i garanteixen la fiscalització exhaustiva de les federacions. Sense Rubiales, la RFEF segueix sent la mateixa i els seus dirigents, també. Poca estona abans de l’assemblea, Rubiales va destituir tots els seus vicepresidents i només en va deixar un: Pedro Rocha. Va reconèixer que seria el seu successor. I va demanar als presidents territorials que li donessin suport incondicional. Què han fet les federacions un cop Rocha ha heretat el càrrec? Donar-li suport incondicional. Exactament allò que va ordenar Rubiales. Tranquils, que el xiringuito el seguirem mantenint. D'aquí a un temps, quan hi torni a haver un escàndol, quan es produeixin irregularitats i hi hagi les proves d’una gestió immoral ens tornarem a posar les mans al cap. I tot seguirà igual, com sempre.