13
de novembre
de
2016
Actualitzat:
06
de febrer
de
2017,
13:49h
Els Estats Units d'Amèrica han estat històricament un model institucional per a d'altres democràcies. La separació de poders, amb la divisió de tasques entre President i Congrés com a pedra angular, n'era un dels principals atractius. A la pràctica, l'exportació del presidencialisme ha generat conflictes institucionals que sovint passen per una mutació vers un presidencialisme autoritari. L'elecció del president Trump apunta que aquesta vegada el "test" de solidesa institucional toca passar-lo als EUA.
Donald Trump havia advertit durant la campanya que faria servir els poders executius més enllà de la legalitat. Va defensar obertament autoritzar mètodes de tortura tot admetent que són il·legals, espiar i castigar adversaris polítics, deportar milions de persones, prohibir (sic) els musulmans i mobilitzar l'exèrcit unilateralment, entre d'altres propostes.
Com tots els caps d'Estat i de govern democràtics, el President americà controla el poder executiu i és el Comandant en Cap de les Forces Armades. Però també és cert que està subjecte a la Constitució i als límits que aquesta estableix a l'executiu. En cas de passar, el president Trump no seria el primer a fer un ús abusiu del seu poder. La novetat rau en el fet que el futur president ho ha anunciat reiteradament, especialment en matèria de seguretat nacional. Eren excessos de campanya? De moment només tenim la certesa que disposa d'un mandat democràtic per a fer realitat les seves propostes.
Hi ha contrapesos
La coartada d'alguns dels seus defensors davant dels estirabots de campanya, des del seu equip de campanya a alguns dels seus votants, ha estat precisament el disseny institucional americà. El President té uns límits clars durant el seu mandat: els famosos pesos i contrapesos (checks and balances). El mateix John McCain es va encarregar de recordar-ho. Però la victòria republicana a les dues cambres legislatives pot fer pensar que aquests contrapesos seran més aviat febles. No obstant això, de contrapesos de ben segur que n'hi haurà.
En primer lloc, el Congrés no sol funcionar amb una disciplina forta de partit. És prou coneguda la posició d'enfrontament del nou President respecte del seu propi partit i el portaveu de la Cambra de Representants, Paul Ryan (amb un pes molt elevat en el funcionament del legislatiu). Cal recordar que el Congrés té el poder pressupostari i haurà d'incloure despeses de les propostes fetes en campanya pel nou President, com ara la construcció del mur amb Mèxic (que Mèxic, deia Trump, hauria de reemborsar). En aquesta línia, el vice-president Pence, més proper a les bases republicanes, podria jugar el paper de contrapès (conservador) dins mateix de la Casa Blanca. A més a més, resta per veure quin Gabinet formarà Trump i si serà capaç de trobar Secretaries d'Estat dòcils amb el seu personalisme. En relació a l'unilateralisme militar, per exemple, tampoc és un secret que els alts comandaments no comparteixen l'afinitat amb Putin. Finalment, els nomenaments conservadors a la Cort Suprema, amb l'objectiu probable de reforçar-ne el caràcter conservador, podrien bloquejar-se per la minoria demòcrata al Senat mitjançant el filibusterisme. La burocràcia i determinació del Departament de Justícia i els tribunals podrien ser un darrer baluard contra possibles ordres executives del nou President que van més enllà de les seves competències.
Presidencialisme imperial
Com en tants altres aspectes, Donald Trump sembla ser el símptoma, no pas la causa. Al cap i a la fi, tot just arriba a la Casa Blanca. L'abús del presidencialisme i la seva denúncia no són nous als EUA. L'administració Nixon ja va posar en alerta més d'un observador als anys 70. Després del seu mandat el Congrés aprovés la Independent Counsel Act que permetia un marge d'actuació als funcionaris del Departament de Justícia (branca executiva). Però lluny de desaparèixer, la tendència "abusiva" es va consolidar amb la doctrina unitària del poder executiu a partir dels 80 i de manera més recent amb l'administració Bush arran de l'11-S i els programes de vigilància. Ara bé, tant Clinton com Obama també van abusar de les seves atribucions en reiterades ocasions, per exemple en política exterior.
Prenem nota?
Les democràcies parlamentàries tradicionalment s'han considerat més estables que les presidencials pel fet que l'executiu rendeix comptes davant del parlament. Això permet que un primer ministre pugui ser destituït en cas que una majoria parlamentària ho consideri oportú. En canvi, el presidencialisme només disposa del mecanisme excepcional d'impeachment. Paradoxalment, però, el parlament pot arribar a ser molt més rellevant en un sistema presidencial que en un de parlamentari, ja que en el darrer una majoria parlamentària disciplinada aplana el camí del govern a l'hora de ratificar decisions i, fins i tot, legislar. Les majories absolutes en sistemes parlamentaris poden arribar a tenir menys contrapesos que en un sistema presidencialista, com bé sabem a casa nostra.
Sigui com sigui, l'extrema dreta actua aquests dies de caixa de ressonància del populisme de Trump, especialment el Front Nacional francès. L'abús del poder executiu presenta una tendència a l'alça en temps d'estats d'excepció, sobretot després dels atemptats de l'11-S. Les democràcies europees farien bé de revisar els propis contrapesos institucionals. I, posats a fer, també podrien indagar en les causes d'un moviment polític que coneixen millor que els propis americans.
Donald Trump havia advertit durant la campanya que faria servir els poders executius més enllà de la legalitat. Va defensar obertament autoritzar mètodes de tortura tot admetent que són il·legals, espiar i castigar adversaris polítics, deportar milions de persones, prohibir (sic) els musulmans i mobilitzar l'exèrcit unilateralment, entre d'altres propostes.
Com tots els caps d'Estat i de govern democràtics, el President americà controla el poder executiu i és el Comandant en Cap de les Forces Armades. Però també és cert que està subjecte a la Constitució i als límits que aquesta estableix a l'executiu. En cas de passar, el president Trump no seria el primer a fer un ús abusiu del seu poder. La novetat rau en el fet que el futur president ho ha anunciat reiteradament, especialment en matèria de seguretat nacional. Eren excessos de campanya? De moment només tenim la certesa que disposa d'un mandat democràtic per a fer realitat les seves propostes.
Hi ha contrapesos
La coartada d'alguns dels seus defensors davant dels estirabots de campanya, des del seu equip de campanya a alguns dels seus votants, ha estat precisament el disseny institucional americà. El President té uns límits clars durant el seu mandat: els famosos pesos i contrapesos (checks and balances). El mateix John McCain es va encarregar de recordar-ho. Però la victòria republicana a les dues cambres legislatives pot fer pensar que aquests contrapesos seran més aviat febles. No obstant això, de contrapesos de ben segur que n'hi haurà.
En primer lloc, el Congrés no sol funcionar amb una disciplina forta de partit. És prou coneguda la posició d'enfrontament del nou President respecte del seu propi partit i el portaveu de la Cambra de Representants, Paul Ryan (amb un pes molt elevat en el funcionament del legislatiu). Cal recordar que el Congrés té el poder pressupostari i haurà d'incloure despeses de les propostes fetes en campanya pel nou President, com ara la construcció del mur amb Mèxic (que Mèxic, deia Trump, hauria de reemborsar). En aquesta línia, el vice-president Pence, més proper a les bases republicanes, podria jugar el paper de contrapès (conservador) dins mateix de la Casa Blanca. A més a més, resta per veure quin Gabinet formarà Trump i si serà capaç de trobar Secretaries d'Estat dòcils amb el seu personalisme. En relació a l'unilateralisme militar, per exemple, tampoc és un secret que els alts comandaments no comparteixen l'afinitat amb Putin. Finalment, els nomenaments conservadors a la Cort Suprema, amb l'objectiu probable de reforçar-ne el caràcter conservador, podrien bloquejar-se per la minoria demòcrata al Senat mitjançant el filibusterisme. La burocràcia i determinació del Departament de Justícia i els tribunals podrien ser un darrer baluard contra possibles ordres executives del nou President que van més enllà de les seves competències.
Presidencialisme imperial
Com en tants altres aspectes, Donald Trump sembla ser el símptoma, no pas la causa. Al cap i a la fi, tot just arriba a la Casa Blanca. L'abús del presidencialisme i la seva denúncia no són nous als EUA. L'administració Nixon ja va posar en alerta més d'un observador als anys 70. Després del seu mandat el Congrés aprovés la Independent Counsel Act que permetia un marge d'actuació als funcionaris del Departament de Justícia (branca executiva). Però lluny de desaparèixer, la tendència "abusiva" es va consolidar amb la doctrina unitària del poder executiu a partir dels 80 i de manera més recent amb l'administració Bush arran de l'11-S i els programes de vigilància. Ara bé, tant Clinton com Obama també van abusar de les seves atribucions en reiterades ocasions, per exemple en política exterior.
Prenem nota?
Les democràcies parlamentàries tradicionalment s'han considerat més estables que les presidencials pel fet que l'executiu rendeix comptes davant del parlament. Això permet que un primer ministre pugui ser destituït en cas que una majoria parlamentària ho consideri oportú. En canvi, el presidencialisme només disposa del mecanisme excepcional d'impeachment. Paradoxalment, però, el parlament pot arribar a ser molt més rellevant en un sistema presidencial que en un de parlamentari, ja que en el darrer una majoria parlamentària disciplinada aplana el camí del govern a l'hora de ratificar decisions i, fins i tot, legislar. Les majories absolutes en sistemes parlamentaris poden arribar a tenir menys contrapesos que en un sistema presidencialista, com bé sabem a casa nostra.
Sigui com sigui, l'extrema dreta actua aquests dies de caixa de ressonància del populisme de Trump, especialment el Front Nacional francès. L'abús del poder executiu presenta una tendència a l'alça en temps d'estats d'excepció, sobretot després dels atemptats de l'11-S. Les democràcies europees farien bé de revisar els propis contrapesos institucionals. I, posats a fer, també podrien indagar en les causes d'un moviment polític que coneixen millor que els propis americans.