El suport a la idea dels Països Catalans com a marc nacional compartit per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears ha tingut defensors i teoritzadors diversos, de Rovira i Virgili a Joan Fuster, arreu del territori nacional. Però és força insòlit que, un d’aquests, ho hagi fet des d’una professió que comporta dur l’uniforme de l’exèrcit espanyol. La via militar o la guàrdia civil, a les Balears i al País Valencià, sovint a les bandes de música, ha estat una sortida laboral a la qual s’han hagut d’acollir no pocs compatriotes davant les dificultats per trobar una ocupació estable en el propi territori.
Un d’aquests casos singulars és el de Joan Timoner Petrus, nascut el 9 de març de 1910 a Maó, tot i que els pares, Martí i Catalina eren d’Alaior. Del pare i d’un oncle capellà va rebre l’interès per la música, de manera que als onze anys ja començà la formació musical amb un clarinetista de la banda militar de Maó i, als quinze, ingressà a l’exèrcit amb la idea d’entrar en aquesta banda. Als 24 anys hi obtingué la plaça i, un any després, n’esdevenia sergent. Llevat dels períodes en què Maó es va quedar sense banda militar -durant dos anys residí a Palma i durant sis mesos a Barcelona- Timoner va viure sempre a Menorca.
Tota la seva vida girà entorn de la música, no sols com a professional de la banda d’infanteria fins que se’n jubilà, sinó que compaginà la seva activitat laboral amb la participació en l'orquestra del Teatre Principal de Maó i en diversos grups musicals que animaven les festes socials de l’època. És el cas de l’Orquestra Simfònica de Maó, l’American Orchestrina, i les orquestres Zumbel, Cluma i el Conjunto Isla. Com a instrumentista, destacà en el domini de la flauta, l’oboè, el clarinet i el saxofon. Al costat de la música, l’excursionisme, amb recorreguts a peu per tota l’illa, fou l’altra gran passió seva que li desvetllà l’interès per la toponímia i el paisatge.
Articulista en català i en castellà, va escriure a La Voz de Menorca, La Publicitat, Menorca, Primera Línea, Adelante, Impuls, Hondero, El Iris iRevista de Menorca, entre altres. El 1977 publicà el poemari L’illa d’argent. Nel Martí i Joel Bagur han estudiat, en sengles llibres, la seva vida i obra, particularment el període que coincideix amb els anys republicans en els quals el seu posicionament públic va ser més clar i reiterat, oposant-se al balearisme polític i estatutari, defensant la catalanitat de Menorca, així com l’espai de Països Catalans com a marc on adscriure la nacionalitat dels menorquins.
Aquests 58 articles a La Voz de Menorca, de caire més polític, són els que apareixien signats amb el pseudònim de "Menorquit" i que, majoritàriament, es refereixen a la llengua dels menorquins, el menorquinisme polític i el debat estatutari que es vivia els primers anys 30. Els títols d’alguns dels seus articles ja constitueixen tota una declaració de principis: La llengua del poble, El mite de l’Estat Balear, La raó del catalanisme, L’hora del pancatalanisme, La nacionalitat dels menorquins, La menorquinitat dins la catalanitat, Catalans de Menorca o Del menorquinisme al catalanisme. Partidari d’una república federal a l’estat espanyol, articulada amb Catalunya i el País Valencià, "Menorquit"defensà la vinculació estatutària de la seva illa amb el Principat i les seves posicions catalanistes, compartides també per altres menorquins com el sociòleg Marçal Pascuchi o el professor Joan Hernández Mora, van trobar l’oposició de conservadors, lerrouxistes i alguns socialistes.
"Menorquit" escrivia: “nosaltres volem afirmar en la nostra terra Menorquina el sentiment de la nostra catalanitat”. Contrari a la idea de balearitat, sostenia que “Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem”. I concloïa amb contundència: "Res d’Estat Balear, res de provincialismes ni coaccions més o menys desfressats de doctrina federal". I encara: “Volem ésser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit”.
Coherent amb aquesta actitud, s’oposà a l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Balears que, d’altra banda, tampoc no tingué suports majoritaris a Menorca, i, finalment, l’Estatut no prosperà. Subratllant la proximitat geogràfica i econòmica de la seva illa amb el Principat i d’Eivissa amb el sud valencià, defensava com a alternativa a la via balear: “Autonomia de la regió dins la nacionalitat, o sigui autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa, com les altres regions catalanes dins Catalunya”. Amb la mateixa intensitat i vigoria va combatre el centralisme i assimilisme castellà: “Damunt les runes de la nostra personalitat jurídica i la nostra consciència catalana gairebé retuda fou relativament fàcil a l’assimilisme espanyol bastit a casa nostra, com a altres regions catalanes, un quimèric castellanisme de per riure”.
La identitat de la llengua, la qualitat d’aquesta i el seu ús, van ser unes altres de les prioritats temàtiques de Timoner Petrus en els seus escrits, de forma regular. Així, per exemple, felicitant-se dels avenços en l’ús públic de l’idioma comú aconseguits al Principat, els primers mesos de la Generalitat republicana, recordava que “els filòlegs catalans han anat a cercar la puritat idiomàtica en tots els racons de la nacionalitat, des de València al Rosselló, des de la Ribagorça a Mallorca i a les altres illes de Catalunya”. Mort l’1 de març de 1997, a Maó, on és enterrat, el record de "Menorquit" és imprescindible per a tothom que vulgui tenir una idea del debat nacionalitari, dècades enrere, arreu del nostre territori.
Per a saber-ne més: Joan Timoner i Petrus, Nel Martí, El Gall editor, Mallorca, 2023. I La nacionalitat dels menorquins. Articles, 1930-1932, Joel Bagur, Institut Menorquí d’Estudis, Maó, 2024.