La importància aclaparadora del cap i casal valencià, així com la singularitat tradicional d’Alacant i les comarques del sud, han contribuït, massa sovint, a desdibuixar el pes real de l’aportació de Castelló de la Plana i les comarques de l’entorn al valencianisme polític i a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals. Fins i tot alguns dels estudis més destacats sobre aquesta matèria passen de puntetes sobre el paisatge humà d’aquest territori si no és que l’obliden del tot. I no pot haver-hi una mirada realment nacional sobre el conjunt sense les comarques del nord del País Valencià ni, en conseqüència, sense la profunda empremta que hi han deixat els Gaetà Huguet, homònims, pare i fill.
En aquest cas, ens referirem a Gaetà Huguet i Segarra, nascut a Castelló de la Plana el 19 d’abril de 1882, el mateix any que Lluís Companys i Antoni Rovira i Virgili. Era fill de Gaetà Huguet i Breva, diputat provincial i regidor republicà, proper a les posicions del catalanisme conservador representat al Principat per la Lliga. El fill, en canvi, evolucionà cap a posicions més d’esquerres i obertament catalanistes, sobretot a l’exili i els darrers anys de vida, més en la línia d’ERC. Com precisa V. Pitarch, en l’excel·lent biografia dedicada al fill, mentre el pare representa el valencianisme més vinculat als valors i prioritats de la Renaixença (tradicions, religió, etc.), Huguet Segarra ja fa el pas decidit cap al valencianisme inequívocament polític, des de posicions progressistes, amb un agnosticisme conscient i un horitzó nacional més clar.
Els Huguet eren una família benestant, uns hisendats dels més destacats al nord del País Valencià que, gràcies al seu patrimoni, van esdevenir, pare i fill, uns veritables mecenes de la cultura nacional, en particular patrocinant tota mena d’iniciatives, cursos, concursos literaris i publicacions relacionades amb el suport a la llengua catalana. Huguet fill, de qui parlem aquí, estudià matemàtiques, agricultura i enologia a Barcelona, Madrid, París i Xerès, per tal d’assumir la direcció dels negocis de la família. A la mort del pare, el 1926, el succeí no sols en la gestió del patrimoni huguetià, sinó també com a figura emblemàtica inqüestionable del valencianisme a Castelló i comarques i referent sòlid de la reivindicació lingüística i nacional arreu.
Gaetà Huguet va ser un home de salut precària, no gens dotat per l’oratòria, discret i reservat, al·lèrgic a l’ostentació de figurar en públic i als honors en general, generalment deixava la presidència dels diferents grups i entitats que promovia a d’altres. Fou un activíssim impulsor de projectes culturals i polítics fins als darrers dies de la seva vida, fins i tot en els anys més difícils, projectes als quals contribuí, generosament, amb la seva capacitat organitzativa i el seu propi patrimoni econòmic. Huguet cedia l’ús del seu automòbil particular en les diferents campanyes electorals, de propaganda política i d’agitació cultural, així com dependències seves com a refugis antiaeris on els veïns poguessin protegir-se dels bombardeigs franquistes durant la guerra.
En el seu pensament concebia el País Valencià com a subjecte polític, en defensava el dret a l’autodeterminació, un Estatut d’Autonomia i la federació ibèrica, i desitjava un futur nacional compartit amb Catalunya i les Balears, territoris als quals anomenava “nació mediterrània”, situant sempre la plena oficialitat de la llengua catalana i el seu ús en tots els àmbits com a qüestió prioritària. Significativament, va ser dels primers castellonencs a fer-se subscriptor del Diccionari Català-Valencià-Balear i sempre va ser contrari a l’actuació política en partits espanyols en tots els quals veia diferents formes de centralisme i rebuig a la diversitat lingüística i nacional: “és un mal negoci per a nosaltres el ser espanyols”. Favorable a les comarques i del tot contrari a les províncies, en una societat que vorejava el 50% d’analfabetisme Huguet era un ferm partidari de l’escola pública, laica i gratuïta i de l’escolarització general en la llengua del país, objectiu al qual dedicà grans esforços. Sostenia que “sense llengua pròpia no hi ha Pàtria ni hi ha Nacionalitat”.
El 1930 presidí Acció Republicana que arribà a tindre 90 agrupacions locals i vora 500 regidors a Castelló i comarques. El 14 d’abril de 1934 fundà, a Castelló, Esquerra Republicana del País Valencià que no resistí les pressions centralitzadores d’Izquierda Republicana enfront de la qual els seguidors d’Huguet s’integraren a Esquerra Valenciana (EV) dos anys després. Aquí Huguet reforçà la seva imatge de líder valencianista i forní d’arguments el nou partit amb una defensa de l’autogovern i l’Estatut d’Autonomia més que cap altra sigla. En començar el conflicte bèl·lic, 2.000 milicians castellonencs desfilaven amb la senyera brodada a la camisa, mentre els homes d’Huguet distribuïen banderes quadribarrades entre els milicians de la CNT de València. En aquest context, Huguet assumí la vicepresidència de la Caixa d’Estalvis de Castelló.
El 13 de juny de 1938 cremà els fitxers d’EV, just el dia abans de l’entrada de les tropes franquistes d’ocupació a la seva ciutat, i fugí amb el darrer tren que circulava cap a València, ciutat on passà una temporada i també a Bocairent (Vall d’Albaida) i a Alacant, des d’on volà cap a Marsella amb el darrer avió que s’enlairava del seu aeroport, hores abans que la capital del sud caigués en mans franquistes. Era el 29 de març de 1939 quan emprenia el camí de l’exili: Marsella, París, Orleans i Bordeus, indrets on patí les estretors econòmiques que no havia conegut mai i on va veure’s forçat a treball manuals durs per a subsistir. Els darrers anys d’exili, ja més normalitzada la situació, els passà entre Montpeller i Andorra, on coincidí amb les grans figures de l’exili català: Fabra, Rovira i Virgili, etc. Irreductible, el 18 de febrer de 1945 encara fundava el Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià, on s’integraren exiliats refugiats a Algèria com els germans Castanyer.
Tornà al país el 3 de gener de 1951 i s’establí a la seva ciutat, on intentà recuperar i, en alguns casos, vendre propietats seves per fer front a la nova situació. Llavors va reprendre els contactes amb els seus amics Adolf Pizcueta i Carles Salvador i els inicià amb un jove suecà de nom Joan Fuster i abocà totes les seves energies a la resistència cultural i lingüística. Ja durant els anys republicans havia promogut l’entitat Proa i la publicació Timó, així com el moviment excursionista i colònies valencianistes, impulsat la pàgina en català “País Valencià” a El Mercantil Valenciano i, sobretot, fou l’artífex, el 21 de desembre de 1932, de les “Normes de Castelló” per les quals el català de València confluïa en la normativa fabriana, comuna a tota la llengua.
Col·laborador de l’emblemàtic setmanari valencià El Camí, sentí sempre una gran simpatia pels llauradors i la població rural de l’interior que culminà en la seva obra Valencians de Secà (1969), apareguda ja pòstumament. Huguet va morir a Castelló l’11 de novembre de 1959 i el seu enterrament fou molt concorregut amb autoritats i tot. Llegà els seus béns a la Fundació que duu el seu nom com, avui, un col·legi i una aula al Centre Municipal de Cultura recorden la figura singular d’un valencià benestant que era, alhora, patriota, republicà i d’esquerres, compromès amb el país, la cultura, la llengua i la llibertat.
Per a saber-ne més: Gaetà Huguet Segarra (1882-1959), líder republicà del valencianisme, Vicent Pitarch i Almela, Universitat Jaume I i Ajuntament de Castelló, 2022.