08
de febrer
de
2019, 07:00
Actualitzat:
7:17h
Una comèdia de família i que té lloc durant el Nadal? Un espectacle sobre fins a quin punt és necessària la mentida i la tradició? D’entrada sembla una d’aquelles històries que ja hem vist més d’un cop dalt d'un escenari. De vegades, amb fruïció; la majoria, patint-ne la insubstancialitat i l’estupidesa amb què ens tracten com espectadores.
Lapònia, però, és de les primeres, de les que val la pena recomanar a qualsevol tipus de públic, de les que conviden a anar al teatre en família, diverses generacions, o amb colles d’amics i amigues, des d’adolescents fins als que ja tenen els fills crescudets. La clau és el text, que beu de la tradició propera a Yasmina Reza, impossible no pensar en Un deu salvatge com a punt de partida. Però Cristina Clemente i Marc Angelet se’n desmarquen passada la situació que fa d’espoleta, i de seguida construeixen un text intel·ligent.
Explicar o no a un nen que Santa Claus són els pares ens condueix per tota una sèrie de reflexions, algunes profundament filosòfiques i sobre el sentit de l’existència, altres contra els arquetips culturals com que al nord són més educats i racionals que a la nostra Catalunya mediterràniament cridanera. I l’etern dilema: és necessària la mentida? O s’ha de dir sempre la veritat?
El tàndem dramaturg també signa la direcció, que marca el gènere sense manies i se’n surt bé gràcies a l’experiència d’Angelet i Clemente i també a unes interpretacions convincents d’uns personatges clarament dibuixats que actrius i actors s’han fet seus. Exquisida Meritxell Calvo a la cerca de l’equilibri i el consens amb encertada evolució cap a l’explosió. Divina Meritxell Huertas, fins el punt que convenç amb una diadema de cérvols al cap, la reina de l’histrionisme de la peça. Intransigent innocència la de Roger Coma, servida en perfecte “katalonski” que fa les delícies del públic, mentre que Manel Sans destaca pel gir i el distanciament dels seus darrers personatges de bandarra violent i ens brinda un pare de família sensible que s’emociona sense estridència.
Aquest és el segon muntatge que estrena la productora Hause & Richman, una iniciativa que s’ha materialitzat aquesta temporada capitanejada pel dramaturg i director Jordi Casanovas i el productor Carles Manrique. La seva intenció és defensar la qualitat de la dramatúrgia catalana actual, difondre-la localment i exportar-la internacionalment. De moment amb Immortal i ara amb Lapònia han triat molt bé.
Lapònia, però, és de les primeres, de les que val la pena recomanar a qualsevol tipus de públic, de les que conviden a anar al teatre en família, diverses generacions, o amb colles d’amics i amigues, des d’adolescents fins als que ja tenen els fills crescudets. La clau és el text, que beu de la tradició propera a Yasmina Reza, impossible no pensar en Un deu salvatge com a punt de partida. Però Cristina Clemente i Marc Angelet se’n desmarquen passada la situació que fa d’espoleta, i de seguida construeixen un text intel·ligent.
Explicar o no a un nen que Santa Claus són els pares ens condueix per tota una sèrie de reflexions, algunes profundament filosòfiques i sobre el sentit de l’existència, altres contra els arquetips culturals com que al nord són més educats i racionals que a la nostra Catalunya mediterràniament cridanera. I l’etern dilema: és necessària la mentida? O s’ha de dir sempre la veritat?
El tàndem dramaturg també signa la direcció, que marca el gènere sense manies i se’n surt bé gràcies a l’experiència d’Angelet i Clemente i també a unes interpretacions convincents d’uns personatges clarament dibuixats que actrius i actors s’han fet seus. Exquisida Meritxell Calvo a la cerca de l’equilibri i el consens amb encertada evolució cap a l’explosió. Divina Meritxell Huertas, fins el punt que convenç amb una diadema de cérvols al cap, la reina de l’histrionisme de la peça. Intransigent innocència la de Roger Coma, servida en perfecte “katalonski” que fa les delícies del públic, mentre que Manel Sans destaca pel gir i el distanciament dels seus darrers personatges de bandarra violent i ens brinda un pare de família sensible que s’emociona sense estridència.
Aquest és el segon muntatge que estrena la productora Hause & Richman, una iniciativa que s’ha materialitzat aquesta temporada capitanejada pel dramaturg i director Jordi Casanovas i el productor Carles Manrique. La seva intenció és defensar la qualitat de la dramatúrgia catalana actual, difondre-la localment i exportar-la internacionalment. De moment amb Immortal i ara amb Lapònia han triat molt bé.
| Fitxa de Lapònia |
|---|
Títol: Lapònia Teatre: Club Capitol Autoria i direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas , Meritxell Calvo i Manel Sans Escenografia: Sebastià Brosa, Paula Font, Paula Gonzàlez Il·luminació: Sylvia Kuchinow Dia i lloc: Estrena el 23 de gener i fins al 17 de febrer |