Una cosa que la gent de Barcelona té bastant normalitzada, però sobta sovint als visitants, és la gran quantitat de coloms que hi ha a la ciutat, i en concret, a laplaça Catalunya. És meravellós observar la gran sorpresa dels turistes en passar per aquest espai i les ganes de fer-se una fotografia que, nosaltres, avesats a presenciar l’escena de manera tan quotidiana, trobem poc original.
Que la plaça central de la capital de Catalunya estigui permanentment coberta d'un mantell format per coloms sembla una cosa pintoresca i feta expressament. I no només ho sembla sinó que ho és. Per entendre com a algú se li podia acudir que seria bona idea omplir la ciutat del màxim nombre de coloms possible cal entendre que a principis del segle XX hi havia una columbofília bastant implantada a la nostra societat.
L’any 1891 s’instaurà la Reial Societat Columbòfila de Catalunya, la primera a tot l’Estat, dedicada exclusivament a la cura dels coloms missatgers i a organitzar-ne competicions. La tinença d’aquestes aus estava molt controlada, ja que en aquells temps eren considerats poc menys que una arma de guerra i l’estat duia un registre minuciós de tots els exemplars. És per aquest motiu que persones de Madrid, Guadalajara o Sevilla acabaven inscrivint-se a la societat catalana a manca d’una entitat legalitzada pròxima, per tal de tenir en regla tots els papers fins que el 1894 es va fundar la Reial Societat Columbòfila d’Espanya.
Ens hem de situar en el context dels preparatius de la II Exposició Internacional de Barcelona del 1929. D'acord amb la constant i antiga necessitat imperiosa que han tingut les institucions barcelonines d’impressionar i atraure els forasters, el Sr. Manuel Ribé i Labarta, cap de Cerimònies de l’Ajuntament de Barcelona i màxim responsable de la Guàrdia Urbana, va tenir una brillant idea, que ell mateix l’explica a les seves Memorias de un funcionario (1963).
Al parc de la Ciutadella hi havia situades les cavallerisses de la Guàrdia Urbana. Ribé havia observat que els coloms del parc identificaven perfectament l’agent Félix Torrubia a condició que anés d’uniforme, i el relacionaven amb l’activitat d'alimentar els equins. Era aparèixer Torrúbia abillat de Guàrdia Urbà i ràpidament el seguia un núvol de coloms. Curiosament, quan anava de paisà, aquestes aus l’ignoraven.
Aquest va ser el moment en el qual al Sr. Ribé se li va encendre la bombeta amb una idea més que dubtosa, però que contra tot pronòstic va funcionar: si l’agent Torrúbia apareixia uniformat amb prou pinso i l’anava alliberant al llarg de tot el camí que separava el parc de la Ciutadella amb la plaça de Catalunya, per posteriorment seguir alimentant els coloms en aquest indret, s’aconseguiria implantar una colònia de coloms al centre neuràlgic de la ciutat. Així ho van fer, i va funcionar molt eficaçment. Vist en perspectiva, fins i tot massa.
L’objectiu era el d’establir un atractiu turístic en el fet d'alimentar aquests animals en aquesta plaça tan espaiosa, i no només va servir d’atractiu turístic sinó que durant molt de temps va esdevenir la forma de vida de la gent que venia bosses amb veces, pa sec o pinso pels coloms.
La columbofília barcelonina també va deixar posteriorment rastre en la literatura, tenint la “Colometa”, una dona gracienca que criava coloms al terrat de casa en una Barcelona de preguerra, com a mítica protagonista de La plaça del Diamant de reconeguda autora Mercè Rodoreda. Ara quasi tota persona nascuda i crescuda fins no fa tant a la capital té una foto a la Plaça Catalunya envoltada de coloms, que va esdevenir una estampa imprescindible com la foto a la falda d’un rei mag o la de la comunió.
La font d’alimentació infinita de la colònia inicial va fer que s’expandís per tota la ciutat fins al punt que avui dia hem passat de la columbofília i la turismofília a la columbofília i la turismofòbia. Sembla paradoxal vist des de l’actualitat, que a causa de l’èxit de l’enginyós funcionari a l’hora d’inundar la ciutat de coloms i de contribuir a inundar-la de turistes tingui una plaça dedicada al bell mig del centre històric de la ciutat.
Els qui ja fa dècades que viviu en aquesta ciutat haureu observat que els coloms en un inici eren acompanyats per alguns pardalets, però a mesura que passa el temps tenen una companyia bastant més cridanera tan sonorament com estètica: es tracta de les cotorres argentines.
Podem estendre al regne animal la confusió que sovint incòmoda entre gent originària d'Argentina i l'Uruguai, ja que curiosament els exemplars de cotorra argentina que tenim a la ciutat són de l’Uruguai. Existeix interessant estudi a la revista Animal Biodiversity and Conservation. Volum 47.1 (2024) que ens explica com s’han anat implantant aquests exemplars a casa nostra i com, per diverses causes, entre elles la font d’alimentació il·limitada i la manca de depredadors, s’estan reproduint a una taxa que dobla la de la seva zona endèmica.
Ja de pas desmentim la llegenda urbana que explica que l’Adam i Eva de la civilització cotorril barcelonina van evadir-se del Zoo de Barcelona, on mai han tingut exemplars de l’espècie. Tot apunta al fet que els primers exemplars fugits que es van reproduir havien arribat aquí com a animals de companyia. La seva proliferació i el fet que tinguin un radi d’acció molt gran comença a afectar les collites del Baix Llobregat. A això cal sumar-li que fan uns nius molt pesats al capdamunt dels arbres, especialment de les palmeres, que a causa de la debilitat que tenen per la sequera comporten un greu perill de seguretat.
Però, deixant en pau les aus, els senglars de Collserola i l’elevat nombre de gossos per habitant, posats a parlar de superpoblacions que posen en perill l'ecosistema, l’espècie que més abunda a Barcelona és la humana. Mentrestant, bona part de Catalunya malda per repoblar municipis on es tanquen escoles, les cases cauen a trossos per manca de gent que hi vagi a viure, i els incendis s'expandeixen per manca de gent que tingui cura de l'entorn.
Catalunya té un gravíssim problema d’equilibri territorial. Caldrien infraestructures descentralitzades, transport públic interurbà eficient i descentralització també de les activitats econòmiques que ara fan que la meitat de la població malvisqui i treballi anxovada en una part ínfima del territori pagant un preu molt elevat tant en l'àmbit econòmic com en el de la qualitat de vida. Però bé, això ja són figues d’un altre paner…