L’any 1875 feia poc més d’una vintena d’anys que Barcelona havia enderrocat les seves muralles i havia començat a expandir-se per on abans només hi havia camps de conreu. En aquell temps el Raval era ple de fàbriques i altres viles del pla com Sants o Gràcia també eren plenes de xemeneies fumejants. Aleshores encara no existia el que ara coneixem administrativament com a Barri Gòtic, ja que una de les seves fronteres, la Via Laietana, encara ni existia i en el seu lloc hi havia un traçat continu de carrers estrets que anava des del que havia estat l’esplanada de la ciutadella militar fins a la Rambla.
Allà on acaba el barri de Sant Pere i comença el de Santa Caterina, a l’aleshores, i fins no fa gaire ombrívol i fosc carrer dels Mestres Casals i Martorell, s’hi obria la Casa Parés, dedicada a fer planxes metàl·liques, pesos i medallons per a productes alimentaris i industrials. L’any 1888 aquesta petita fàbrica va participar en l'Exposició Universal de Barcelona, en un flamant parc de la Ciutadella. El 1896 va arribar d'Alemanya, en vaixell i desmuntada, una màquina laminadora que va continuar funcionant durant quatre generacions, fins que l’any 2007, l’empresa va tancar definitivament, però que avui dia encara funciona si l'engegues.
Semblarà tòpic, però és ben cert que els aparells d’abans les feien perquè no s’espatllessin de les d’ara no podem dir el mateix. Quan hom obre un petit taller al centre d’una ciutat ja sap que la majoria dels negocis, si és que funcionen, ho fan durant un temps, i que després la tecnologia i el mercat canvien i qui no s’adapta al canvi acaba tancant. El que no era previsible, és que aquest taller obert en plena III Guerra Carlina al segle XIX superés tots els sotracs politicosocials del que li quedava de segle XIX i tot el segle XX, amb guerra, bombardejos, dictadura i terciarització de l’economia i continués funcionant amb maquinària decimonònica fins al 2007.
D’altra banda, quan hom tanca un negoci per obsolet, en un centre urbà que s’ha tornat totalment turístic i més quan poc després enderroquen l’edifici del davant convertint el teu carreró ombrívol en un lloc assolellat súper “cuqui” a pocs metres del Mercat de Santa Caterina el que s'entén és que et desfacis dels carretons, el forn i les vagonetes de la manera més ràpida possible i et venguis o lloguis el local al millor postor sense perdre temps.
El que no és previsible és que l’amor a la història i la voluntat de llegar aquest patrimoni a la ciutat faci que la propietat prefereixi mantenir el local dipositant-hi la maquinària durant 17 anys fins a garantir que aquesta acabarà en bones mans i accessible a la ciutadania. I aquesta, precisament, és la història de la Casa Parés, de la seva propietària, Maria Mercè Parés i el seu marit i treballador de l’empresa Paco Puerto.
Fa poc es va anunciar que l’Ajuntament de Barcelona, per mitjà del Museu d’Història de Barcelona, començava el trasllat de la maquinària llegada per la família a la ciutat. Entremig han passat molts anys de paciència infinita de qui des d’un primer dia podria haver buidat el local i beneficiar-se del llegat mantingut per quatre generacions i va preferir tenir pèrdues, maldecaps i barallar-se amb la paperassa i anar picant portes fins a aconseguir que la maquinària acabés en bones mans.
Vaig tenir la sort de conèixer en Paco i la Carme fa molts anys, de fet veig que les fotografies que va fer la Jana Pérez que il·lustren aquest article són de l’any 2011… En aquell temps encara ens dedicàvem a fer visites guiades a gent local per donar a conèixer la història de la ciutat als seus propis habitants. En Paco, sempre entusiasmat, mostrava orgullós algunes peces que havia fet ell mateix al taller i posava en marxa la maquinària per mostrar que encara funcionava. Estaven convençuts que allò s’havia de donar a conèixer.
Aprofitant que fèiem de guies vam dissenyar una ruta ad hoc sobre el canvi del sistema gremial a l’industrial que acabava allà i uns anys després vam organitzar una trobada amb gent que ens dedicàvem a publicar temes de patrimoni històric de la qual encara es pot consultar aquesta ressenya.
Des del Museu també es van fer visites durant un temps, però sembla que tot i les molt bones paraules que hi ha hagut sempre per part de les institucions, els estudis i les paperasses, al final ningú es feia responsable d’assumir la responsabilitat de quedar-se la maquinària. "Venia gent d’arreu, de museus i d’altres països i ens deia, aquí hi teniu una joia. Doncs no ho sembla, responia sempre jo", comenta Maria Mercè Parés. Encara recordo algun dinar de pica-pica que en Paco i la Carme van muntar a la mateixa fàbrica on hi havia historiadors, periodistes i gent del Districte o dels museus.
Però com passa en aquests temes, quan sembla que tot tirarà endavant, hi ha eleccions, canvia el govern i toca començar de zero. El mite de Sísif per intentar llegar un patrimoni valuós a la ciutat. Aquesta vegada la Carme i en Paco no hauran de tornar a pujar la pedra perquè torni rodolant avall com diu el mite perquè l’exdirector del Museu d’Història de Barcelona, abans de retirar-se del tot ha mogut cel i terra perquè la maquinària de la Casa Parés, per fi, sigui de la ciutat 17 anys més tard que aquesta fos la voluntat dels qui n’eren propietaris, que han tingut una paciència tant o més extraordinària que la longevitat del funcionament de la seva laminadora alemanya del segle XIX.
En ambdós casos, el dels anys de servei de la màquina i el de la paciència, no només no són pas exigibles sinó que són del tot extraordinàries i, per tant, molt lloables que és de justícia que agraïm com a ciutat. Ara sí, la maquinària de la Casa Parés està en bones mans i és de tots.