28
de juny
de
2017, 16:21
Actualitzat:
29
de juny,
10:47h
Amb 71 anys, Juan José Omella s'ha convertit en un dels membres del selecte Col·legi Cardenalici, que té entre les seves tasques ajudar el papa a governar l'Església i elegir-lo quan la seu queda vacant. Com a tot cardenal amb menys de 80 anys, esdevé també papable. Nascut a Cretes, al Matarranya (Franja de Ponent), catalanoparlant, porta un any i mig al capdavant de l'arxidiòcesi de Barcelona, on va arribar generant molta expectació en tots els sectors.
Pels sectors més progressistes, Omella va ser rebut amb simpatia. Venia amb la millor credencial: ser considerat un prelat proper al papa Francesc i sensible a la qüestió social. Però els nuclis més conservadors podien trobar consol: Omella no prové de l'Església més compromesa amb el catalanisme. En la seva trajectòria hi havia un episodi que el feia fins i tot antipàtic: com a bisbe de Barbastre, es va posicionar en contra dels drets de la seu de Lleida en la polèmica sobre les obres d’art de la Franja.
Davant el procés: no ficar-se en política
De cara a la successió del cardenal Lluís Martínez Sistach, hi havia altres noms que podien ser vistos com a més compromesos amb la realitat catalana. Ha mostrat una actitud molt prudent davant el procés sobiranista, evitant en tot moment posicionar-se d'una manera clara. Avui mateix ha fet unes declaracions cautes, parlant de la necessitat de diàleg i d'evitar la confrontació. No farà declaracions molt explícites en aquest tema. Va donar el seu suport al document recent de l'episcopat català en favor que "siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català".
Omella respon a una dinàmica que té poc a veure amb el conflicte Estat-Catalunya i molt amb la dialèctica que viu l’Església. Encara que el govern espanyol va voler mostrar satisfacció pel seu nomenament, sobretot perquè no venia un arquebisbe de perfil més nacionalista (com Joan-Enric Vives, per exemple, copríncep d'Andorra), el gran guanyador del seu nomenament no va estar a Madrid, sinó a Roma. Omella és un home del papa Francesc. De fet, sent bisbe de Logronyo –una plaça aparentment poc important- va ser fet membre de la Congregació per als Bisbes des del novembre de 2014. El va nomenar precisament Francesc en substitució de Rouco.
Deixeble d'Elías Yanes
El nou arquebisbe va fer-se a l’ombra d’un dels “grans electors” de l’Església espanyola: Elías Yanes, arquebisbe emèrit de Saragossa, un “liberal” de 87 anys oposat al cardenal Rouco que continua actiu en maniobres i conxorxes. Omella ha estat vist per Roma com un prelat sensible als nous aires que el papa Francesc –no sobrat d’aliats- vol instaurar en el catolicisme. L’accent que Omella sempre ha posat en la pastoral social és un fet objectiu que a la Santa Seu han valorat.
L'abril del 2015, la Conferència Episcopal Espanyola va presentar una instrucció pastoral sota el títol “L’Església, servidora dels pobres”. L’ideòleg i l’autor, de fet, era Omella. Aquest document duia anys apartat per designis del cardenal Antonio María Rouco. Va haver de sortir d’escena Rouco, substituït al capdavant de l’episcopat pel més dialogant Ricardo Blázquez, perquè finalment la instrucció pastoral s’obrís pas. Tot i el seu contingut moderat, era el primer cop que l’Església espanyola elaborava un document sobre la crisi econòmica i les seves causes.
En aquest document, es diu que la crisi econòmica és global, però que hi ha unes característiques pròpies de l’estat espanyol. Es parla de la bombolla immobiliària, de la corrupció, i de com “les mancances en la regulació i supervisió han produït retallades generalitzades en els serveis” i “les pèrdues s’han socialitzat tot i que els beneficis no s’han compartit”. Les anàlisis que es facin d’Omella han de tenir en compte aquest vessant seu.
Un estil molt personal
Una de les coses amb què es va trobar Juan José Omella així que va arribar al Palau Episcopal va ser el cotxe oficial a disposició seva. No hi va renunciar, però va deixar clar als seus col·laboradors que ell volia prendre contacte amb la realitat del país que l’acull anant a peu i movent-se amb transport públic. Des del primer dia de la seva arribada, sol desplaçar-se per la ciutat amb metro i bus.
Poc després de la seva elecció com a Papa Francesc, es van fer públiques algunes fotografies del fins aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, anant amb metro per la capital argentina. Era així com es movia el prelat per la ciutat, de manera natural. Això respon a un estil de proximitat que el nou pontífex va instaurar, i que troba ressò en molts dels seus bisbes. Omella n’és un.
Omella ha pres el pols d'una arxidiòcesi molt complexa com és Barcelona. Ho ha fet d'una manera molt personal, mostrant proximitat en la distància curta, i intentant generar sempre empatia amb l'interlocutor. Però Omella té més coses de Francesc. És un home que se sap moure entre sectors diversos, que pot jugar a l'ambigüitat, a qui li agrada governar i que vol dissenyar el seu propi equip. Ho ha demostrat amb el nomenament de dos nous bisbes auxiliars que no estaven a les travesses, Sergi Gordo i Antoni Vadell. Com a Francesc, no li agrada que li marquin l'agenda.
Pels sectors més progressistes, Omella va ser rebut amb simpatia. Venia amb la millor credencial: ser considerat un prelat proper al papa Francesc i sensible a la qüestió social. Però els nuclis més conservadors podien trobar consol: Omella no prové de l'Església més compromesa amb el catalanisme. En la seva trajectòria hi havia un episodi que el feia fins i tot antipàtic: com a bisbe de Barbastre, es va posicionar en contra dels drets de la seu de Lleida en la polèmica sobre les obres d’art de la Franja.
Davant el procés: no ficar-se en política
De cara a la successió del cardenal Lluís Martínez Sistach, hi havia altres noms que podien ser vistos com a més compromesos amb la realitat catalana. Ha mostrat una actitud molt prudent davant el procés sobiranista, evitant en tot moment posicionar-se d'una manera clara. Avui mateix ha fet unes declaracions cautes, parlant de la necessitat de diàleg i d'evitar la confrontació. No farà declaracions molt explícites en aquest tema. Va donar el seu suport al document recent de l'episcopat català en favor que "siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català".
Omella respon a una dinàmica que té poc a veure amb el conflicte Estat-Catalunya i molt amb la dialèctica que viu l’Església. Encara que el govern espanyol va voler mostrar satisfacció pel seu nomenament, sobretot perquè no venia un arquebisbe de perfil més nacionalista (com Joan-Enric Vives, per exemple, copríncep d'Andorra), el gran guanyador del seu nomenament no va estar a Madrid, sinó a Roma. Omella és un home del papa Francesc. De fet, sent bisbe de Logronyo –una plaça aparentment poc important- va ser fet membre de la Congregació per als Bisbes des del novembre de 2014. El va nomenar precisament Francesc en substitució de Rouco.
Deixeble d'Elías Yanes
El nou arquebisbe va fer-se a l’ombra d’un dels “grans electors” de l’Església espanyola: Elías Yanes, arquebisbe emèrit de Saragossa, un “liberal” de 87 anys oposat al cardenal Rouco que continua actiu en maniobres i conxorxes. Omella ha estat vist per Roma com un prelat sensible als nous aires que el papa Francesc –no sobrat d’aliats- vol instaurar en el catolicisme. L’accent que Omella sempre ha posat en la pastoral social és un fet objectiu que a la Santa Seu han valorat.
L'abril del 2015, la Conferència Episcopal Espanyola va presentar una instrucció pastoral sota el títol “L’Església, servidora dels pobres”. L’ideòleg i l’autor, de fet, era Omella. Aquest document duia anys apartat per designis del cardenal Antonio María Rouco. Va haver de sortir d’escena Rouco, substituït al capdavant de l’episcopat pel més dialogant Ricardo Blázquez, perquè finalment la instrucció pastoral s’obrís pas. Tot i el seu contingut moderat, era el primer cop que l’Església espanyola elaborava un document sobre la crisi econòmica i les seves causes.
En aquest document, es diu que la crisi econòmica és global, però que hi ha unes característiques pròpies de l’estat espanyol. Es parla de la bombolla immobiliària, de la corrupció, i de com “les mancances en la regulació i supervisió han produït retallades generalitzades en els serveis” i “les pèrdues s’han socialitzat tot i que els beneficis no s’han compartit”. Les anàlisis que es facin d’Omella han de tenir en compte aquest vessant seu.
Un estil molt personal
Una de les coses amb què es va trobar Juan José Omella així que va arribar al Palau Episcopal va ser el cotxe oficial a disposició seva. No hi va renunciar, però va deixar clar als seus col·laboradors que ell volia prendre contacte amb la realitat del país que l’acull anant a peu i movent-se amb transport públic. Des del primer dia de la seva arribada, sol desplaçar-se per la ciutat amb metro i bus.
Poc després de la seva elecció com a Papa Francesc, es van fer públiques algunes fotografies del fins aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, anant amb metro per la capital argentina. Era així com es movia el prelat per la ciutat, de manera natural. Això respon a un estil de proximitat que el nou pontífex va instaurar, i que troba ressò en molts dels seus bisbes. Omella n’és un.
Omella ha pres el pols d'una arxidiòcesi molt complexa com és Barcelona. Ho ha fet d'una manera molt personal, mostrant proximitat en la distància curta, i intentant generar sempre empatia amb l'interlocutor. Però Omella té més coses de Francesc. És un home que se sap moure entre sectors diversos, que pot jugar a l'ambigüitat, a qui li agrada governar i que vol dissenyar el seu propi equip. Ho ha demostrat amb el nomenament de dos nous bisbes auxiliars que no estaven a les travesses, Sergi Gordo i Antoni Vadell. Com a Francesc, no li agrada que li marquin l'agenda.