El periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili va néixer a Tarragona el 26 de novembre de 1882, on va estudiar el batxillerat i començà a moure’s en els ambients republicans federals, la ideologia del pare. El 1900 publicà el seu primer article en català, “Trench d’auba”, per al setmanari republicà tarragoní La Justicia, i també començà dret a Barcelona, però en tornà de seguida per la mort de la mare i les dificultats del petit negoci familiar, de manera que no acabarà la carrera fins molts anys més tard. President de la Joventut Federal i director de La Avanzada, periòdic dels federals tarragonins, els intents per catalanitzar-lo li comportaren el trencament amb els seus antics correligionaris i haver de continuar treballant en tasques administratives.
El 1905 va guanyar el premi periodístic convocat pel llavors setmanari El Poble Català, amb dos articles: un sobre les relacions entre el moviment nacional i el moviment obrer i un altre sobre el recent referèndum d’autodeterminació pel qual Noruega s’acabava de separar de Suècia. En certa manera, el contingut dels textos, guardonats amb una plaça fixa de redactor al periòdic, resumeixen molt bé els seus centres d’interès: la qüestió nacional, el sistema democràtic i la política internacional. Sempre va insistir en la necessitat de projecció internacional de tot moviment d’emancipació nacional i en la incorporació a la premsa diària de seccions estables d’anàlisi i informació de la política internacional.
Progressivament, la seva signatura anà figurant en els mitjans més destacats de la premsa de l’època, alhora que es guanyava respecte i reconeixement per la seva tasca com a historiador. Després de militar a la Unió federal Nacionalista Republicana, fundà Acció Catalana el 1922 i el 1932 ingressà a ERC, partit pel qual fou diputat, president del Parlament a l’exili i membre de l’únic govern format pel president Irla, el 1945. Va morir a Perpinyà el 5 de desembre de 1949 i és enterrat a l’exili, però en terra catalana, al cementiri del Pertús. Els seus articles breus són veritables obres mestres literàries i la solidesa endreçada, elegant i bella dels seus textos el converteix en un dels grans noms de la prosa catalana. El 1940 publicà a Buenos Aires l’impactant Els darrers dies de la Catalunya republicana i és autor d’un centenar llarg de llibres, entre els quals la Història Nacional de Catalunya, i de més de vint mil articles. És, sens dubte, el teòric de referència del catalanisme d’esquerres sobre el fet nacional, la primera meitat del segle XX, com ho fou Prat de la Riba per al catalanisme conservador.
La seva idea nacional parteix de Valentí Almirall i de Pi i Margall, dels quals es diferencià amb la seva pròpia aportació teòrica, amb conceptes tan moderns com el de la “voluntat popular” en la configuració de les identitats col·lectives o la noció de “català nacional” per als ciutadans amb consciència nacional. Per a ell, la nació és “el vincle superior de la societat humana”, el sentiment de pàtria molt més intens que l’internacionalisme i afirma que les lluites per la nacionalitat van unides a les lluites per la llibertat. Rovira atorga a les nacions d’àmbit geogràfic o demogràfic petit un sentiment més universalista que no pas a les grans nacions, palesat en el neguit per viatjar, parlar llengües estrangeres o interessar-se per la situació internacional, en contrast amb l’etnocentrisme monolingüe i autosuficient dels pobles poderosos en habitants i territori.
Va aprendre francès, italià i anglès i aviat destacà com un autèntic expert en política europea i en la història del Vell Continent, en particular de la seva rica varietat multinacional, fet que li valgué el qualificatiu irònic d’especialista en “història natural de les nacionalitats”, en expressió de Pere Coromines, que d’altres afirmessin que havia estat consultat pel president nord-americà W. Wilson per a l’establiment de fronteres després de la guerra europea, que les seves butxaques servaven els arxius de les nacions prohibides i, fins i tot, que, endut pel seu ideal, s’havia arribat a inventar pobles inexistents... Defensor del caràcter plurinacional de l’estat espanyol, creia que “Espanya és l’esperit, el govern, la raça de Castella”, motiu pel qual Catalunya no és Espanya, com no en són el País Basc i Galícia, per més que formin part del seu estat. El factor idiomàtic i cultural li serveix per delimitar la línia identificadora de nacions peninsulars: la castellana o espanyola; la gallega, que forma un mateix grup amb Portugal; la basca, amb Navarra, també dividida en dos estats, com la nació catalana, integrada, al sud, pel Principat, el País Valencià, les Illes Balears i una franja de municipis d’administració aragonesa. Rovira feia notar com, a les corts republicanes, l’adscripció nacional dels diputats s’hi imposava als criteris de partit o de classe social, de manera que “els catalans nacionals, els bascos nacionals i els gallecs nacionals es troben junts i davant per davant dels representants de l’Espanya castellana o castellanitzada”.
L’escriptor tarragoní distingia entre el federalisme interior o regional, per organitzar internament una nació amb solucions autonomistes o de descentralització, i el federalisme exterior o nacional per enllaçar nacions distintes, amb fórmules àmpliament condeferatives. Per això rebutjava el federalisme interior com a solució política general per a l’estat espanyol, però sí, en canvi, per als Països Catalans. “Les regions de llengua catalana, per exemple, haurien de formar si volguéssim llurs ciutadans, un grup federatiu, el qual entraria en una més àmplia convivència de pobles, com més àmplia millor, unida amb el llaç confederal”. I concloïa: “No som federals d’Espanya. Som federals de Catalunya”. Segons ell, “el Parlament i el Govern de Madrid estan tan incapacitats per resoldre els problemes catalans com el Parlament i el Govern de Tòquio”, perquè creia que “dins Espanya, no hi ha sortida per a les nostres aspiracions cabdals”. La seva visió nacional de la realitat el duia a denunciar el provincianisme de la premsa catalana a qui acusava de ser esclava de l’actualitat madrilenya. I a sostenir que “si els termes de la tria només fossin dos, unitarisme i independència -i els fets van tancant el nostre problema nacional dins el dilema decisiu-, aleshores la immensa majoria dels catalans, si fos consultada lliurement per plebiscit o en qualsevol altra forma, triaria sense vacil·lar gens la solució independentista.”
Defensor de la plenitud d’ús de la llengua nacional en tots els àmbits, criticava l’ús de l’espanyol per part de certs sectors de la societat: “Ridícul és, i mesquí, l’ús habitual de l’idioma espanyol pels catalans dintre de Catalunya. Tanmateix, a Barcelona, la parla emmanllevada ressona al costat de la parla autèntica dels espanyols i dels hispanoamericans immigrats”. Rovira sostingué en llibres i articles la unitat nacional dels Països Catalans, a partir de plantejaments culturals, insistint en una solució democràtica per a un futur compartit: “Sempre que els catalanistes parlem de la possible i desitjable unió territorial dels països de llengua catalana per a formar un organisme polític, posem com a condició primera la voluntat d’aquests països. (...) Que ells segueixin, com nosaltres, el camí propi. I una força més forta que totes les prevencions i totes les rutines farà convergents els camins. (...) Els catalans, que hem resistit l’obra destructiva dels segles adversos, sabrem esperar l’obra constructiva dels anys favorables”.
Avui, la Universitat de Tarragona duu el seu nom com també el duen carrers a les ciutats de Barcelona, Palma, Tarragona o Reus, entre altres. Optimista pensant en el futur, advertia, però: “No sabem en quina hora ni en quines circumstàncies l’ocasió trucarà a la porta de Catalunya. El nostre deure -que hem de complir per merèixer el nostre dret- és d’estar preparats per a l’instant en què el truc esperat ressoni”. Tenim feina pendent, doncs...
Per a saber-ne més: Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional. Textos polítics, 1913-1947, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994.